Omedetō gozaimasu

Pot el virtuós ser feliç? Si hem de fer cas a allò que sembla que escrigueren els il·lustrats prohoms del divuit la resposta és no. Un no rotund i indiscutible, doncs els no-virtuosos sempre malden per anorrear al virtuós, que amb el seu virtuós capteniment els hi recorda el seu obrar poc virtuós. Si més no aquesta és la tesi que trobo repetida una i altra vegada quan llegeixo a certs autors del segle divuit, com ara Sade o Prévost, aquest dies Diderot. O potser sí que ho són, de feliços, els anomenats virtuosos, si considerem el plaer que sembla trobar tot virtuós en la seva desgràcia, talment aquesta el ratifiqués en l'encert del seu capteniment, doncs, ladran, luego cabalgamos, que alguns diuen que digué aquell enginyós gentilhome que hom no recorda on tenia les estades, i que potser no ho era pas poc, de virtuós, si considerem les trompades que rebia ben sovint. Però això fora caure en l'orgull, una falta ben poc virtuosa, doncs de cap de les maneres un virtuós com cal pot considerar-se millor que un no-virtuós.

En fi, si volen la meva prescindible opinió, deixin de banda als autors francesos del segle divuit i llegeixin Swift, Jonathan Swift, que, entre d'altres, tenia el mèrit d'haver nascut irlandès.

Mauritania ni imasu (VI)

Com sóc una persona llegida i conec la història de Daniel Dravot, decideixo romandre solter i fer-me sodomita, doncs ben mirat tant és menjar peix o carn, si el cuiner és bo. I com essent rei puc triar als millors cuiners, faig venir Fermí Puig a Bixkek tot seguit, alhora que em faig portar les millors tòfones blanques del Piamont. Sabent, també, que tota glòria és efímera, que tot és efímer, carpe diem quam minimum credula postero, no miro de perpetuar-me en la poltrona i poso al servei del meu plaer immediat tot l'aparell de l'estat. Llegeixo Sade i recupero Pasolini, i sense pensar en el demà, que per força ha de ser pitjor que l'avui, em recreo en l'instant i el meu caprici esdevé llei, de manera que al Kirguizistan totes les dones han de dur el cap rapat, restableixo el culte als Olímpics, i em reservo els adolescents més llaminers pel meu ús personal. Tanta arbitrarietat, és clar, acaba en revolta, i el meu palau alt de sostre és assaltat per la xusma. Jo, però, ja he estat evacuat per militars russos cap el Kazakhstan i salvo la pell, doncs no per res he fet concessió de tots els recursos miners del país a companyies de capital rus a canvi de pràcticament res, favors personals a banda.