dissabte, 26 d’octubre del 2024

Shihon shugi

Diumenge passat, quan tornava del cinema, em vaig trobar amb el capitalisme. Va ser al carrer Balmes, una mica per sobre de Mitre, i després de saludar-lo li vaig comentar que em sorprenia trobar-lo a aquelles hores voltant pel carrer. Ell, que recordava la meva afició pel cinema, em va preguntar si venia de veure alguna pel·lícula, i li vaig respondre que sí, que m'agradava especialment la darrera sessió dels diumenges, quan sovint m'estava sol a la sala. I que, en reservar-me l'anada al cinema per les darreries del cap de setmana, m'estalviava la mica de tristesa que de vegades acompanya les tardes de diumenge.

Aleshores el capitalisme em digué que aprofités, que els cinemes començaven a ser deficitaris i no trigarien a tancar, que les plataformes televisives eren més eficients i productives. Jo li vaig respondre que potser sí, però que preferia els cinemes, on era més fàcil concentrar-se. Aleshores ell em preguntà si almenys havia comprat crispetes, i en sentir la meva negativa va arrufar el nas i començà amb el seu discurs habitual, dient-me que els diners s'havien de bellugar, que s'havia de gastar, que l'economia havia de bellugar. Però com que ja em conec la seva xerrameca el vaig interrompre i, per canviar de tema, li vaig demanar com portava la inflació subjacent, que sé que és un tema que l'empipa. I certament es va empipar, i per fer mal em va preguntar com anava el fons d'inversió que vaig comprar fa dos anys, aquell que invertia en cèdules hipotecàries noruegues, i jo li vaig respondre que no tan malament com la seva inversió en el mercat immobiliari xinès.

I així anar fent fins que deu minuts després ens acomiadaren, no sense enviar records a les respectives senyores, i concloure que ens havíem de trobar (o no) més sovint.

dissabte, 5 d’octubre del 2024

Kaibun no shōsetsu

De vegades imagino gèneres literaris poc evidents, com ara el format per les novel·les palindròmiques, això és, les novel·les que tan poden llegir-se com s'acostumen a llegir les novel·les als països occidentals (començant per la lletra de més amunt i més a l'esquerra de la primera pàgina i acabant per la lletra de més avall i més a la dreta de la darrera pàgina) com, de manera inversa, començant per la lletra de més avall i més a la dreta de la darrera pàgina i acabant per la lletra de més amunt i més a l'esquerra de la primera pàgina.

Es tracta, sens dubte, d'un gènere d'una importància cabdal, que utilitza de manera literària la teoria plantejada per alguns cosmòlegs sobre el caràcter oscil·latori de l'univers, que es faria i es desfaria de manera repetitiva entre un moment de màxima concentració i un moment de màxima expansió. De manera anàloga, la novel·la palindròmica es començaria a fer o desfer en el seu inici o final (entenent l'arbitrarietat d'ambdós termes), per passar per un punt intermedi de màxima expansió, i tornar-se a desfer o fer en el seu final o inici, de manera que tot acabaria tal com comença, o començaria tal com acaba, essent principis i finals, que esdevindrien infinits, una mateixa i repetitiva cosa.

Evidentment, el poc èxit comercial de les novel·les palindròmiques és degut a l'avarícia d'escriptors, editors, distribuïdors, llibreters i crítics, que temen que el mercat de la novel·la s'acabaria reduint a un sol títol que es llegiria i rellegiria de principi a fi, i/o de fi a principi, de manera repetitiva i infinita o infinita i repetitiva, que ve a ser la mateixa cosa tal com la cosa també és la mateixa i gloc-gloc, en Blai beu un glop.