dimecres, 3 d’octubre del 2018

Kore wa saigai desu

I és en fer-se el silenci, i tot seguit la foscor, que la platea del teatre esclata en una ovació entusiasta, molt sonora i ben sentida, on els bravos es fonen amb els aplaudiments. I tot seguit, en il·luminar-se de nou l'escenari i eixir els actors per rebre l'homenatge del públic, aquest s'alça i intensifica bravos i aplaudiments. Però, tot el públic s'alça? No pas, doncs un vell repatani, jo mateix, roman assegut a la seva butaca, incrèdul, bocabadat, sense donar crèdit a l'entusiasme amb que el públic premia el (com ho diria per no resultar groller) galimaties que acabem de veure, on un esforçats actors feien miques el text de Shakespeare dirigits per qui, sens dubte, mereix la més cruel de les penes que pot rebre un faranduler, això és, l'anonimat.