Kore wa fushinsetsuna bunshō desu

De bon començament la prosa de Lispector se'm fa esquerpa. Esquerperia que va a més a mesura que avanço en la lectura, com si no em fos possible acostumar-me a la seva manera d'escriure. Però el cas és que aquesta esquerperia no m'impedeix restar enlluernat per les idees que crec endevinar en el text, especialment amb una, ja esmentada, sobre com el que diem transforma el que volem dir. És a dir, com el fet de pensar modifica allò previ al pensament, allò previ que ens és més íntim. Com el fet de pensar no només no aconsegueix descriure aquest previ, sinó que el modifica i el transforma en tota una altra cosa. Com el fet de pensar ens fa oblidar allò que més pregonament som, per fer-nos ser ves a saber què.

I és tot plegat tan confús, que potser ja toca que la prosa de Lispector se'm faci confusa i anàrquica, esquerpa i fatigosa. Doncs bé no ha de ser fàcil provar de dir amb paraules allò que les mateixes paraules destrueixen, provar de dir el que altres (VW - EJ) també han provat de dir.

Rin no ame

De Guerra i pau recordo especialment la fugida dels Rostov de Moscou amb carros carregats d'andròmines, com ara les luxoses vaixelles de porcellana, la fina cristalleria o el mobiliari de fustes nobles. I recordo encara esgarrifat el moment en què Nataixa, la pubilla, fa descarregar els carros per tal d'evacuar als ferits de Borodino. Horrorós, sens dubte, aquest malbaratar el patrimoni familiar per tal d'allargar l'agonia a quatre malaurats.

De manera potser anàloga, el que més atabala Jünger de la destrucció d'Alemanya no és pas la crema de les ciutats sota la pluja de fòsfor i la conseqüent mort de grans i petits, sinó la pèrdua de biblioteques i arbres.

Talment fa quatre dies, quan hom s'horroritzava per les imatges de la destrucció de les ruïnes de Petra a mans dels dolents.

Sen kyū-hyaku yonjūsan-nen shi-gatsu jūichi-nichi

La bona prosa és com el vi i igual que el vi continua viva i evolucionant. Hi ha frases que encara no són veres i, tanmateix, una vida misteriosa les va bastint per convertir-les en veritat.

La prosa recent és també una mica tosca encara; en el curs dels anys agafa patina. Ho noto sovint a les cartes antigues.

Com ja he escrit en més d'una ocasió, tinc el costum de llegir tan sols autors difunts. Així m'estalvio l'enuig d'haver d'estar al dia i puc aprofitar-me de la feina de selecció feta pel pas del temps, doncs un cop resten orfes, els escrits del passat bé han de demostrar la seva vàlua per si mateixos. Sens dubte que això em suposa alguna mancança, doncs no dubto que entre els innúmers bufanúvols que em són contemporanis algun hi haurà que pagui la pena de ser llegit. Però què hi farem, la vida és finita i les prunes gustoses. I ara, a més, puc fer-me meu l'argument (potser un cert elogi de la distància) que Jünger anotà al seu diari un onze d'abril de mil nou-cents quaranta-tres, mentre el fòsfor destruïa les ciutats alemanyes i els fills de David eren exterminats a l'est.

Watashi wa kenchiku o benkyō shimashita

Quan jo vaig fer els estudis d'arquitectura a l'ETSAB l'habitual era esmerçar una mitjana d'onze anys per completar el pla d'estudis i obtenir-ne el títol corresponent. En teoria eren sis cursos més el projecte final de carrera (PFC), que s'allargava un temps indefinit comprés entre un mínim d'un any i un màxim indeterminat.  La demora s'explicava per diverses raons, una de les quals era el costum que molts teniem de fer de negres en diversos despatx d'arquitectura, on oferíem la nostra ma d'obra d'esclava a canvi de ser acceptats en aquell món que anhelàvem. Jo vaig cursar els sis cursos en vuit anys i vaig enllestir el PFC en un curs més. I és potser precisament la desmesurada llargada que acabaven agafant els anys universitaris, aquelles esperes als passadissos, aquelles nits passades a la sala de dibuix, aquelles correccions de projectes aliens, aquell parlar per no callar, el que donava la possibilitat d'accedir a un coneixement potser difús, però sens dubte molt més important que el coneixement pretesament exacte que impartien els docents.

I tot això potser ve al cas d'allò que escrigué Jünger un trenta-u d'agost de mil nou-cents quaranta-dos als seus diaris, quan deia que el sol fet de remenar aquestes coses ja és instructiu; l'esperit caça al vol una munió de noms i de dades que, tot i que amb el temps es perden, tanmateix deixen un humus del qual agafen ufana moltes coses, com ara un coneixement difús sovint superior al coneixement exacte, i un tacte per a saber veure les fronteres i les transicions de les obres de l'esperit. Per això puc dir que cap de les meves nombroses passejades pels molls és temps perdut: semblantment, l'al·licient de la caça rau en l'encalç de l'animal, no en la peça caçada.

Subete no mono

Allò que en el més íntim de nosaltres ens preocupa defuig la comunicació, àdhuc la percepció gairebé, escriu Jünger a l'entrada corresponent al divuit de novembre de mil nou-cents quaranta-u, i que trobo que lliga d'allò més al que escriu el vint-i-set de gener de mil nou-cents quaranta-dos, quan referint-se a una carta d'una lectora a propòsit d'un dels seus llibres, Jardins i carrers (primera part dels seus diaris), escriu que jo volia dir que les paraules formen una reixa que permet de donar una ullada a allò que és inexpressable, i donava la imatge d'una reixa a través de la qual veiem la prosa, com qui veu els llegons en un parc zoològic, rere la seguretat dels barrots, i potser alertant de la impossibilitat de voler-nos estalviar aquesta mena de distància que ens separa de les paraules, que com no pot ser altrament ens remet a Gòrgies, les paraules del qual ja ho van deixar tot dit.

Kurashi no

De vegades em costa de diferenciar la meva existència conscient de la inconscient. Vull dir: distingir la part de la vida que s'entreteixeix en somnis de l'altra que ho fa de dia, escriu Jünger a l'entrada corresponent al vint-i-sis d'agost de mil nou-cents quaranta-dos dels seus diaris.

I és possible que Jünger es refereixi exactament a allò que diu, a la seva existència nocturna dins el subconscient dels somnis i a la seva existència diürna com a oficial de la wehrmacht i escriptor de renom. Però això no treu que pugui jo trobar en les seves paraules no pas allò que aquestes diuen, sinó allò que em plauria que diguessin, això és, que la vida potser només és satisfactòria en els moments en què el nostre pensament no és capaç de diferenciar amb claredat entre les circumstàncies que el món ens ofereix i i les fantasies pròpies del nostre pensament, essent precisament el fràgil equilibri entre ambdues percepcions allò que ens fa la vida estimable, amb el benentès que qui ignora del tot les circumstàncies externes pot topar de manera massa violenta amb dites circumstàncies, i que qui només resta atent a les ja prou no esmentades circumstàncies menarà una vida d'un endreç esgarrifós, talment la noia japonesa aquella que plega samarretes amb exemplar pulcritud.

Kono hon o yomitai desu

Crec recordar que va haver-hi un temps en què les grans editorials d'aquest dissortat país nostre publicaven literatura. Jo aleshores era jove, pràcticament una criatura i, és clar, pot ser que anés jo mal fixat i les grans editorials només publiquessin, com ara fan, quelcom difícil d'anomenar sense ser groller. Però, insisteixo, crec recordar que sí, que va haver-hi un temps, quan jo era jove, pràcticament una criatura, en què les grans editorials publicaven literatura. I recordo encara més: una certa col·lecció de nom Venècies, d'edicions seixanta-dos, on vaig descobrir Bulgakov, Benjamin, Jünger, i també a un tal Bufalino, Gesualdo Bufalino, amb una magnífica novel·la que vaig comprar de segona mà en un mercat d'andròmines al Pla de la Seu, a Tarragona, on aleshores jo residia, i de la que ja m'ha plagut parlar en més d'una ocasió. Una d'aquelles novel·les on no passa mai res, i on aquest no passar-hi mai res es desenvolupava dins els límits d'un sanatori antituberculós.

Però saben, en realitat les grans editorials sempre han publicat literatura, doncs només les editorials que publiquen literatura són grans. Les altres... sí, les altres poden fer molt d'embalum, però grans, allò que se'n diu grans, només ho són aquelles que publiquen literatura. I hores d'ara suposo que no cal dir qui són els més grans, encara que això no tingui cap mena d'importància.

Nesshin

Hi ha certs escrits que destil·len entusiasme, begeisterung, en alemany, crec. Un entusiasme no pas degut al significat d'allò narrat, sinó a un particular ús del llenguatge que pren amb força al lector i l'arrossega amb energia vers l'ignot destí triar per l'autor d'aquelles paraules, sense que importi gaire quin és aquest destí. Qui això escriu no té pas l'ofici de crític literari, ni ha fet cap estudi sistemàtic de cap mostra d'escriptures per destriar els trets que defineixen aquest begeisterung, si em permeten utilitzar la forma alemanya per raons que tot seguit es faran evident. Qui això escriu només té el lleig costum de parlar d'ell mateix en tercera persona i la sort d'haver trobat en les seves lectures alguns pocs autors que han aconseguit crear aquest begeisterung en les seves obres. Tres, en concret: Jünger a En els espadats de marbre, Rilke a Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph i, fa pocs dies, Friedricht Dürrenmatt a Minotaure.

La fallida recerca d'aquest begeisterung és el que em porta a la utilització, a l'hora d'escriure, de certs tics narratius potser sorprenents, com, per exemple, la inclusió dels diàlegs en cursiva dins de la resta del text, la barreja constant d'estil directe i indirecte a l'hora de donar veu als diferents personatges, l'ús i abús de repeticions, d'oracions subordinades i de tot tipus de conjuncions. Es tracta de donar continuïtat al text, que en cap moment s'estronqui el fil de veu, talment un lector físicament superdotat pogués llegir cada paràgraf d'una sola tirada, sense cap pausa significativa. Però, com he escrit en el paràgraf anterior, no m'he pres la molèstia d'analitzar les mostres esmentades per mirar de corroborar si Jünger, Rilke i/o Dürrenmatt utilitzaren aquests o altres mecanismes. Tant és. Sóc de l'opinió que els llibres es gaudeixen, no s'analitzen, i encara menys per mirar de copiar tècniques narratives, tasca inútil, doncs copiar encara és més difícil que crear.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita

Llegeixo Julien Gracq, al castell d'Agol, i tot i una lleu remor que em recorda al prodigiós Jünger de en els espadats de marbre, tinc la màgica sensació d'estar llegint el Vampyr de Dreyer, si és que això és possible, doncs, paràgraf rere paràgraf, al llarg d'interminables subordinades que s'allarguen sense cap pausa on prendre alè, i perdut enmig d'una adjectivació sense parió, resto aliè al significat d'alló que llegeixo, potser un clàssic triangle amorós, alhora que una desassossegadora inquietud em pren amb sobtada violència, mostra evident del geni del senyor Poirier, veritable cognom de Gracq, poc interessat, com ell mateix evidencia en el prefaci, en les particulars circumstàncies de l'acció narrada.

Tetsugakusha

No he llegit a Aristòtil. Ni a Berkeley, però si, ai las, a Bakunin. Tampoc he llegit a Cioran. Ni a Descartes, però si a Derrida i a Davidson. No, en realitat no he llegit a Derrida, només ho he intentat, i a Davidson no l’he entès gaire. Tampoc a Ellull, que no sé qui és. No he llegit a Foucault ni a Fukuyama. No he llegit a Galielu. Tampoc a Habermas, ni a Hegel, ni a Heidegger, ni a Hume. Bé, a Hegel un poc. Tampoc he llegit a Ibsen, que potser no hauria de ser aquí, però que hi farem. He llegit a James (poc, poquíssim) i a Jünger, però com a novel·lista. No he llegit ni a Kant ni a Kierkegard. Tampoc a Locke ni (encara) a Lucreci. Ni a Maquiavel ni a Mill. Tampoc a Nietzsche. Ni a Ortega, que sembla ser que era espanyol. He llegit a Plató, però no a Pascal, ni a Popper. Ni a Quine, epistemòleg naturalista, diuen. No he llegit a Russell, però si a Rorty, amb gran entusiasme. No he llegit a Sartre, ni a Schopenhauer, ni a Sòcrates, que sembla que no va escriure res. Tampoc he llegit a Tales, el de Milet, però qui ho ha fet?. No he llegit a Unamuno. Si que he llegit a Voltaire, però no a Wittgenstein. Ni a Xarrié, teòleg i predicador que he trobat a l’enciclopèdia. Ni tampoc a Yamaga, inspirador del bushido. I, per acabar, tampoc he llegit a Zenó, Zenó de Cition, pare de l’estoïcisme.

Nani mo

L'esfondrament és la pedra fonamental de tot projecte humà, va escriure Jünger, Ernst Jünger.

La força desfermada de la natura, la còlera dels Déus, la follia humana, . . . tant és. Inconsolables contemplem amb satisfacció la pròpia desgràcia, admirem les flames, car en la seva lluïssor també hi ha (sic) joia, i, insensatament, tornem a arrossegar el roc d'alt del turó. Potser així creiem, vanament, que la nostra voluntat perdurarà, que els poetes cantaran les nostres gestes, que els nostres actes tindran memòria.

Però Jünger no tenia raó. La pedra fonamental de tot projecte humà és l'oblit, sense l'èpica del foc i sense cap esperança.