Ahir la disposició del meu ànim era excel·lent. A mitja tarda, però, un desconegut, en base a certes dades diagnòstiques, em comunicà una notícia que ningú qualificaria com a bona, i probablement molts com a dolenta o molt dolenta, si féssim una enquesta. El meu ànim, però, va continuar sent excel·lent, i les conseqüències de la notícia rebuda només em semblaren petits contratemps que calia entomar amb esportivitat. Unes quantes gestions prèvies, una petita intervenció i uns pocs dies de convalescència, res que molts d'altres no hagin superat satisfactòriament. La única preocupació restava en la necessària brevetat de la convalescència, doncs moltes són les obligacions que tinc vers terceres persones, que no s'haurien de veure perjudicades per l'anòmal funcionament del meu sistema hepàtic.
No són poques les vegades que he defensat davant d'escèptics interlocutors el meu convenciment que els estats d'ànim de les persones no depenen de les seves volubles circumstàncies. Hom no és feliç o dissortat perquè les seves circumstàncies el portin vers la felicitat o la dissort. Hom és feliç o dissortat per una predisposició, no sé si genètica o adquirida, potser volguda, vers la felicitat o la dissort. I jo he tingut sort, encara que aquells que no em coneixen, i també els que em coneixen, sovint pensin que no, atès el meu habitual posat adust i esquerp. I potser és per això que el meu estat d'ànim acostuma a ser excel·lent, siguin quines siguin les circumstàncies que m'envolten.
A no ser, és clar, que les meves circumstàncies hagin estat, com potser ho han estat, sempre excel·lents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada