Falukner-san no hon o mimashita

De vegades no entenc el que llegeixo. Ja d'infant molts cops no arribava ni a capir la trama argumental del llibre que tenia a les mans, i pàgina rere pàgina em feia un embolic monumental, de tal guisa que acabava jo el llibre tal com l'havia començant, ignorant del tot el que en ell es deia. En el meu descàrrec puc al·legar que llegia coses del tot inescaients per l'edat que aleshores jo tenia, i em recordo amb onze o dotze anys intentant desxifrar la traducció que feu Carner del Pickwick de Dickens sense ni ensumar que es tractava d'una obra de vis còmica, fent-me un embolic majúsculs amb els innúmers personatges de Guerra i Pau, o del tot al·lucinat davant la Metafísica d'Aristòtil, que vaig fer que em regalessin per un Sant Jordi, en una d'aquelles edicions de butxaca de la col·lecció Austral d'Espasa-Calpe. Amb el anys això ja ho he anat esmenant, i crec que ja sóc capaç d'entendre les trames d'allò que acostumo a llegir, tot i que de vegades no puc evitar la sensació de creure que hi ha quelcom que se m'escapa, especialment amb Faulkner i Joyce. I no parlo d'aquelles traduccions impossibles de Pedrolo, que en tres o quatre ocasions he acabat abandonant sense saber ben bé que estava llegint, sinó d'una de les lectures d'aquest estiu, El llogarret, traduït per na Maria Iniesta i Aguiló, que si bé m'ha resultat plaent i crec haver entès tots els fets en ell narrats, no puc evitar de tenir aquella desagradable sensació de restar convençut que se m'escapa el més important, quelcom que no arribo ni a ensumar, talment com quan tenia onze anys.

Kono basu wa doko ni ikimasu ka (II)

Aquest cop, donada l'alta ocupació del vehicle, em complac en imaginar que parada rere parada el conductor de l'autobús on viatjo només obra la porta davantera destinada a la pujada de passatgers, i s'oblida d'obrir les portes de baixada, malgrat que hom prem els botons que hi ha distribuïts al llarg de tot l'autobús per demanar l'aturada, i posterior obertura, de les portes del vehicle. I tot i que que no són pocs els que acaben escridassant al conductor amb paraules grolleres per exigir-li l'obertura de les portes, l'autobús continua carrer Balmes avall, sense permetre la sortida de cap passatger, només l'entrada. I és així que potser m'imagino viatjant cada cop més premut, i em venen a la memòria tot un seguit de novel·les breus de Manuel de Pedrolo, on el protagonista de torn també es troba tancat en espais dels que no pot eixir, malgrat ser aquesta la seva voluntat.

Recordo Mr. Chase podeu sortir, on el protagonista resta tancat al gros vestíbul d'un hotel, sense saber que hi fa, allà, i sense poder-ne sortir fins que hom, per megafonia, l'adverteix que l'esperen. I també Introducció a l'ombra, on un tal David es troba emparedat dins un dels envans del seu habitatge, i només pot veure i escoltar com la dona i la filla el cerquen neguitoses. I Entrada en blanc, on el protagonista viatja dalt d'un tren al que no recorda haver pujat.

En tots tres cassos el protagonista de torn acaba adonant-se que la impossibilitat de tornar a la seva vida habitual significa el seu traspàs des de la vida que fins ara havia dut cap a una nova vida, o no-vida, que resta desconeguda, en interrompre's totes tres narracions just en el moment en que el protagonista reconeix la seva situació i es disposa a fer un pas endavant. En el meu cas, però, és una alteració del trànsit deguda a la protesta d'uns cridaners la que atura l'autobús a l'alçada del carrer Rosselló i em treu del meu ensonyament, obligant-me, de grat o per força, a cercar un altre mitjà de transport.

Kono basu wa doko ni ikimasu ka

Aquest cop imagino una història protagonitzada per dos personatges, A i Be. A és un home de quaranta i pocs anys, amb dona i fills, una feina reconeguda i ben pagada, una discreta amant i un dia a dia prou agradós. Be és una dona de trenta i pocs anys de la que no en sé res, doncs aquesta història la imagino sota el punt de vista d'A, i en no saber res A de Be, jo, el narrador, tampoc en sé res. A i Be coincideixen sovint a l'autobús. Prou sovint com per a que A primer s'hi fixi, després s'hi enllamineixi i finalment s'hi enamori. I s'hi enamori amb tanta ardor que només els curts trajectes compartits en silenci a l'autobús li semblin, a A, dignes de ser viscuts, essent la resta del seu dia, abans prou engrescador, d'una llangor insuportable. És així que A decideix abandonar a la seva dona, prescindir de la seva amant i declarar-li a Be el seu amor. Una decisió imprudent, pensaran alguns, admirable o inevitable, d'altres. Que potser Be estimarà a A? Que serà Be una persona sentimentalment lliure? Que plaurà la forma de ser de Be a A? No hagués hagut de cercar alguna certesa, A, abans de fer un pas tan decisiu? Però això, pensa A, hauria estat trair el seu amor. Ell estima Be en tota circumstància, sigui el seu amor correspost o no, i troba qualsevol sensatesa indigna dels seus sentiments. Imagino, és clar, un final trist, doncs un cop fet el primer pas, trencar amb la dona i l'amant, la continuació resulta impossible, en no tornar a coincidir A i Be de nou a l'autobús per causes que poc importen. Imagino, és clar, a A passant la resta dels seus dies a l'autobús, amunt i avall de la línia, esperant a B. I fins i tot em complac en la crueltat d'imaginar que, molts anys desprès, tots dos tornen a coincidir, sense arribar, però, a reconèixer-se. I no és estrany que imagini aquesta història assegut a l'autobús, doncs la història que llegeixo, cendra per Martina, de Pedrolo, és, potser, la mateixa.

Senshu eiga o mimashita

L’onze de novembre de 1994 vaig llegir Detall d’una acció rutinària, de l’ignorat Manuel de Pedrolo, una novel·la de poc més de cent pàgines de la que no recordo res. Aquesta fou la vint-i-sisena obra de Pedrolo que llegia, i una de les darreres, doncs des d’aleshores només n’he llegit quatre més, la darrera aquest abril.

A la darrera pel·lícula d’Steven Soderbergh hi ha cinc personatges principals: una persona assassinada, el seu assassí, l’inspector de policia que investiga el crim, i dos sospitosos més. Si adoptem el punt de vista de l’inspector de policia, sens dubte que Detall d’una acció rutinària hagués estat un bon títol per a la pel·lícula. Si canviem de punt de vista, però, també podem trobar en la ingent obra de Pedrolo uns títols ben adients: Introducció a l’ombra (que vaig llegir al novembre de 1993) per a la visió de la víctima, Acte de violència (a l’octubre de 1992) per a la de l’assassí, o Totes les bèsties de càrrega (a l’agost de 1992) per a la dels altres dos sospitosos.

Soderbergh, però, potser desconeixedor de l’obra de Pedrolo, ens ofereix el seu propi punt de vista sota el sintètic títol de Booble, això és, bombolla, la millor estrena, amb permís de l’incombustible Herzog, de l’any.