Gogen

Assassí, de l'àrab  ḥaššāšî, 'bevedor de hašîš, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hašîš, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques, va escriure Coromines al primer volum del seu diccionari etimològic.

Etimologia que ja coneixia gràcies a la ja llunyana lectura de Samarcanda, d'Amin Maalouf, on es novel·la la vida d'Omar Khayyam, mític poeta persa, i es dona notícia de la secta dels assassins, moviment políticoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites de la secta nizarita, que s'hostatjaven a la fortalesa d'Alamut, a cent quilòmetres de l'actual Teheran, i assoliren una certa notorietat pel seu costum de donar mort violenta a dirigents abbàssides, dinastia de califes sunnites que governaren el món musulmà al llarg de cinc segles. I és precisament pel coneixement de la història que suposadament s'amaga rere el mot assassí, que en escriure sobre Astiànax i Neoptòlem vaig preferir fer servir homicidi, mot d'una etimologia llatina molt més neutre, a falta d'una solució més satisfactòria, en desconèixer els mots grecs que al llarg del temps han significat el mateix, com ara Φόνισσα, que dóna nom a l'homònima novel·la d'Alèxandros Papadiamandis, Η Φόνισσα.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Ulisses no kodomo

Són innúmers les versions sobre els fogosos amors d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca té les estades. Dos cops sembla que prenyà a Calipso, la nimfa que el complimentà a l'illa Ogígia. Tres més a Penèlope, la seva fidel muller. Fins a nou cops a Circe, la fetillera, que per una estada d'un mes al seu palau (un any segons alguns autors) no sembla poca cosa. I fins i tot a la vellesa, ja tornat de Troia i retrobada la seva esposa, prenyà a Cal·lídice, reina dels tesprots, també a Evipe, filla del rei Tirimmas d'Epir, i encara a l'anònima filla de Toant, segons les versions que expliquen que, després de la matança dels pretendents, Ulisses hagué d'exiliar-se a Etòlia en compliment del veredicte de Neoptòlem, fill d'Aquil·les.

Fins a disset fills, doncs, se li podrien arribar a atribuir a l'enginyós Ulisses, tots amb el seu nom corresponent, Nausítous i Nausínous, Telèmac, Arcesilau i Poliportes, Telègon, Agri, Llatí, Àuson, Romus, Ànties, Àrdeas, Cassífones i Cassífone, Polipete, Leontòfron (o Euríal) i, finalment, Leontòfon, que bé podrien ser la lletra de la tornada d'alguna bonica cançó que promocionés la natalitat (en l'hipotètic i extravagant supòsit que la promoció de la natalitat fos d'alguna manera desitjable) i que els convido a cantar fent servir la melodia que més els hi plagui per commemorar la diada d'avui, dotze de març, efemèride del dia en que, finalment, Ulisses fou vasectomitzat per qualque banyut.