El 1932 Carl Theodor Dreyer dirigí el seu primer film sonor, Vampyr-Der Traum des Allan Grey, on el so ambient substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, una lliure i personal interpretació del tema vampíric, es fon en favor de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles inoblidables. El 1970 Pere Portabella dirigí el seu quart film sonor, Vampir-Cuadecuc, on el so ambient també substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, de tots coneguda doncs segueix el canònic text de Bram Stoker, no arriba a fondre's del tot en benefici de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles notables.
Copiar, reproduir per imitació, no és una feina fàcil, ni sempre volguda, i allà on Dreyer aconseguí una obra mestra del cinema, Portabella, un excel·lent artesà que no gaudeix de la meva prescindible simpatia, feu un film notable i d'una infreqüent delicadesa, que qui així ho desitgi pot veure a la sala gran dels Cinemes Verdi en rigurosa estrena, doncs en el seu moment l'obtusa censura franquista prohibí l'exhibició del film.
