Itadakimasu (III)

El primer i únic text científic on es fa esment dels verducs de cua daurada es troba inclòs al número vint-i-tres de la segona època de la revista de l'Institut d'Estudis Margançolencs. Es tracte d'un curt article on s'enumera tot un seguit d'espècies endògenes de les zones humides de la conca alta del Margançol. N'és l'autor el naturalista aficionat Onofre Montpalau, batxiller natural del veïnat de Matamala, i autor d'innúmers articles que malden per construir un imaginari col·lectiu que doni unitat i especificitat a aquesta contrada de muntanya. Al costat de Montpalau, altres autors locals insisteixen en les pàgines de la revista de l'Institut en el caràcter propi i únic de l'alt curs del Margançol, cadascú des de la vessant que li és pròpia. Així, tenim a Tomàs Dupont, suposat antropòleg, que en una dotzena d'articles estableix un fenotip racial propi dels margançolencs. Encara que el cas més extrem és el dels articles signats sota el pseudònim de Macari Kosmas, on es pretén demostrar que tot un seguit de prohoms de la humanitat, reals o ficticis, són oriünds del Margançol, com ara Lucreci, Gregori de Nissa, Tirant lo Blanc o Mikhaïl Lérmontov. Tot plegat sembla cosa de riure, però tanta fou la força d'aquells grillats, que a finals de la tercera carlinada una milícia armada recorria els camins del Margançol foragitant forasters de grat o per força. I els més vells del lloc encara recorden les històries que sentiren de petits al voltant dels violents assalts al molí de Sobirà o a les Rovires de baix.

És potser per aquesta deriva supremacista de l'Institut d'Estudis Margançolencs, que la comunitat científica mai s'ha pres amb gaire seriositat l'existència dels verducs de cua daurada, fins al punt que ja fa mots anys que es negligeix l'estudi de la conca alta del Margançol, talment aquelles riberes fossin comparables a les de la riera de Merlès, el Bastareny o el Regatell. Però, existeixen els verducs de cua daurada? existeixen les quaranta-nou espècies animals i dues-centres trenta-tres de vegetals que recull Montpalau en els seus articles? Preguntes, totes elles, que ningú no sembla voler respondre.

Nissa ni ikimasu ka

L'ideal de l'apàtheia (απάθεια) o superació total de totes les passions era propugnat pels estoics i fou adoptada per Filó i pels alexandrins, els capadocis, etc. amb diverses matisacions. Gregori de Nissa desenvolupà més endavant una doctrina moderada que requeria, no l'eliminació total de les passions, sinó el control i l'equilibri, escriu el professor Vives, prologuista, traductor i anotador de La virginitat, de Gregori de Nissa.

I salvant la distància axiomàtica que em separa del Nissenc, que no és poca, de les pàgines fins ara llegides no puc més que admirar i envejar aquesta seva moderació en la defensa dels propis principis: la virginitat, com l'apàtheia, és desitjable, sí, però sense excedir-se, i si ens és massa cara d'aconseguir, doncs prenguem muller.

Kōfuku (II)

Mentre que Tolstoi tota la vida va intentar descobrir què contenia el tresor invisible i secret de la felicitat, Kafka no suportava la felicitat. Temia que la joia de viure el distragués de la veu del destí, escriu encara Citati.

I amb les paraules de Citati no puc més que tornar a Ulisses i tornar-me a repetir, tot recordant de nou que allò que més entorpí el retorn del suposat fill de Laertes a la llar, un cop Troia fou destruïda, no foren ni entrebancs ni marrades, ni penes ni treballs, sinó la dolcesa de la colga, ja fos amb l'agradosa Circe primer, amb la dolcíssima Calipso després.

I tot seguit també torno al tractat aquell de Gregori de Nissa, la virginitat, que amb l'embolcall propi del seu gènere i del seu temps, ben allunyat de l'épica homèrica i de la neurosi kafkiana, és malfia del tràfec de les coses ordinàries de la vida, com ara la dolça colga, que ens impedeixen el lleure necessari per a dedicar-nos sense distraccions a escoltar l'ampul·losa veu del destí, en el cas de Kafka, o l'agradós silenci, en el cas de qui això escriu.

Kōfuku

Atès que la vida ordinària està sotmesa, per dir-ho amb les paraules del diví Apòstol, a molts "destorbs", el nostre discurs ha de proposar necessàriament la vida en virginitat com una mena de porta d’accés a un viure més noble. En efecte, aquells qui es troben embolicats en les coses ordinàries de la vida difícilment poden dedicar-se en pau a un viure més diví, i, en canvi, els que s’han apartat totalment dels tràfecs de la vida troben una gran facilitat per a tenir el lleure imprescindible per a dedicar-se sense distraccions a les coses superiors.

llegeixo, ajagut al llit, en un dels darrers llibres que he rebut, la virginitat, de Gregori de Nissa. I destriant entre sofismes i retòriques, entre encratites i ascetes, certeses i aparences, no puc més que combregar amb les tesis del Nissenc, doncs res de més menyspreable que la passió, sigui del tipus que sigui, que ens allunya irremeiablement de la felicitat, això és, de la contemplació de Déu, segons l’autor, del no res, segons jo mateix.

Però en sentir un alè conegut al meu costat, que em davalla golut pel pit, tot convidant-me a la còpula, no puc més que desar el llibre, llevar-me les ulleres, i lliurar-me a qui em demana, tot recordant que la felicitat no és més que una paraula, aguda, de nou lletres.