Roth-san wa Ulisses no monogatari o kakimashita

Ja fa massa temps vaig escriure que el cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la és el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Posava aleshores com a exemple varies de les proses de Joseph Roth, sense adonar-me que la cosa venia de més lluny, de molt més lluny. Doncs que seria l'Odissea, sinó el retorn d'Ulisses a una llar que ja no és el que era? que és, sinó, la tradició grega del Nostos?

Evidentment se'm pot dir que Ítaca encara existeix quan Ulisses retorna, que el seu palau encara és dempeus, viu el pare, viu el fill i viva la dona. Si fins i tot Eumeu, el seu porquerol, continua engreixant porcs per a goig dels pretendents que se li mengen la hisenda. I és que potser, el tema del retorn no és tant que hom retorna a un indret que ja no és el que era, si no que aquell qui retorna ja no és aquell que va marxar. Sigui com sigui, i com que tot això dels gèneres literaris no són més que bestieses (els meus, sí, però també tots els altres), quedi dit que l'Odissea és la novel·la fundacional del cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la, el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Avinentesa que vindria a demostrar el que resulta més que evident, que Homer no és més que el pseudònim amb què Roth va signar les seves obres de joventut.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (II)

Jo volia escriure sobre Joseph Roth. Però no pas sobre cap llibre de Joseph Roth, ni sobre cap escrit seu, ni tampoc sobre el conjunt de la seva obra, no. Jo volia escriure sobre Joseph Roth, la persona, l'ésser humà, l'embriac, el penques. I si hi volia escriure era per fer evident l'enuig que em desperta el poc que sé d'ell i el molt que imagino; i com, en cas d'haver jo nascut en temps de l'imperi Austro-hongarès i haver-ne fet la coneixença, el rebuig que m'hagués provocat la seva persona m'hagués impedit fer la lectura dels seus llibres, avinentesa, convindran amb mi, espaordidora.

Sí, jo volia escriure sobre Josep Roth, però després de molt intentar-ho tan sols vaig poder escriure sobre avellanes, aprofitant l'avinentesa que ja es pot trobar la nova collita al mercat, i del fet, que és possible que ja hagi dit, que les avellanes m'agraden molt, amb delit, suaument torrades, això sí, del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.

Imiganai

 ... on s’hi pensa poc, on la mística del cabdill ocupa el lloc de la ideologia i justifica el crim, escriu Marquerite Duras a El dolor, en parlar d'un cert personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar feixistes.

Explica Joseph Roth a L'anticrist que, en el seu anar amunt i avall fent de periodista, sovint es topava amb frases de gran aparença, com ara la cultura és poder, o la religió és l'opi del poble, que res no volen dir, en restar manipulat el significat dels mots que la formen. D'aquesta manera, segons Roth, tan seria dir la cultura és poder com el poder és cultura o la cultura és feblesa. Tan seria, perquè cap d'elles no voldria dir res.

I és amb aquest pensament al cap que, en topar amb la frase de Duras, no puc més que fer-me meva la idea de Roth i demanar-me si potser l'autora també hagués pogut escriure alguna cosa com ara ... on s'hi pensa massa, on la mística de la ideologia ocupa el lloc de la vida i justifica el crim, per parlar d'algun hipotètic personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar comunistes.

Utsukushī monogatari

Recordo com Roth narra en no poques ocasions la marxa de les forces austro-hongareses cap el front, un cop l'heureu dels Habsburg és mort i la guerra declarada. L'eixida de les tropes de Viena sota el bellugadís ritme de la Marxa Radetzki és joiós i exaltat. La multitud aclama al soldats i tot és una festa. La victòria segura, la tornada ràpida, l'èxit indubtable.

Però també recordo com Roth narra la tornada d'aquells mateixos soldats, anys després, a un petit país esgotat i cansat, desitjós d'oblidar el que potser un dia va ser. Ja no hi ha bandes que rebin als pocs que tornen, i els supervivents de la guerra es troben perduts en un país que ja no reconeixen, talment el propi Roth, finalment exiliat a París.

Encara sort que aquestes coses, avui en dia, ja no s'esdevenen.

Wakarimasu ka

¿Ella també em comprendrà, a mi?... és la pregunta que es fa Adam Fallmerayer, cap d'estació d'L., quan en circumstàncies certament extraordinàries, com extraordinària acostuma a ser una guerra d'abast mundial, es dirigeix a la finca on resideix la comtessa Valevska, a les afores de Kiev.

I és potser en la interrogació de Fallmerayer, personatge típic però no tòpic de la narrativa de Joseph Roth (en aquest cas protagonista d'un dels relats, el primer, El cap d'estació Fallmerayer, inclosos a El leviatan i altres narracions), on es troben excel·lentment sintetitzats, gràcies a l'efectiu ús del adverbi, tots els paranys que s'acostumen a donar en les anomenades relacions personals: l'equivocat convenciment que nosaltres sí que comprenem als altres, i la forassenyada i potser patològica necessitat que tenim de ser compresos.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Nadonado (II)

Avui al despatx m'han parlat de Heimito von Doderer, escriptor austríac contemporani de Joseph Roth que m'és del tot desconegut. I després, de tornada a casa, he tingut l'ocasió de llegir les descripcions que fa Heròdot dels poc pacífics costums dels escites domadors de poltres. I ja a la nit, en la placidesa del llit, abans de tancar els ulls i abandonar-me al son, m'ha plagut imaginar la història d'un home a qui al despatx li parlaven de Heimito von Dorerer, escriptor austríac contemporani de Joseph Roth que li era del tot desconegut, i que després, de tornada a casa, tenia l'ocasió de llegir les descripcions que fa Heròdot dels poc pacífics costums dels escites domadors de poltres, i ja a la nit, en la placidesa del llit, abans de tancar els ulls i abandonar-se al son, es complaia en imaginar la història d'un home a qui al despatx li parlaven de Heimito von Dorerer, escriptor austríac contemporani de Joseph Rot que li era del tot desconegut, i etcètera, etcètera, etcètera.

Amerika ni ikimasu

Si ben sovint he donat aquí notícia dels diferents gèneres literaris que més valoro, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, encara no he fet mai esment d'un tercer gènere de lloable tradició, el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques.

Gènere on destaca amb força el tricèfal cognom Roth: Henry Roth, Philip Roth i Joseph Roth. Podria, aleshores, haver anomenat el gènere com el gènere de les novel·les escrites per escriptors el cognom dels quals és Roth, però això hagués estat inexacte, doncs no totes les novel·les escrites pels tals Roth poden encabir-se en tan llaminer gènere, i, a més, hagués estat injust per tota una sèrie d'epígons que, si bé des d'una formes més breus, també han excel·lit en la narració del trànsit i habituació a un nou mon dels atzarosos fills d'Israel, com ara Dovlatov amb els relats de La maleta, i Bezmozgis amb Nataixa, autor aquest darrer que després d'alguns dubtes inicials descobreixo amb no poc plaer, gràcies, un cop més, als senyors labrencs.

Fumetsu desu ka

Menuchim, el fill de Mendel, es posarà bo. A Israel no n'hi haurà gaires, com ell. El dolor el farà savi, la lletjor el farà bondadós, l'amargor el farà clement i fort la malaltia. Els seus ulls seran amples i profunds, la seva oïda, clara i plena de ressons. La seva boca callarà, però quan obri els llavis, anunciarà coses bones. No tinguis por i torna a casa, escriu Joseph Roth a Job.

I a les paraules del rabí de Kluczysk, un home savi, sens dubte, o potser un babau, que potser ve a ser la mateixa cosa o potser no, trobo a faltar la clau de volta de tot plegat, que la mort ens farà immortals.

Però és que el rabí de Kluczysk devia ser, sense cap mena de dubte, un saberut saduceu.

Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.

Heikō desu

Encara que pugui no semblar-ho, Serguei Dovlàtov i Joseph Roth foren escriptors molt similars. Ambdós foren alcohòlics, ambdós visqueren en un camp de presoners soviètic (Dovlatov com a vigilant i Roth com a captiu imaginari), i ambdós acabaren sent apàtrides, Dovlatov en marxar de la Unió Soviètica i Roth en quedar-se sense llar per l'ensulsiada de l'Imperi Austro-hongarés. Ambdós, a més, eren jueus, i ambdós patiren un infart, tot i que Roth sobrevisqué el temps necessari per morir de delirium tremens en plena indigència. I, cal no oblidar-ho, ambdós foren, sobretot, grans escriptors. Vides paral·leles que hagués pogut biografiar Plutarc.

És, doncs, per tots aquests paral·lelismes, que ambdós haurien de compartir editor, de tal manera que qualsevol catàleg que inclogui algun títol de Dovlatov hauria d'incloure necessàriament un altre de Roth, i viceversa. És a dir que, per posar un exemple qualsevol, un editor que hagués editat la zona de Dovlatov hauria també d'editar, sense excusa ni dilació possible, Job, de Roth, Joseph Roth.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Hoteru ni imasu

A les pàgines de Hotel Savoy retrobo l'habitual argument de no poques novel·les de Joseph Roth, el presoner de guerra que torna del captiveri a un país que ja no existeix. I també retrobo, i això és una agradable sorpresa, el mateix hotel que Kazuo Ishiguro ens obsequià a Els inconsolables. No ben bé el mateix, és clar, doncs l'Hotel Savoy és reduït a cendres a les darreres pàgines de la novel·la de Roth, però tots dos hotels vesteixen les mateixes robes absurdes (i prenguin l'adjectiu com el que és, una lloança) que embolcallen una mateixa història, la d'uns personatges, una comunitat, que esperen un esdeveniment que ha de salvar-los de tots els mals, talment tots fossin, tots fóssim, feligresos del reverend Fiveiski, segons la torbadora prosa de Leonid Andréiev,

Tots es queixaven de la vida, però cap no volia morir, i tots esperaven quelcom amb una tensió de tot el seu ésser, i aquella espera no tenia començament, com si fos nada amb el primer home. Aquesta espera havia passat a través de tots els cors, a través de tots els cervells de tots els homes, tant dels que se n'havien anat com dels que encara vivien. I per això era tan autoritària i poderosa. Però també era amarga, per tal com havia extret tota la tristesa de les esperances no realitzades, tota la dolor de la fe defraudada, tota la pena de la dramàtica solitud. L'alimentava la saba de tots els cors humans, i ara s'estenia damunt llurs vides com un arbre esponerós.

Kochira wa Pum-san desu

A les pàgines de Die Rebellion, de Joseph Roth, retrobo sota el nom d'Andreas Pum al bon Job, protagonista d'un dels llibres més bellament escrits de la Bíblia, l'homònim llibre de Job. Andreas és un amatent súbdit de l'imperi de la llei, una persona d'ordre, devota i respectuosa amb l'autoritat, que fins i tot ha donat una de les seves extremitats pel seu país, doncs el bon Andreas també és un heroi de guerra, o si més no, ha sacrificat una cama per la pàtria. I com a recompensa, l'estat totpoderós li manlleva el seu mitjà de subsistència, l'empresona, i li impedeix donar menjar als ocells, única il·lusió que li resta al bon Andreas. Un cop més el tema de Job, no tant el patiment de l'innocent, com la sofrença del virtuós víctima de la injustícia. Hi ha, és clar, qui fa una lectura interessada, presentant al bon Andreas com un conservador que massa tard descobreix la hipocresia de l'estat burgés, davant el qual no hi ha més sortida que la revolució. Santa innocència... Andreas, el bon Job, un revolucionari, i la revolució un acte de justícia. Però el mite del bon Job va molt més enllà d'apropiacions indegudes, i el seu tema ja l'han tractat, endebades, els savis i els ignorants de tots els temps. A mi, és clar, només em resta fer la lectura d'una altra novel·la de Roth, la que precisament porta el títol de Job, i desitjar que si algun editor s'anima a publicar-la en bell llemosí, tingui més cura per la seva feina que no pas els editors d'Ensiola.

Ichi-gatsu tsuitachi

Aquest migdia, calendari obliga, conduint de tornada cap a casa he escoltat per la ràdio la coneguda Marxa Radetzky de Johan Strauss pare. De primer m'ha vingut al cap la gran novel·la de Joseph Roth del mateix nom, i tot seguit una altra novel·la de Roth, La fugida sense fi, on la bonica melodia del senyor Strauss acompanyava als soldats austríacs que desfilaven pels carrers de Vienna en direcció al front, a inicis de la Gran Guerra. L'imperi austrohongarés resultà ser el gran derrotat de la guerra, el campió dels derrotats, com si diguéssim, doncs a les guerres tothom és derrotat, sempre, fins i tot els aparents guanyadors. I m'he recordat del tinent primer Franz Tunda, personatge de ficció, és clar, però tant és, que un cop acabada la guerra mira de tornar a casa seva... només que casa seva ja no existeix. No, no vull dir que l'edifici que li feia d'aixopluc abans de la guerra hagi estat destruït, o el seu poble o ciutat arrasat, sinó que el seu propi país ha deixat d'existir i tot el seu món s'ha ensorrat, de tal manera que un cop arribat a Vienna, l'ex-tinent primer Franz Tunda no té on anar i la seva vida es converteix en una fugida cap enlloc.

Però emboirat amb les desventures de l'ex-tinent primer Franz Tunda, no he parat prou atenció a la conducció i el nostre cotxe ha topat amb un altre vehicle. Un cop aturats al voral de l'autopista he mirat de disculpar-me davant de l'altre conductor, que no ha volgut escoltar les meves raons i m'ha respost amb grolleria. Jo, aleshores, he pres les divines armes del maleter, l'he escomès amb violència, i en un tres i no res li he esbocinat la testa. És aleshores que la meva companya m'ha recriminat l'acció i m'ha recordat les meves suposades conviccions pacifistes de feia una estona. Però ell m'ha dit boig i bacó, li he respost, i a més, he afegit, segur que mai ha llegit a Roth.

Viena ni imasu

Tot i que arribo en vaixell i segons els mapes em trobo en una illa, tinc la certesa de ser a Viena poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Pels carrers sento parlar italià, sens dubte dialecte triestí, també l'alemany dels funcionaris imperials i moltes més llengües que em són desconegudes, potser txec, ucraïnès, hongarès, croat, jiddisch... doncs gran és l'imperi. Molts nadius tenen els cabells vermells, l'arquitectura és sòbria i es destil·la ginebra, influència anglesa em diuen. Però s'equivoquen, doncs els dominis de sa graciosa majestat mai han arribat fins a les ribes del Danubi, que corre sec fins les argiloses platges de la costa nord, on prenc les aigües i faig castells de sorra, talment fos on crec ser, a la costa Dàlmata.

Doncs poc m'importa la menyspreable geografia, fins a la darrera de les pàgines, sóc a Viena.

Tunda-san desu ka, Tanner-san desu ka

En aquella hora, allí era el meu amic Tunda, trenta-dos anys, bo i sa, un home jove, fort, amb tota mena de talents, a la plaça davant de la Madeleine, enmig de la capital del món, i no sabia què fer. No tenia cap ofici, cap amor, cap alegria, cap esperança, cap ambició, ni tan sols cap egoisme. De tan sobrer com ell, no n'hi havia ningú al mon.

Conclou Joseph Roth a La fugida sense fi, referint-se al protagonista de la novel·la, Franz Tunda.

A les pàgines de Els germans Tanner, de Robert Walser, trobem a Simon Tanner, un jove que té tots els oficis, tots els amors, totes les alegries, totes les esperances, totes les ambicions i, fins i tot, tots els egoismes. I potser és per això, per ser oposat en tot, que al llarg de les menys de dues-centes pàgines de la novel·la de Roth, Franz Tunda em recorda a Simon Tanner, talment fossin la mateixa persona i la diferència de noms només fos un error d'impremta. Doncs sigui per excés, sigui per defecte, tots dos s'acaben trobant sobrers entre els seu semblants. Com Walser, com Roth.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.