Kyōki no monogatari

La bogeria, a més, què és sinó un excés de saviesa? Una saviesa sense les contradiccions que la fan imperfecta i per tant humana. El seny pres en la seva integritat cristal·lina, en el seu dogma de prudència, s'acosta molt a la perdició... N'hi ha prou amb aplicar literalment les regles de la cautela, sense jugar ni dubtar mai, i ja hem caigut a l'infern de la follia ... són paraules de Giacomo Camalèo, magistrat, senador, i personatge potser secundari, però no pas menor, de la ja esmentada La llarga vida de la Maianna Ucrià.

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, són aquestes paraules ja abans citades.

I serveixin tots dos exemples com un primer pas en la recopilació de tot un seguit de definicions que potser em podrien servir per la redacció d'una mena d'Etologia de la follia, que si bé potser no podrà competir amb els doctes manuals de les escoles de medecina, tal vegada resultarà més llegidora.

Kattenishiyagare

L'intel·lecte, quan actua sol i segons els seus principis més generals, es destrueix del tot a si mateix. Nosaltres en salvem d'aquest escepticisme total tan sols mitjançant la singular i aparentment vulgar propietat de la imaginació, per la qual entrem amb dificultat en els aspectes més recòndits de les coses ... llegeixo, encara a La llarga vida de la Marianna Ucrià, talment llegeix la protagonista, na Marianna, duquessa d'Ucrià, en ser com són les paraules citades procedents d'un petit quadern que la protagonista troba a la seva biblioteca i on sovint es cita a David Hume, ja saben, el famós empirista escocès, que potser n'és l'autor. 

I serà per la grossa i certament excessiva estima que tinc de mi mateix, talment les meves paraules es poguessin d'alguna manera comparar amb les del senyor Hume, però en la imaginació abans esmentada no puc deixar de veure, coses de la meva llosquesa, una evident referència a la infidelitat, ja saben, una de les tres principals virtuts que trobo que tota persona com cal hauria de conrear amb esforçat esforç per provar d'escapar, ni que sigui endebades, dels paorosos perills de l'intel·lecte.

Kochira wa Maraini-chan desu

La pintura (...) glaça la mà de la Marianna com una temptativa culpable d'oposar-se a la voluntat de Déu. Si no és ell, qui és que amb tanta impaciència els empeny endavant, els fa giravoltar sobre ells mateixos, els fa créixer i després envellir i després morir en l'estona de dir amén? La mà que pinta té instints de lladre, roba al cel per regalar la memòria dels homes, fingeix l'eternitat i es complau en aquesta ficció, com si hagués creat un odre seu més estable i íntimament més autèntic. Però no és un sacrilegi, no és un abús imperdonable respecte a la confiança divina? Tot i això, altres mans han aturat amb sublim arrogància el temps i ens han fet familiar el passat. Que a les teles no mor, sinó que es repeteix a l'infinit com el cant del cucut, amb tètrica melancolia. El temps, es diu la Marianna, és el secret que Déu amaga als homes. I amb aquest secret van fent cada dia miserablement, fa dir l'autora, Dacia Maraini, a la veu narradora de La llarga vida de la Marianna Ucrià.

I després de la ja prou coneguda condemna platónica de cert tipus d'art inclosa a Les Lleis i La República, la proposta de condemna esbossada per na Marianna, duquessa d'Ucri, té també la grossa virtut de donar consistència a allò que d'habitud ens plau anomenar art, en convertir els no sempre menyspreables resultats dels nostres esforços en quelcom que pot arribar a competir amb l'obra d'aquell que ens plau anomenar Déu, ja saben, tal vegada la més reeixida de les invencions humanes.