Wotan-sama no musume-tachi

De vegades em demano com és que, al començament del tercer acte de Die Walküre, les germanes de Brunilda no gosen revoltar-se contra l'autoritat paterna. Entenguem-nos-en, les germanes de Brunilda són valquíries, éssers mitològics d'una fortalesa superlativa, i segons diverses fonts són fins a dotze, que no semblen poques. A més, el càstig que Wotan, pare de totes elles, vol imposar a Brunilda no sembla menor: desposseir-la de la immortalitat i deixar-la a mercè del primer poca-pena que l'arreplegui. Però no, quan Brunilda arriba al Walhalla transportant el cos encara viu de la prenyada Sieglinde, les germanes primer se sorprenen, i en sentir les explicacions de Brunilda s'espanten, temoroses de la còlera de Wotan. Així que, cames ajudeu-me, totes fugen deixant sola a Brunilda, que s'enfronta a la còlera paterna amb la serenitat d'esperit i la grollera determinació de qui creu tenir raó.

I si bé potser la gràcia de les peripècies que s'esdevenen en la resta de la tetralogia deriven del càstig de Wotan, i de la folla fermesa de Brunilda, qui sap on ens podria dur la revolta de les filles de Wotan, la revolta d'aquelles que no van gosar.

Kinu no fuku

De tant en tant em demano si existeix alguna raó per la qual els Déus m'hagin obsequiat amb el seu favor, i és aleshores que no em puc desfer de certes preguntes, com ara, per què jo, i no pas algú altre, he estat triat com el millor dels moridors, els més fort i el més noble, el més ardit i el més enginyós, el més intel·ligent i el més ben plantat? Per què jo, i no pas algú altre, ha estat vestit amb les robes de l'excel·lència i abillat amb totes les virtuts? Per què jo, i no pas algú altre, sóc qui sóc? Ha estat per atzar, talment el premiat de qualque rifa, o ha estat, només, pel just reconeixement a unes potencialitats ja innates en el nadó que diuen que jo vaig ser?

No ho sé i tant és, i és per això que que quan hi penso em plau imaginar-me com a descendent d'una nissaga heroica maltractada per les circumstàncies i el sempre voluble caprici dels Déus, essent, finalment jo, no més que la baula triada pels Déus per rescabalar als meus avantpassats de tots els greuges rebuts, talment Wotan distingís un hipotètic fill orfe de Fàfner per així expiar les malvestats fetes al dissortat gegant. Fabulosa possibilitat, potser incerta i improbable, però sempre possible, tal com s'escau a tota possibilitat com cal, que em permet imaginar les aventures i els torts viscuts per uns ancestres sens dubte excel·lents, però prou folls com per confiar en les paraules dels Déus.

A no ser, és clar, que les coses només siguin el que potser són, no més que una bufa monumental, una facècia de cal ample, una plasenteria divina per provar de riure una mica i fer més passadora la feixuga immortalitat, doncs res de més graciós, deuen pensar ses divines divineses, que vestir amb la millor seda al mico més pelut.

Baka no chanpion

I és a la segona escena del primer acte que Wotan, que es presenta sota les discretes robes d'un anònim transeünt, retreu a Mime que aquest vulgui utilitzar Sígfried per tal de satisfer les seves pròpies ambicions. Retret del tot escaient, doncs bé Mime pretén portar Sígfried al catau d'un cert drac per tal que aquest escabetxi la bèstia i pugi ell apropiar-se del corresponent tresor, un cop el propi Mime es desfaci del ximple de Sígfried amb un beuratge metzinós, en ser el tal Sígfried un ximple com n'hi ha pocs, una mena de campió dels ximples, encara més, un imbècil de cal déu, un adolescent mil homes que al llarg de la trama no perdrà ocasió de demostrar la seva manca de raciocini i el seu excés d'homenia.

Però que sigui Wotan qui faci semblants retrets no deixa de tenir la seva gràcia, doncs no per res les intencions de Wotan són del tot coincidents amb les de Mime. Només que Wotan, que no pas per res és el pare dels Déus, és un malparit molt més lluït que no pas el pocapena de Mime, a qui només mou el ressentiment i la rancúnia, sentiments, ambdós, que sempre fan del mal lluir.