Hana no Roger-san desu ka

I és fent temps a la porta d'un conegut establiment dedicat a la venda de material de papereria, que un desconegut que parla un català propi d'una crònica medieval, em demana pel carrer de Roger de Flor. I com que la situació de l'esmentat carrer m'és ben coneguda, aprofito l'avinentesa per fer-li al desconegut una docta demostració del meu coneixement del nomenclàtor de la ciutat, no sense assegurar-me'n, abans de res, que el desconegut no confon Roger de Flor amb Roger de Llúria.

Ara som al carrer Bruc, començo, i primer trobareu el carrer Girona, tot seguit el carrer Bailén, després el Passeig de Sant Joan i, finalment, el carrer de Roger de Flor, comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient, ja sabeu, no pas una empresa mercantil dedicada al comerç amb l'exòtic orient, sinó la salvatgina almogàver de pas per les restes de l'imperi bizantí. I és aleshores que l'home em regracia per la informació rebuda, i amb posat sever em fa saber que ell mateix és descendent directe de Roger de Flor, i que de cap de les maneres permetrà que ningú gosi malparlar del seu honorable avantpassat. Lo meu nom es Roder de Flor, afegeix el desconegut, e me so lo darrer de los primogenits que al llarch de vint e vuit generacions hem guardat tan excel·lent, virtuós e gloriós nom, e só vengut per primera vegada a la molt bella ciutat de Barcelona, e he volgut conexer lo carrer ab que la ciutat fa honor a la meua familia, e me desplau que algun hom gosi nomenar salvatgessos la molt valenta almugaveria que lo meu... i aquí el desconegut guarda de sobte silenci, més que res, suposo, perquè la testa li ha quedat separada del cos.

I aprofitant que ja són les deu tocades, hora d'obertura del conegut establiment dedicat a la venda de material de papereria a la porta del qual fa estona que m'espero, deso l'esmolat glavi a la seva funda i faig via cap a comprar una capsa vermella de nou centímetres de gruix amb gomes elàstiques que n'assegurin el tancament.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.