Encara que pugui semblar una divisió trivial, com trials acostumen a ser totes les divisions, els personatges de Tango satànic es mouen per dos tipus d'espais molt evidents: els exteriors i els interiors.
Els exteriors no serien més que espais d'aparent trànsit, uns espais hostils i inclements per on els personatges es belluguen sota una pluja omnipresent entre l'aquí i l'allà, o entre l'ara i el mai, fins que cauen esgotats enmig del fang. Per la seva banda, els interiors no són més amables: espais densos on el fang és substituït pels fils d'unes aranyes inexistents, i on tot és el fum de les cigarretes que es consumeixen ininterrompudament i la flaire del palinkà que es beu com si fos aigua. Uns interiors on els personatges es discuteixen i s'engorrinen a l'espera d'un esdeveniment salvador, d'una figura messiànica que els alliberi de la inacció, que els doni ni que sigui un miratge d'esperança.
I aquests dos espais es troben embolcallats per la prosa de Kraszna-Horkai, una prosa esfilagarsada i esquerpa que evoluciona al llarg de la narració de manera subtil però evident. En efecte, a la primera part trobem unes frases a les quals els costa arrencar, unes frases que es desvien constantment, que s'interrompen, que s'encavalquen les unes amb les altres, unes frases insegures i vacil·lants que més que menar cap a alguna banda, s'entortolliguen en espirals que no porten enlloc. En canvi, a la segona part, i sense deixar en cap moment l'ús i abús de la subordinada, la prosa de Kraszna-Horkai o, més aviat, la prosa del seu personatge narrador, sembla agafar un propòsit. I encara que aquest propòsit sigui incert i poc clar, les frases comencen a trobar una certa conclusió, comencen a respectar-se les unes a les altres, comencen a no interrompre's constantment, comencen a significar alguna cosa, comencen a portar a algun lloc.
Sí, a algun lloc o, més aviat a algun moment, ni que sigui, tal com sembla ser el cas, al moment en què la narració semblava començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada