... havia après a viure sense mirar, diu en un cert moment la veu narradora, la veu de la protagonista, la veu de la Cecilia, referint-se a una coneguda seva, la senyora Rosalia.
I encara que potser aquestes paraules dites reflecteixen un tret molt literal de la tal Rosalia, cada cop més trobo que, al contrari, els protagonistes de la Rodorera són dones (i també algun marrec) que miren. Que miren amb atenció tot allò que les envolta, les persones que ensopeguen, les circumstàncies que les acompanyen, el món que les agombola, essent precisament el que es reflecteix en aquestes mirades allò que conforma la narració. A Quanta, quanta guerra resulta evident, claríssim, meridià, però també és prou obvi a El carrer de les Camèlies, o a La plaça del Diamant. Els personatges miren i l'autora no fa més que explicar allò que veuen els seus personatges, com si tan sols els crees per poder mirar a través dels seus ulls.
I és que ha de ser ben bonic, això de veure a través dels ulls d'algú altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada