Watashi wa Sanders-san no hon o yonde imasu

És això, un llibre: un intent fallit que, encara que fracassi, és sincer, treballat i purgat de tota la falsedat que hagi pogut treure-li, amb les destreses limitades que té, i que gràcies a això està imbuït d'una mena de puresa, escriu George Saunders al pròleg de Secessiolàndia pel pedregar, segons traducció de l'omnipresent Yannick Garcia.

I és precisament el pròleg de Saunders el que em fa pensar en l'existència d'un nou genere literari, tal vegada el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la. Sí, ho sé, el pròleg d'un recull de relats no és ben bé una novel·la, però això, convindran amb mi, no té la més mínima importància. Sobretot si considerem que l'obra fundacional del gènere bé podria ser el recull aquell de Cartes a un jove poeta de Rilke, que tampoc és que sigui ben bé una novel·la, o els deu consells per a escriure relats de Cortazar, els dotze de Bolaño o els setze de Borges, que per la seva extensió i síntesis més aviat semblarien llistes de la compra. Però tot això importa ben poc al costat de l'absurda però sempre llaminera embriaguesa que em pren cada cop que ensumo la possibilitat d'establir la universalitat d'un nou gènere literari, com en aquest cas, el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la, sens dubte el gènere més fantasiós de tots.

Jibun dake no heya

Perquè els dinars sempre han estat servits a l'hora; els plats i els gots rentats; les criatures dutes a escola i fetes grans. No en queda res. Tot ha desaparegut. No hi ha biografia ni història que te'n parli. I les novel·les, sense mala intenció, menteixen, escriu Virginia Woolf al darrer capítol d'Una cambra pròpia.

I si bé al llarg dels primers capítols, sens dubte a causa de la meva condició de benestant mascle de raça blanca, i a la seguretat que em dóna la meva pretesa superioritat, he sentit el text llunyà, talment no em fos adreçat, potser en no haver jo mai sofert cap dels greuges que enumera l'autora, en no haver-me jo mai trobat el pas barrat, ni haver-me trobat mai foragitat de cap plantació de gespa, ni haver-me trobat mai que es poses en qüestió cap de les meves capacitats.

Però arribat al darrer capítol l'enlluernament és aclaparador, i més enllà del suposat tema del text, les dones i la novel·la, trobo que en aquestes pàgines no es parla pas de dones, ni de novel·la, només d'allò que molts anomenen vida i a mi em plau anomenar literatura, potser a l'estil de Rilke en aquelles famoses cartes, només que amb més fondària, amb més precisió, amb molta més ambició. I talment les recordades frases de Coleridge, que tal com diu l'autora t'esclaten dins i et fan rajar tot un ventall d'altres idees, les frases de Woolf m'esclaten i per uns moments em porten a entrellucar el sentit i significat de la més esmunyedissa de les paraules, i és així que per uns instants goso creure que, la realitat, és allò que no mor.

Yakushimasu ka

Ist das der Morges? Welche Sonne geht auf? Wie goss ist die Sonne. Sind das Vögel? Ihre Stimmen sind überall, fragment d'un cert text, de tothom prou conegut, que escrigué Rilke un potser ja llunyà mil vuit-cents noranta-quatre i donà a impremta dotze anys després.

És ja el matí? ¿Quin sol està sortint? ¿Com és de gran el sol? ¿Són les aus que canten? Llurs veus se senten pertot arreu, segons traducció de Guillem Nadal publicada el mil nou-cents cinquanta-set.

És això el matí? ¿Quin sol s'aixeca? Com és gran el sol! ¿Són això ocells? Llurs veus són pertot, segons la traducció esdevinguda canònica de Riba i publicada, pòstumament, el mil nou-cents seixanta-cinc.

És això el matí? Quin sol s'alça? Com és de gros el sol! Són això ocells? Llurs veus són pertot, goso jo proposar, que no sé ni un borrall d'alemany i justejo amb el català.

Rilke-sama no hon o mimasu

Benaurats els qui saben que, darrere de tots els llenguatges, hi ha l'inefable, diuen que escrigué Rilke.

Primer considero el conjunt de tots els llenguatges i l'anomeno A. Tot seguit considero el conjunt de tot allò que és inefable i l'anomeno B. Per decidir que forma part d'A i que forma part de B, m'atenc a les definicions que ofereix el diccionari, llenguatge allò que hom pot expressar amb paraules (un codi lingüístic compartit), i inefable allò que hom no pot expressar amb paraules. Em resulta, doncs, evident, que A i B no poden compartir cap element, i em resta, només, l'afirmació de Rilke de considerar que el conjunt B és darrera del conjunt A, i que tot aquest coneixement és, d'alguna manera, desitjable.

Abans, però, de continuar frivolitzant, tinc un instant de lucidesa i resto aclaparat per la llarga llista de doctes pensadors, molts d'ells a sou d'una o vàries universitats, que han dedicat no pas pocs esforços a reflexionar al voltant de la relació entre allò que és llenguatge i allò que no ho és, això és, l'inefable. Cal llegir, doncs, a Gottlob Frege, Bertrand Russell, Alfred North Whitehead, Ludwig Wittgenstein, Wilhelm von Humboldt i un llarg etcètera, tasca que ara mateix se'm fa potser excessiva. Millor, doncs, en la mesura del possible, llegir, rellegir, Rilke.

Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.

Sakka o mimasu ka

Llegeixo aquí que un cert grup d'escriptors valencians ha engegat dues engrescadores iniciatives per fer més visible el seu treball, això és, donar-li visibilitat, eixir del subsòl, tal com s'amplia aquí la informació, en clara referència, suposo, a les Memòries del subsòl, de Dostoievski. Jo, és clar, no puc més que restar en contra de totes aquestes iniciatives. Primer pel que són, iniciatives, paraula que em desplau, no només pel seu rerefons lúdic, sinó pel seu mateix significat, acció de qui és el primer a significar, en ser-me tota acció desplaent, encara més si és engrescadora, paraula d'esgarrifós significat. Segon pel seu objectiu, eixir del subsòl, essent com és el subsòl, talment les pregoneses del Tàrtar, l'hàbitat per excel·lència de qualsevol que es vulgui escriptor, entenent per escriptor, un cop més, aquell que no pot viure sense escriure, segons la canònica definició establerta per Rilke a la primera de les seves cartes a un jove poeta. I, tercer, pel seu caràcter grupal, escriptors valencians, en aquest cas, quan l'únic grup possible, que no desitjable, fora, potser, el que forma un mateix amb els seus menyspreables heterònims.

Nesshin

Hi ha certs escrits que destil·len entusiasme, begeisterung, en alemany, crec. Un entusiasme no pas degut al significat d'allò narrat, sinó a un particular ús del llenguatge que pren amb força al lector i l'arrossega amb energia vers l'ignot destí triar per l'autor d'aquelles paraules, sense que importi gaire quin és aquest destí. Qui això escriu no té pas l'ofici de crític literari, ni ha fet cap estudi sistemàtic de cap mostra d'escriptures per destriar els trets que defineixen aquest begeisterung, si em permeten utilitzar la forma alemanya per raons que tot seguit es faran evident. Qui això escriu només té el lleig costum de parlar d'ell mateix en tercera persona i la sort d'haver trobat en les seves lectures alguns pocs autors que han aconseguit crear aquest begeisterung en les seves obres. Tres, en concret: Jünger a En els espadats de marbre, Rilke a Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph i, fa pocs dies, Friedricht Dürrenmatt a Minotaure.

La fallida recerca d'aquest begeisterung és el que em porta a la utilització, a l'hora d'escriure, de certs tics narratius potser sorprenents, com, per exemple, la inclusió dels diàlegs en cursiva dins de la resta del text, la barreja constant d'estil directe i indirecte a l'hora de donar veu als diferents personatges, l'ús i abús de repeticions, d'oracions subordinades i de tot tipus de conjuncions. Es tracta de donar continuïtat al text, que en cap moment s'estronqui el fil de veu, talment un lector físicament superdotat pogués llegir cada paràgraf d'una sola tirada, sense cap pausa significativa. Però, com he escrit en el paràgraf anterior, no m'he pres la molèstia d'analitzar les mostres esmentades per mirar de corroborar si Jünger, Rilke i/o Dürrenmatt utilitzaren aquests o altres mecanismes. Tant és. Sóc de l'opinió que els llibres es gaudeixen, no s'analitzen, i encara menys per mirar de copiar tècniques narratives, tasca inútil, doncs copiar encara és més difícil que crear.

Kochira wa Magris-san desu

El fet de representar alguna cosa, per a un escriptor, pot ser perillós (...). Pot reduir a sotmetre a valors superiors i a exigències morals l'anàrquica veu de la poesia, que de vegades és necessàriament negativa, disgregadora, nocturna. Representar implica en certa manera donar veu a una positivitat, mitigar la tragèdia, eludir la Medusa. Escriu Claudio Magris al postfaci de l'edició de l'illa, de Giani Stuparich, que acabo de llegir.

Em complau compartir el significat de les paraules del senyor Magris, doncs, si parlem de literatura, quin valor pot ser superior a l'anàrquica veu, no pas de la poesia (entelèquia que poc significa per a mi) sinó del poeta? És potser per això que tot escriptor, si considerem escriptor a aquella persona que no pot viure sense escriure, segons la definició que Rilke ens ofereix a la primera de les seves cartes a un jove poeta, no pot servir a res ni a ningú, ni, sobretot, a cap idea, doncs res de més banal que un escriptor al servei d'una idea, d'una causa, i encara més si aquesta sembla noble i, d'alguna manera, desitjable.

Gimfarrer-san wa sensō no yūsha desu

Avui he somniat que Pere Gimfarrer era una heroi de guerra. El nostre escamot era a França, en temps de la Blitzkrieg, i teníem encomanada la missió d'ocupar una morera, arbre caducifoli de la família de les moràcies, de fulles dentades i flors en espigues. L'arbre, no massa gran però tampoc petit, estava infestat de soldats alemanys que s'ocultaven en el seu fullatge, d'una densitat extraordinària. I sense pensar-s'ho gens, tot i l'evident perill, en Pere Gimfarrer sortí a camp descobert i s'atansà a l'arbre tot declamant melòdics versos en llengua alemanya. Rilke? Hofmannsthal? potser Goethe? no ho sé, però el cas és que els soldats alemanys baixaren de l'arbre i feren rotllana al voltat de l'heroic poeta, que pres per les muses continuava declamant, Blühte nicht, daß ihn, em semblà reconèixer, potser un dels sonets a Orfeu de Rilke. Fou aleshores que nosaltres, la resta de l'escamot, aprofitàrem per enfilar-nos pel tronc i ocuparem la morera, donant així compliment a l'ordre rebuda.