Cartarescu-san no hon o yonde imasu

Llegeixo Solenoide, de Cărtărescu, i és cap a mitja narració que ho veig clar, que veig clar i evident que la narració de Cărtărescu pertany al gènere de narracions on el protagonista té una relació ambigua i més aviat al·lucinògena amb els edificis que habita. Edificis, tots ells, que acaben prenent un protagonisme cert i manifest, i que més que edificis acaben semblant entitats amb vida pròpia que transformen la seva geografia interior en funció del sempre patològicament introspectiu estat d'ànim de l'innominat protagonista de Cărtărescu. I és a partir d'aquesta evidència, que de seguida començo a relacionar els edificis que més o menys habita el protagonista de Cărtărescu, amb altres edificis que protagonitzen altres narracions, com ara la casa de llaminadures de Hansel i Gretel, o l'extraordinària casa Usher de Poe.

D'aquesta manera, trobo que tal com Kafka va servir-se de les transformacions clàssiques de la literatura popular (com ara la dels prínceps en gripaus, o la d'un ogre en ratolí gràcies a la murrieria d'un gat) per expressar la desesperació vital del protagonista de La transformació, Cărtărescu se serveix d'aquestes arquitectures mutants per expressar la desesperació del seu personatge. Un personatge que ni tan sols Kafka hauria arribat mai a imaginar, potser perquè Kafka no va tenir la sort, o la disort, de viure la infantesa en un país comunista, un país on els edificis, més que espais per habitar, eren condemnes.

Pasukaru no kake

És a la cuina, passant la baieta per netejar les restes de les formigues que acabo d'aixafar amb el dit sobre el marbre, que de cop em demano si potser Déu no serà una formiga. Si potser el dia del judici final no m'hauré de presentar davant d'un ésser de sis potes i ulls compostos, de cintura esvelta i antenes articulades, d'un himenòpter potser gegantí que dictarà sentència segons hagi jo tractat als seus semblants en vida, és a dir, de com m'hagi comportat amb les formigues, sense que cap altra consideració o circumstància tingui gens ni mica d'importància.

Mala peça al teler, em dic tot seguit, i de cop recordo la prou coneguda Aposta de Pascal, aquella que ve a dir que davant la impossibilitat de demostrar l'existència de Déu, potser paga la pena viure com si Déu existís, perquè si existeix ens guanyarem la seva benvolença i, si no existeix, tampoc no ens farà cap mal. D'aquesta manera, hauria jo d'actuar a partir d'ara considerant que Déu és una formiga? Hauria jo de permetre que les innúmeres fileres d'aquests diminuts formícids em saquegin el rebost i se'm fiquin pels forats del nas? Hauria de provar de guanyar-me la benvolença d'un improbable, però sempre possible, Déu-formiga?

Sort que tot seguit penso que també podria ser que Déu fos un mosquit o un aràcnid, un àcar o un funcionari públic, de manera que universalitzar l'aposta del senyor Pascal podria resultar excessiu, i decideixo anar a buscar la fregona per així exterminar qualsevol altre d'aquests odiosos i menyspreables paràsits.