dijous, 29 de maig del 2008

Asoko ni ikitai desu ka

No tinc simpatia ni per Siegmund ni per Sieglinde, encara menys per Sigfried, el seu fill, tots plegats una colla de busca-bregues que es pensen que tot ho saben i que tot ho poden. I encara tinc menys simpatia per allò que representen, un nou home que ha de redimir a la humanitat de velles culpes i portar-la a una quimèrica arcàdia, després, això sí, de l'inevitable peatge del lager, si és que l'heroi de torn carrega cap a la dreta, o del gulag, si ho fa cap a l'esquerra.

Però, dit això, cada cop que escolto el lament de Siegmund o de Sieglinde, o el foll entusiasme del talòs de Sigfried, no puc evitar de fer meva la seva dissort, les seves alegries o les seves esperances, i bressolat pel geni de Wagner dic amén a tot, convençut, ni que sigui fins al final de la funció, que un món millor no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable.