dijous, 6 d’octubre de 2011

Kochira wa Lérmontov-san desu (II)

No són pas pocs els adjectius amb que l'autor, encara Lérmontov, es complau en abillar als aborigens del Caucas, ja siguin aquests ossetes, txetxens, xapsugs, kabardins, georgians o, en general, tàtars, que ens són presentats com una colla d'embriacs presumptuosos, dròpols baladrers, bandits venjatius i pidolaires impenitents, i que, a més, malparlen un poti-poti de dialectes incomprensibles. Uns seixanta anys després, un altre autor, Tolstoi, ofereix una descripció més amable del caucasià, txetxè en el seu cas, fins al punt que un d'ells, Khadjí-Murat, és qui dóna nom a la seva narració. Tolstoi no arriba a l'avui habitual mitificació de l'aborigen de torn, ja saben, el bonic mite del bon salvatge, però potser fa camí. I encara un centenar d'anys després, Littell també es complau en mostrar-nos una bona colla de caucasians, quan el seu protagonista, herr Aue, es recupera en un balneari del Caucas. Littell, però, ja ve de tornada, i si bé hom pot trobar una certa simpatia en les seves descripcions, els seus caucasians no podrien pas protagonitzar una versió asiàtica de Dances with Wolves

Em falta, doncs, una baula de la cadena amb que hom percep al caucasià, una obra de ficció literària on el caucasià resti abellit amb totes les virtuts i mantingui en tot moment un capteniment exemplar, net de qualsevol tara. Dersu Uzalael caçador, d'Arseniev, hagués encaixat perfectament en aquesta cronologia, si no fos que el tal Dersu era gold, això és, aborigen de la vall del riu Ussuri, no pas al Caucas, sinó a la llunyana frontera entre Sibèria i Manxúria.