Dick-san no hon o yomimashita

Per motius que un cop més no venen al cas, llegeixo Philip K. Dick, Ubik, i si no fos per la parafernàlia futurista que ho embolcalla tot, i que potser és la part que trobo que ha envellit pitjor, per moments em sembla que llegeixo Raymond Chandler. Potser pel cinisme dels diàlegs, o pel naufragi d'uns personatges desballestats, o per la descripció d'un món on sembla que els vius facin nosa. 

El cas és, és que de cop em torna el record de la versió de Dune de David Lynch, i també del Brazil de Terry Guillliam. I no pas per cap similitud, sinó, més aviat, per les evidents diferències que trobo amb l'embolcall futurista de Dick. Més que res, per l'encert, tant de Lynch com de Guilliam, de proposar una mena de retro-futurisme que, vulguis que no, trobo que envelleix més dignament.

Deyūn

Pres potser d'una certa nostàlgia, vaig al cinema a veure Dune, la nova adaptació de la novel·la de Frank Herbert dirigida per Denis Villeneuve. I si bé en un primer moment resto sobtat per l'encert amb què s'han resolt alguns temes menors, com ara el vestuari o el disseny dels ginys futuristes, amb una atmosfera que recorda l'adaptació que provà de fer David Lynch el mil nou-cents vuitanta-quatre, el desànim no triga a aclaparar-me. I no és per l'absolut desastre de la música que acompanya les imatges, ni per la predictibilitat de la trama (excusable en tenir com encara tinc viu el record de la lectura que vaig fer de la novel·la als anys de la meva adolescència), sinó, més aviat, per l'absència d'alguna idea que justifica aital esforç narratiu. I és que més enllà de les habituals mostres d'heroisme, de la coreografia dels combats i de la misticitat de pa sucat amb oli dels diàlegs, tot acaba esdevenint una típica i tòpica batussa entre bons i dolents, una més.

Però com dues hores llargues de seure escarxofat a la butaca donen per molt, m'acabo fent meva la idea que, potser, la manca de contingut de la pel·lícula no és més que el reflex de la manca de contingut de la novel·la original, i que al final el senyor Villeneuve ofereix exactament el mateix que ja oferia Herbert, un elaborat, majestuós i decadent embolcall que, ves per on, no embolcalla res.

Lynch-san no hon o yomimasu

No recordo si mai he parlat d'un dels gèneres literaris que més em plauen, el format per les novel·les la trama de les quals resulta incomprensible. I dic incomprensible, no pas confusa (que això ens portaria a un altre gènere ja abans esmentat, aquest), sinó del tot incomprensible, ontològicament incomprensible, absolutament incomprensible. I no pas per la malaptesa narradora del seu autor, sinó per la mateixa incomprensió dels esdeveniments que són narrats, essent precisament la perícia narrativa de l'autor allò que impossibilita la compressió de la seva narració, en ser sempre fàcil deixar-se portar i provar d'oferir un cert sentit a tot allò que no en té cap. És per això que si fóssim persones honestes, convindríem que qualsevol novel·la que resultés comprensible, que arribés a qualsevol mena de conclusió precisa i clara, hauria de ser immediatament menyspreada i oblidada. Però com afortunadament ningú no és mai honest, són una ínfima minoria les novel·les que resulten ontològicament incomprensibles, les novel·les que bé podem anomenar, sense cap mena de recança, realistes.

I com a mostra, les que aquests dies es poden veure als cinemes Balmes, que tenen el gran encert d'oferir una retrospectiva de l'autor que més lluny ha dut la incomprensió de la seva obra, David Lynch, ja des de la seva magnífica primera novel·la, Erasehead, fins a la hipnòtica Lost Highway.

I si ara algú té la intenció de fer de mestretites dient que Erasehead i Lost Highway no són pas novel·les, sinó pel·lícules, millor que calli, no fos cas que prengués mal.

Gunshū

Feia temps que no veia The crowd i avui n'he tingut l'ocasió, a la sala petita de la Filmoteca, acompanyada pel DJ Javier Verdes, coses de la modernor.

I serà potser per la música, o tal vegada pels cabells esborrifats del protagonista, que no he pogut evitar de recordar una altra d'aquelles pel·lícules que sempre em plau de veure, Erasehead, de manera que a mesura que el metratge avançava enmig de descabellades batusses familiars, no podia jo més que trobar que la semblança entre els protagonistes i les excuses argumentals d'ambdues pel·lícules era evident i innegable, talment Lynch s'hagués estrenat amb una versió de Vidor, cosa sempre possible (o no).

Sigui com sigui, i tot i no ser el meu Vidor preferit, quin tros de pel·lícula, i quina manera de donar la raó a Murnau, quan aquest deia que el sonor havia arribat massa aviat.

Kinō eiga o mimashita (VIII)

A la pantalla del cinema veig les imatges projectades d'un grup de cinc persones, tres dones i dos homes, vestits tots ells amb robes llampants i abillats amb l'excés propi de la gent de la faràndula. Tots cinc canten, cadascú amb una tessitura de veu diferent, una mateixa melodia segons les característiques pròpies de l'estil vocal anomenat doo wop. La cançó, ensucrada a l'engròs, fa rodolins al voltant d'una incerta i intangible abstracció que molta gent acostuma anomenar servint-se d'una paraula de cinc lletres que comença per a i termina amb la divuitena lletra de l'alfabet llatí. Dos dels cantants, un dels homes i una de les dones, tenen el color de pell propi de les poblacions de l'Àfrica subsahariana. Els altres tres tenen el color de pell propi dels anomenats caucàsics, amb independència de si són, o no, nascuts a les muntanyes del Caucas, avinentesa sens dubte improbable però sempre possible. I qui dia passa any empeny.

Kinō eiga o mimashita

Deia Joan Brossa, gran aficionat a la màgia, que davant d’un espectacle de prestidigitació l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, el mag. Així, el babau frueix dels impossibles, de com un cos foradat per mil espases resta indemne, sense ni tan sols una esgarrinxada, o de com un altre cos és serrat en dues parts, o es volatilitza en el no res. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany dels sentits, alhora que el racionalista malbarata el temps buscant unes explicacions que, en cas ser trobades, arruïnaran l’espectacle.

Hagués pogut dir Joan Brossa, cinèfil impenitent, que davant d’una pel·lícula de David Lynch l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, en David Lynch. Així, el babau frueix dels impossibles, de com el després precedeix a l’abans i mai és ara, de com l’aquí és allà i allò això, de com els personatges es desdoblen, actuen en diferents plans, inconnexos entre si, o no. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany del conscient, alhora que la desconeguda que seu a la seva dreta dorm plàcidament, i, a l'esquerra, la seva companya es mou inquieta, desitjant que la pel·lícula s’acabi d’una vegada.