Kochira wa kenchiku no benkyo o shimasu

Aquest mes de juliol hem tingut un xaval al despatx. Aquest curs ha fet segon d'arquitectura i ha pensat que seria una bona cosa passar bona part de les seves vacances en un minúscul despatx, on d'habitud només som dues persones. Evidentment no rebrà cap pagament per les quatre hores diàries que ha passat amb nosaltres, ni per les que passarà els primers dies de setembre, abans no retrobi les classes. L'hem fet imprimir plànols, enquadernar expedients, i, com que mostrava una destacable habilitat dibuixant, l'hem fet fer unes perspectives per complementar uns projectes que hem d'entregar d'aquí poc i que a mi em deixaran sense vacances. També li hem explicat tot el procés de redacció d'un projecte, des dels esbossos inicials fins al document final, i li hem mostrat com rere pràcticament totes les decisions de projecte hi ha una normativa o alguna expressa demanda del client, mai un caprici. Amb un casc a la testa l'hem portat de visita d'obra o de passeig pels carrers d'un polígon d'habitatges que hem de re-urbanitzar, i li hem insistit molt en fer un ús ben endreçat del programari informàtic, esmenant-lo constantment, quan ho feia malament per a què ho fes bé, i quan ho feia bé per a què ho fes millor. Finalment li hem parlat de René Magritte, per evitar-li confusions.

Si algun dia se'l troben facin-li confiança, no els decebrà.

San-gatsu juichi-nichi ni eiga o mi ni ikimasho ka

El trenta-un d’octubre i el vint-i-vuit de desembre de 1992 vaig veure, als cinemes Verdi de Barcelona, El sol del membrillo, el tercer llargmetratge de Víctor Erice. En aquella pel·lícula Erice narrava un impossible, talment ens expliqués la història de Síssif arrossegant el roc d’alt del turó. Síssif prenia les maneres del pintor Antonio López en el foll intent de fondre percepció i realitat, talment el coneixement del món ens fos possible. López, amb paciència infinita, cada matí intentava contradir Magritte, i s’esforçava (amb mètodes entendridors) a pintar a l’oli els jocs capriciosos de la llum en les fulles d’un codonyer. Finalment, a diferència de Síssif, López, mortal com és, abandonà.

Uns mesos després, no sé la data exacta, vaig veure la pel·lícula per tercer cop. Quatre anys més tard, el vint-i-nou de desembre de 1996, vaig veure, a la Filmoteca, El espíritu de la colmena, el primer llargmetratge d’Erice que, anys després, reveia de nou a la Filmoteca. Era el vint-i-vuit de gener de 2001.

El proper 11 de març, a can Ramoneda, podré veure, finalment, l’Erice que em falta, El sur, el segon dels seus llargmetratges, després de prop de catorze anys de pacient espera.