Satantango o yomimashita (II)

I tot segut se'm fa de seguida evident que la narració de Kraszna-Horkai pertany també a un segon gènere, el no menys llaminer gènere format pel conjunt de narracions l'autor de les quals redacta un informe, avinentesa que trobo que la relaciona de manera clara i evident amb L'informe de Brodeck, de Philippe Claudel.

Però a Tango satànic, i a diferència del que recordo de la narració de Claudel, no es para atenció a la raó de ser del suposat informe que la narració potser és. No s'entra a valorar si l'informe ha estat encarregat per aquest o aquell, de si té aquesta o aquella finalitat, o de si només és el deliri d'un malalt mental que fa informes com qui es creu que és una locomotora i camina pel carrer fent xuuc, xuuc, xuuc. No, no pas, perquè no s'entra a valorar els aspectes formals i burocràtics de l'informe que la narració potser és, per centrar-se, precisament, en l'absurd i asfixiant món que l'informe retrata, de manera que tant el contingut del suposat informe, com la realitat de la qual sembla informar, tenen com a raó de ser l'estudi ontològic de l'asfíxia, és a dir, de la supressió de les funcions que permeten la vida de les persones.

Keigoku

En la situación de los campos, los seres humanos siempre dejan de ser seres humanos; los campos se crearon con esta finalidad, llegeixo a Koba el temible, de Martin Amis, que cita Varlam Xalàmov, autor dels Relats de Kolimà.

No és el primer cop que llegeixo aquest raonament, que el gulag, o el lager, tant és, foren creats amb el propòsit d'igualar en ignomínia a víctimes i botxins. A si això és un home, de Primo Levi, ja s'explica com eren els propis interns els que feien de carcellers, i com a canvi d'algun número més en la rifa de la supervivència no s'estalviaven cap crueltat. O a l'informe de Brodeck, de Phillippe Claudel, on es mostra com sobreviure obligava a renunciar a allò que hom considera humà, en tant que solidaritat amb els altres. Però que volen, Stalin podia ser moltes coses, sobretot dur, com l'acer del seu malnom, però dubto que fos prou intel·ligent com per empescar-se aquestes subtileses, i el mateix diria del seu homòleg alemany, aquell malalt mental que gastava un bigotet ben ridícul. I més quan per a convertir una persona en un monstre n'hi acostuma a haver prou, i de sobres, amb oferir-li un plat de llenties.

Brodeck no monogatari

Primer es presenta a ell mateix, em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat, i al llarg de les tres-centes pàgines posteriors ens presenta a no poques persones. Algunes se'ns fan simpàtiques tot seguit, com el vell mestre que tant es va preocupar per l'educació del bon Brodeck, i d'altres, és natural, se'ns fan ben odioses, doncs no són més que unes males bèsties. El cas, però, és que tots, bons i dolents, alts i baixos, tots, sense excepció, arribats a aquell punt en que hom ha d'escollir, a aquell punt al que no voldríem arribar mai, a aquell punt en què la pròpia supervivència passa per l'acarnissament amb el dèbil, opten, com no pot ser altrament, per sobreviure.

A el Informe de Brodeck els trobaran, d'en Philippe Claudel, per si els volen conèixer, per si es volen conèixer.