dimecres, 7 de maig de 2008

Watashi-tachi wa dewa arimasen (II)

La Muntanya de l'Ànima de Gao Xingjian és una obra escrita des de i per al jo, on la resta de pronoms personals no són més que projeccions d'aquest jo. És un llibre on els altres (els lectors, tothom) no són mai presents, doncs el senyor Xingjian no contava a publicar-lo mai, potser ni tan sols a escriure'l, donat que ni ell ni les seves obres gaudien de la simpatia de les autoritats xineses, i ja saben que a la Xina és necessari gaudir de la simpatia de les autoritats a l'hora de fer el que sigui, a diferència de casa nostre, on només és recomanable.

És per això que en l'escrit anterior vaig cometre un error, doncs vaig treure de context un fragment de l'obra del senyor Xingjian per contraposar l'ús que ell fa dels pronoms personals amb el que jo en faig en aquesta pàgina, potser no escrita per ser llegida per vostès, però escrita amb la certesa que vostès la llegeixen. El recurs que vaig utilitzar era sobrer i trampós, a més d'equivocat. En el meu descàrrec només puc al·legar que va ser llegint aquest fragment que vaig trobar les paraules per dir el que feia temps volia dir, que, per a mi, el nosaltres no és més que la forma polida de la primera persona singular del pronom personal, el jo, i em vaig deixar anar.

Prego, doncs, que em disculpin.

5 comentaris:

nur ha dit...

Senyor Dersu_: disculpat esteu, per descomptat. Potser m'atreveixo a dir-ho perquè no solc usar el "nosaltres" (digueu-me egocèntrica). Ara que hi penso, potser només per referir-me a la família com a conjunt de persones (p.e. Nosaltres celebrem totes les festes, nosaltres el dia de Nadal mengem caldo i pollastre farcit).

En els exemples que vós mateix poseu sembla més aviat usar la primera del plural és com una identificació amb la humanitat, els homes, uns especimens bens diferents els uns dels altres i difícilment encabibles en un sol "nosaltres", però em temo que tots tendim a fer-ho.

Trobo molt adequat el vostre primer post i l'aclariment posterior.

Com sempre, agraïda :)

Gatopardo ha dit...

"...escrita des de i per al jo"
Por favor, señores dErsu y Xingjian: esa frase rechina en nuestros oídos, y no tendríamos más remedio que acudir a Amnistía Internacional si ustedes perseveran en el horror.
Véase: http://gatopardo.blogia.com/2007/052001-que-lo-aprendan-los-ignorantes-y-no-lo-olviden-los-que-lo-saben.php
Respetuosamente

dErsu_ ha dit...

Senyoreta Gatopardo, després de molt dubtar crec que teniu raó, doncs si fos conseqüent hauria d'haver dit "des de i fins al jo", que no sona gens bé. En el moment d'escriure vaig pensar que l'existència física de les persones a les que es refereix el pronom personal feia correcte i evident l'ús del "des de", doncs jo no em referia a abstraccions més o menys metafísiques com ara la bellesa o l'orgull. "Amb el jo i per al jo", que potser fora l'alternativa evident no quedo satisfet. Dubto. Ara no puc dedicar més temps a la qüestió, però en quant pugui hi tornaré i faré les esmenes necessàries. Si algú es troba capacitat i vol dir la seva, que ho faci.

Dit això, crec que les regles i les normes estan per ser violades, siguin del tipus que siguin, també lingüístiques. Ara bé, han de ser desobeïdes amb coneixement i només per aquells que dominen del tot la seva aplicació, mai amb ignorància. Són els millors els que han d'obrir camins. Aquest, però, no és el meu cas.

dErsu_ ha dit...

des1

1 prep. [LC] Seguida sempre de de, serveix per a indicar el moment en què comença a comptar-se un espai de temps, el punt de l’espai on comença a comptar-se una distància, el punt on és qui veu, sent, etc., una cosa distant. Ja pots començar des de demà. Som aquí des de les quatre de la tarda. Des d’ara puc assegurar-te que això no és veritat. Tres quilòmetres a comptar des del pont. Ell s’ho mirava des del balcó, del balcó estant.
2 [LC] des que loc. conj. Indica el punt inicial d’un espai de temps. Des que vós sou ací, han canviat molt les coses.

Copio directament del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Torno a dubtar, doncs és el jo un punt de partida? crec que sí, tant temporal com físic. Fins i tot qualsevol entelèquia podria ser un punt de partida, segons el context on es trobi, l'orgull, l'admiració, la simpatia... ja sé que no sou amiga de la retòrica, que considereu més una manera de parlar ampul·losa i buida, que no pas l'art de l'eloqüència. Però, de moment, crec que no esmenaré res.

Gatopardo ha dit...

Cualquier disquisición sobre la identidad y propiedades del "yo" no obsta para que decir que una obra esté escrita desde y por el yo sea una tautología de difícil digestión.
En el misterio de la elaboración literaria, el punto de partida es el ego (bendito sea), que filtra y transforma lo que percibe y lo viste y adorna para tapar los huecos que hay en la memoria de lo aprendido. Y el "yo" hace la función de sujeto pasivo de la inspiración.
Y tanto el "yo" como la inspiración son de naturaleza gaseosa. Al menos, cuando se interelacionan.
Respetuosamente, siempre.