Kiseichū

Fa temps, abans de tot això de la pandèmia, però també abans del dit procés, abans de la crisi econòmica, abans, fins i tot, dels tripartits, en aquells feliços (o no) temps de la sociovergència, quan Jordi Pujol senyorejava a Palau i Pascual Maragall al cap i casal, vaig rebre una trucada telefònica per fer-me una enquesta. A qui votaré, em preguntaren, també a qui havia votat el darrer cop, i quins eren, al meu parer, els principals problemes que afectaven al país. En aquells anys els problemes més populars eren la delinqüència, l'atur, la corrupció, la immigració, el terrorisme, les drogues i poca cosa més. Potser per això la persona que em preguntava va quedar sobtada de la meva resposta, l'excessiu poder dels partits polítics. Efectivament, potser no era gaire visible, però socialistes i convergents s'ho repartien tot. Si uns tenien El periodico els altres tenien l'Observador, si uns el Teatre Lliure els altres el Teatre Nacional, si uns la COM Ràdio els altres Catalunya Ràdio, si els uns a la Maruja Torres els altres a Baltasar Porcel, si els uns el CCCB els altres el MNAC, si els uns Televisió Espanyola els altres TV3, si els uns a l'Oriol Bohigas els altres al Ricard Bofill, si els un a l'Albert Boadella els altres al Josep Maria Flotats,  i així ad infinitum. Tota activitat restava dividida en dos bàndols i tan sols calia triar. S'exigia una obediència absoluta i cega, i a canvi  s'oferien contractes públics, reconeixement en els medis afins i una Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona o una Creu de Sant Jordi segons toqués. El camí del mig, no al·linear-se acríticament amb els uns o amb els altres, restava castigat amb l'ostracisme.

Amb el pas del temps la cosa es va fer cada cop més evidentment, especialment quan, amb els anys de crisi econòmica, el diner ja no corria amb tanta alegria i els privilegis dels partits es van començar a fer massa evidents. A més, varen aparèixer nous paràsits que també demanaven el seu plat a taula, i les noves tecnologies varen interrompre amb força, essent twitter un nou camp de batalla on la confrontació arriba a les formes més barroeres.

I tot per un plat de llenties.

Boadella-san wa doko ni ikimasu ka

El senyor Boadella marxa. Metafòricament, s’entén, doncs a la plana empordanesa el clima és benigne i la mar agradable. L’home està disgustat, és natural, doncs al llarg dels anys se’l va utilitzar per escarnir al petit estadant que s’hostatjava al Palau dit de la Generalitat, i, ves per on, en haver mudances a Palau, els nous inquilins, desagraïts, van fer com si no el coneguessin de res, al vell i fidel servidor.

Però no seré jo qui discuteixi els arguments del senyor Boadella, doncs potser encara li hauria de donar la raó, poc que m’agradaria. A més, a diferència seva, jo no tindria pas on anar, metafòricament parlant, s’entén, doncs no crec que enlloc em rebin amb trenta mil euros de donatiu.

Kanpai

Tots conexiem al senyor Boadella, Albert Boadella, còmic insigne que, ja sigui a través del teatre o la televisió, del cinema o la lletra impresa, sempre ens ha sabut transmetre, amb brillantor i enginy, el gust per la facècia i la ironia. Bromes gruixudes o subtils, acudits irònics o sarcàstics, delicats o grollers, de tot s'ha servit el senyor Boadella per aconseguir el nostre somriure, la nostra rialla.

No és d'estranyar, doncs, que en companyia del millor dels còmics, qualsevol, fins la persona més seriosa i circumspecte, es vegi transformada en el més graciós dels pierrots. I així trobem que amics i coneguts del senyor Boadella han acabat fent de la vida un acudit constant. Qui s'ho hagués pogut arribar a imaginar, que personatges tant entenimentats i seriosos, tant intel·lectuals, tant progressistes, tant compromesos amb la humanitat, tant, en definitiva, admirables, ho hagin deixat tot, ofici i benefici, per dedicar-se al món de la faràndula. Gràcies, un cop més, senyor Boadella pel regal de la vostra trouppe, de la vostra companyia d'intel·lectuals taxidermistes, dedicada, dia rere dia, a fer somriure a petits i grans. Perquè qui es pot resistir al brillant, brillantíssim senyor Trias, Eugenio Trias, en el seu paper de pierrot; o el senyor Espasa, ai, perdó, Espada, Arcadi Espada, transfigurat en el més rebel dels augusts; i el senyor Azua, Félix de Azua, que, amb el seu rictus fa oblidar al mític Charlie Rivel; i Francesc de Carreras, que dir del senyor de Carreras, catedràtic de l'humor, mag de la boutade.

Gràcies, i mil cops gràcies, senyor Boadella, per haver posat a la flor i nata de la nostra intel·lectualitat al servei del més noble dels oficis, el de bufó, el de pallasso.

I ara, tots plegats,al damunt dels nostres cants, aixequem les nostres veus i, triomfants, cantem la més bonica de les melodies:

Ahora que vamos despacio, ahora que vamos despacio
vamos a contar mentiras tralará, vamos a contar mentiras tralará, vamos a contrar mentiras.
. . .