S'acostuma a dir que les precises i exactes regles de l'aritmètica estableixen que tres més quatre sempre sumen set i només set. I tal com s'acostuma a dir així acostuma a ser. Però de vegades la suma d'un tres més un quatre fa vuit o nou, tal com resulta quan un tot és més que la suma de les seves parts. O també pot ser que de la suma del tres i el quatre n'obtinguem un cinc o un sis, si de cas el tot és menys que l'abans esmentada suma de les seves parts.
Uns exemples. El primer obvi i evident. Si prenem tres avellanes amb una mà i quatre amb l'altra, per més gustoses i ben torrades que puguin arribar a ser, en tindrem set un cop les ajuntem totes en una mateixa mà. En canvi, si ara que és temporada estofem unes faves i unes carxofes de Camarles amb mitja lliura de jarret de vedella tallat a daus, el resultat final serà molt més gustós i satisfactori del que assoliríem cuinant faves, carxofes i vedella per separat. En contraposició, si visionem el darrer llargmetratge de Paul Thomas Anderson, Licorize Pizza, presenciem un tot estrany i malgirbat, excessiu i repetitiu, que acaba sent força menys del que la suma dels seus excel·lents fragments hauria de ser, si ens atenguéssim a les més amunt esmentades regles de l'aritmètica que, al cap i a la fi, serveixen pel poc que serveixen.
