Fa ja prop de cinc anys vaig escriure que The emperor of the North, de Robert Aldrich, era una pel·lícula que em plaia d'allò més. I també vaig escriure que, de fet, em plaia especialment el seu primer terç, en ser tota la resta no més que una baralla de galls de cara a la galeria, doncs bé al públic li acostumen a agradar les batusses. I aquesta, la del començament prometedor que es malmet amb concessions a qui posa els quartos, acostuma a ser una pràctica molt habitual en el món del cinema, on el director de torn sembla conformar-se amb una petita demostració de virtuosisme narratiu, per tot seguir fer allò que el productor executiu li demana, que a tots ens agrada menjar calent.
Per això em plauen tant pel·lícules com l'ahir ja esmentada Zimna wojna, on, al llarg d'un metratge admirablement breu, el director, Pawel Pawlikowski, manté el to fins al darrer instant, quan a més ens obsequia amb uns admirables adverbis que conformen un dels finals més bells que ara mateix recordo.
