Tokutei no kyarakutā no (II)

I és també assegut al pati de butaques, al poc de començar la projecció, que de cop reconec la càlida i característica veu de Toshika Shinohara, veu que no acostuma a faltar en les pel·lícules d'Aki Kaurismäki. I és també assegut al pati de butaques que em demano com devia ser que el tal Shinohara acabés fent estada a Finlàndia, com devia ser que conegués a Kaurismäki, com devia ser que aquest li produís un disc, com devia ser tot plegat.

I és encara assegut al pati de butaques, que em dic que potser hauria d'escriure la biografia del tal Shinohara o, si més no, la biografia d'un discret cantant japonès que acabà fent estada a Finlàndia, que conegué a Kaurismäki en curioses i potser sorprenents circumstàncies, que gravà un disc produït per aquest, i on s'expliqués com va anar, com hagués pogut anar, com no va anar, tot plegat.

Kaurismäki-san no eiga o mimashita

El millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kaurismäki, que no és poc. Si, fins i tot, en un cert moment es pot reconèixer la veu de Toshitake Shinohara, a més de retrobar els rostres d'alguns del seus actors més habituals, com ara la inoblidable noia de la fàbrica de mistos, Kati Outinen. Però que el millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kausismäki no és gaire afalagador. Entenc, només faltaria, que tothom té dret a sentir-se colpit per la tragèdia dels refugiats sirians i a provar de fer el que pugui en la seva ajuda, i que en aquestes circumstàncies tota demagògia és potser excusable. I entenc, també, que la meva habitual i absoluta indiferència vers el sofriment dels altres (personatges de ficció a part) no sigui una actitud gaire exemplar ni defensable.

Però Kaurismäki sempre ha tingut una especial debilitat pels més desafavorits, això és, pels desgraciats, i això no l'ha privat de planar per sobre tot tipus de circumstàncies i obsequiar-nos amb joies com ara La vie de bohème o Calamari Union. I ara és com, si des de Le Havre, la bondat del seus lloables propòsits li fos una nosa que l'impedís aprofitar en benefici de la seva obra les desgràcies alienes, talment li sabés greu servir-se dels altres sense pagar el preu corresponent.

I tot, ai las, sembla que no pot ser.

Omoikaemasen

Mira dErsu_, necessites un tema. Amb aquest avui escric d'això i demà d'allò no vas enlloc. Si vols que siguin els grecs, doncs els grecs; si la literatura, doncs la literatura... el que sigui, però un tema. I sigues més amable, fes relacions socials, respon els comentaris, afegeix una llista de pàgines amigues, col·labora en totes les iniciatives populars que puguis, crea l'dErsusfera... i tingués més interacció amb els lectors, tracta'ls de tu, planteja enquestes, pregunta per les seves preferències, fes jocs, crea un premi, regala alguna cosa. Per l'amor de Déu, dErsu_, si ni tan sols la teva companya et llegeix. I fes servir un llenguatge més planer, frases curtes sense tantes subordinades. I els títols... oblida el japonès i pensa que un bon títol ho és tot. I posa fotografies, algun vídeo, i copia algun poema famós de tant en tant o la lletra d'alguna cançó que tothom conegui... però res de Toshitake Shinohara, que et conec, ni tampoc Wagner... si vols posar òpera que sigui Verdi, però mira d'evitar-ho. I de tant en tant mostra preocupació per causes nobles i planteja alguna acció solidària, encara que sigui inútil... però que sembli que ets d'esquerres i et preocupes pels altres...

Escolto, incrèdul, la xerrameca de l'enutjós setciències que seu al meu davant, fins que cansat de tantes insensateses pitjo el botó que obra la trapa de sota la cadira on seu l'irritant visitant, que tot seguit cau al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves opinions seran d'allò més benvingudes.

Senshu eiga o mimashita (II)

Si Vittorio De Sica hagués dirigit Laitakaupunguin valot, probablement el títol hagués estat Luci nella penombra, els actors haguessin parlat italià enlloc de finès i rus, i el personatge principal s’hagués vist acompanyat en la seva desgràcia per una dona cridanera i un fill llagrimer que, al davant de la més adjectivada de les càmeres, haguessin cridat i plorat sense descans, una i mil vegades, en una melodramàtica polifonia, la misèria de llurs patètiques vides.

Però afortunadament no ha estat així. El director ha estat l’admirable i mesuradíssim Aki Käurismaki (a qui de cap de les maneres s’ha de confondre amb Mika Käurismaki, el seu germà, de qui es diu que també és director de cinema) que, a més del seu geni, ens ha tornat a regalar la inconfusible veu de Toshitake Shinohara, que ha cantat, per uns breus instants, Ogonek.

Toshitake Shinohara (II)

Pres d’un inexplicable optimisme cerco (un cop més) Toshitake Shinohara a Google. I a l’atzar punxo l’onzena pàgina de resultats i trio el primer enllaç on llegeixo, tot seguit, el nom desitjat. I arribo a una estranya i simplísima web finesa a on sembla que es venen cd’s de segona mà. I dins la web cerco de nou per Toshitake Shinohara. Hi trobo un cd i l’intento comprar, però em diuen que m’haig de registrar. Em registro, doncs, i torno a buscar el cd. I ara si, el compro, i em diuen que val 4,90€, més 3€ de despeses. I els hi dono un número de targeta de dèbit i rebo un e-mail de confirmació. I els hi responc amb la meva adreça complerta, car quan m’he registrat no m’han demanat ni a quin país hi visc, ni a quina ciutat. I via web comprovo que ja m’han carregat els 7,90€. I torno a buscar a la web i ja no hi trobo el cd, car sembla que només en tenien un, el que jo ja he comprat. I set dies després (avui) em trobo a la taula del menjador de casa un sobre provinent de Finlàndia. I l’obro. I trobo un cd, Japanilaisia Lauluja (en japonés Nihon no uta, en català cançons japoneses). I poso el cd al reproductor de cd’s i escolto, de nou, la veu de Shinohara, Toshitake Shinohara, a Yuki no furu machi o.

Toshitake Shinohara

"La vie de bohéme" (1992) és una pel·lícula dirigida per Aki Kaurismaki que narra les misèries de tres entranyables personatges. El film, rodat en blanc i negre i ambientat a París, defuig la tràgica i brillant simplicitat d'altres obres de Kaurismaki (com per exemple, Tulitikkutehtaan tyttö, 1990), i juga amb un sentit de l'humor que ens fa passar bou per bèstia grossa. Així, sense que ens adonem, Kaurismaki ens porta a un món desesperat que esclata quan sentim, just al final, la terrible veu de Toshitake Shinohara entonant la cançó més angoixosa que us pugueu arribar a imaginar. Ni Andròmaca, ni Hécuba, lamentant la mort del fill d'Hèctor, del seu fill, del seu net, varen arribar tant lluny en l'expressió del dolor humà.

I qui és Toshitake Shinohara? Doncs, pel que jo sé, un músic japonès establert a Karkkila, Finlàndia. Allà, suposo, devia conèixer a Aki Kaurismaki, que el 1993 li va produir un disc (Japanilaisia lauluja). I ja no puc dir res més. Per molt que busco no trobo res més, per molt que ho intento, no puc tornar a escoltar l'anguniosa veu de Shinohara-san. Potser millor així, car, tornar a sentir aquella veu, de ben segur, fora el pas definitiu cap a la follia.