Diumenge passat, quan tornava del cinema, em vaig trobar amb el capitalisme. Va ser al carrer Balmes, una mica per sobre de Mitre, i després de saludar-lo li vaig comentar que em sorprenia trobar-lo a aquelles hores voltant pel carrer. Ell, que recordava la meva afició pel cinema, em va preguntar si venia de veure alguna pel·lícula, i li vaig respondre que sí, que m'agradava especialment la darrera sessió dels diumenges, quan sovint m'estava sol a la sala. I que, en reservar-me l'anada al cinema per les darreries del cap de setmana, m'estalviava la mica de tristesa que de vegades acompanya les tardes de diumenge.
Aleshores el capitalisme em digué que aprofités, que els cinemes començaven a ser deficitaris i no trigarien a tancar, que les plataformes televisives eren més eficients i productives. Jo li vaig respondre que potser sí, però que preferia els cinemes, on era més fàcil concentrar-se. Aleshores ell em preguntà si almenys havia comprat crispetes, i en sentir la meva negativa va arrufar el nas i començà amb el seu discurs habitual, dient-me que els diners s'havien de bellugar, que s'havia de gastar, que l'economia havia de bellugar. Però com que ja em conec la seva xerrameca el vaig interrompre i, per canviar de tema, li vaig demanar com portava la inflació subjacent, que sé que és un tema que l'empipa. I certament es va empipar, i per fer mal em va preguntar com anava el fons d'inversió que vaig comprar fa dos anys, aquell que invertia en cèdules hipotecàries noruegues, i jo li vaig respondre que no tan malament com la seva inversió en el mercat immobiliari xinès.
I així anar fent fins que deu minuts després ens acomiadaren, no sense enviar records a les respectives senyores, i concloure que ens havíem de trobar (o no) més sovint.
