Jinsei o sōzō shimasu (I)

De vegades m'imagino duent la vida que crec que m'agradaria viure. Una vida solitària i endreçada per rutines estrictes, on tot es limitaria a llegir i escriure, caminar i dormir, separant-se totes quatre activitats pels petits intervals de les excrecions i els àpats, que serien senzills i estarien pautats segons el que crec desitjar: amanides per esmorzar, llegum o peix als dinars, verdura per sopar. També les lectures estarien endreçades, Shakespeare, Carroll i epígons els dilluns, Pla els dimarts, antiguitat grecollatina els dimecres, autors alemanys els dijous, italians i francesos els divendres, eslaus els dissabtes, textos bíblics els diumenges. Igualment, endreçaria l'escriptura, que es limitaria a la metòdica i repetitiva reescriptura de tot el que hagués arribat a escriure abans. Finalment, aprofitant els moments d'allitar-me per dormir, em sacsejaria el penis amb un cert vigor no exempt de subtilesa, per així regalar-me gustoses i sanitoses pol·lucions, que provaria de repetir en el moment posterior al despertar.

I així dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, fins que arribés el moment, ja fos llegint escarxofat a l'única butaca que tindria, o adormit al llit, o caminant apressat anant o tornant d'enlloc, que el cor se m'aturés.

Si no fos, és clar, que en no haver-me bategat mai, no arribi a aturar-se tampoc mai, perllongant-se aquesta vida, aquesta no-vida que imagino que crec que m'agradaria viure, per sempre més.

Sunāku kari

They sought it with thimbles, they sought it with care;

They pursued it with forks and hope:

They threatened its life wife with a railway-share;

They charmed it with similes and soap.

Són els de més amunt versos que es repeteixen sovint a The Hunting of the Snark, llarg poema on una colla d'estrafolaris empaiten un ésser inexistent amb l'ajut d'un mapa en blanc. Res de sorprenent, atès qui n'és l'autor, Lewis Carrol.

I són, també, versos que em recorden a una de les lectures més agradables que es poden fer per provar, ni que sigui endebades, d'aprendre anglès, aquell Green eggs and ham on la frenètica repetició de cinquanta paraules ens pot també recordar, ni que sigui de manera massa endreçada, allò que ja ens va dir Carrol, que res no té mai cap mena de sentit.

Doko e ikitai desu ka (III)

Which way I ought to go from here? em pregunto sovint. That depends a good deal on where you want to get to, em responc, en veu ben baixa, no fos cas que algú em sentís i em prengués pel que sóc. I don’t much care where, afegeixo. Then it doesn’t matter which way you go, concloc, i començo a escriure, sense tenir cap idea al cap, sense saber cap a on vaig, doncs so long as I get Somewhere. I potser és per això, per la por d’arribar allà on sigui, que quan porto unes poques línies escrites ho deixo estar i torno a començar, una vegada i una altra, ara parlant d’això, ara d’allò, sense ordre ni concert, a l’atzar.

Altres cops, però, torno una i altra vegada sobre alguna cosa pensada, considerant-la amb deteniment, tot cercant la millor manera d’expressar-la per escrit, potser amb l’ajut d’alguna petita anècdota extreta de la vida quotidiana, real o imaginada. Aleshores, però, no escric res, i només espero que la desmemòria m’alliberi, no fos cas que, ni per uns instant, em cregués que tinc alguna cosa a dir.