Es pot explicar tot, menys la nostra vida real... aquesta impossibilitat és la que ens condemna a restar essent tal com els nostres coneguts ens veuen i ens reflecteixen, ells, que pretenen conèixer-me, que es qualifiquen d'amics meus i mai no consentiran que canviï, són els qui destrueixen la meravella (allò que no puc explicar, allò inefable que no puc demostrar), tan sols per poder dir: "Jo et conec", escriu el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, a No sóc Stiller.
Però aquest sintagma, el de la vida real, em torna a resultar problemàtic, i no és que no comparteixi el neguit de l'autor en veure com els altres diuen conèixer-lo, diuen conèixer-me. Però aquest fals coneixement dels altres no converteix, de cap de les maneres, al nostre coneixement en real, veritable o autèntic, adjectius tots ells que haurien de ser esborrats dels diccionaris, doncs més enllà d'aforismes socràtics, el suposat coneixement que hom té d'un mateix no és pas gaire diferent del suposat coneixement que en tenen els altres
I d'aquí, potser, les paraules que una mica més endavant escriu també el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, que un sigui idèntic a si mateix, perquè en cas contrari un no ha existit mai. I és que, més enllà d'aforismes cartesians, existim?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada