Madrid ni imashita (II)

I és també al museu Thyssen-Bornemisza on resto del tot bocabadat davant d'un petit oli que no recordo de visites anteriors i que em captiva per la expressivitat del seu traç, més pròpia de segles posteriors que no pas del mil sis-cents trenta, any de datació de l'obra, Pescador tocant el violí, de Frans Hals, a qui jo recordava pel seu retrat de René Descartes. A diferència dels retrats fets per encàrrec, sembla ser que Hals també realitzà una sèrie de retrats de persones anònimes, on lliure de l'exigència de fer el que se li demanava potser es permeté el luxe de fer allò que creia desitjar, una pintura àgil i immediata, d'aparença barroera i descuidada, però que potser ens diu encara més coses que no pas els seus retrats professionals, si no fos que aquests darrers són també dignes de les més exagerades lloances.

És potser per això que acostumo a desconfiar de tots aquells que per justificar la pobresa de les seves obres s'excusen en la manca de llibertat amb que diuen haver-les realitzat, i resto convençut que si algun cop tenen la dissort de poder fer amb la tal anhelada llibertat, el nyap que ens oferiran serà igual de decebedor, si no més, doncs només els millors són capaços d'enfrontar-se al vertigen de la llibertat, en el benentès que la llibertat sigui alguna cosa més que una sobrevalorada paraula que ara mateix no sé si té vuit, o nou lletres. S'admeten opinions.

Kochira wa Frisch-san desu ka

Es pot explicar tot, menys la nostra vida real... aquesta impossibilitat és la que ens condemna a restar essent tal com els nostres coneguts ens veuen i ens reflecteixen, ells, que pretenen conèixer-me, que es qualifiquen d'amics meus i mai no consentiran que canviï, són els qui destrueixen la meravella (allò que no puc explicar, allò inefable que no puc demostrar), tan sols per poder dir: "Jo et conec", escriu el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, a No sóc Stiller.

Però aquest sintagma, el de la vida real, em torna a resultar problemàtic, i no és que no comparteixi el neguit de l'autor en veure com els altres diuen conèixer-lo, diuen conèixer-me. Però aquest fals coneixement dels altres no converteix, de cap de les maneres, al nostre coneixement en real, veritable o autèntic, adjectius tots ells que haurien de ser esborrats dels diccionaris, doncs més enllà d'aforismes socràtics, el suposat coneixement que hom té d'un mateix no és pas gaire diferent del suposat coneixement que en tenen els altres 

I d'aquí, potser, les paraules que una mica més endavant escriu també el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, que un sigui idèntic a si mateix, perquè en cas contrari un no ha existit mai. I és que, més enllà d'aforismes cartesians, existim?

Imasu ka

Existeixo? m'he preguntat aquest matí en sortir del son. Tot seguit he recordat Descartes i el meu mateix dubte m'ha esvaït el dubte, que a efectes pràctics ve a ser el mateix que una certesa. Però una estona després, en veure'm reflectit en el mirall d'una de les finestres del vagó dels ferrocarrils on seia, he dubtat dels meus sentits. Aquest de la imatge sóc jo? m'he preguntat aquest cop. I he abaixat el cap i m'he mirat les mans, m'he pessigat per sobre el canell esquerre i m'he mossegat la llengua amb delicadesa. Però malgrat la confirmació que n'he obtingut aquest cop el dubte no s'ha esvaït, doncs prou bé sé com de juganeres són les sensacions. Ràpidament he recordat a Rorty i he refet la pregunta, em plau ser aquest? després de descartar la tramposa, em plau ser qui sóc? Aleshores, tot i la lloable discreció del seu capteniment, m'ha distret la ufanor que s'endevinava en la noia que seia al meu davant, de manera que per un moment he deixat de banda tot dubte i, donant per bo allò que jo mateix imaginava a partir del que se m'oferia a la vista, he desitjat ser ella. Finalment, decebut per la manca de rigor del meu desig, he conclòs que tant és i, aprofitant que havíem arribat a la nostra parada, m'he afanyat a empènyer el cotxet de la petita A cap a la seva escola.

Gide-san no hon o yomimashita

Julius de Baraglioul vivia sota el règim prolongat d’una moral provisional, aquella mateixa moral a la qual se sotmetia Descartes, mentre esperava poder establir les regles d’acord amb les quals viure i actuar per a l’esdevenidor. Però ni el temperament de Julius no parlava amb tanta intransigència, ni el seu pensament amb tanta autoritat perquè fins a l’hora present li hagués estat gaire penós d’avenir-se amb les conveniències. Ell, al cap i a la fi, no exigia res més que confort, del qual formaven part els seus èxits d’home de lletres.

Escriu l'André Gide, a l'excel·lent Les caves del Vaticà.

I un cop més el model a seguir ens el dóna la literatura, doncs res de millor que la pasta de cel·lulosa dels llibres per a viure segons allò que determini la nostra voluntat. Sort, però, que el nostre atrafegat anar amunt i avall és ple d'enutjosos contratemps que ens alliberen d'aquesta possibilitat, doncs viure segons el nostre desig ha de ser, probablement, la pitjor de les tiranies, per molt que en la nostra immodèstia només aspirem, com el senyor Baraglioul, a un poc de confort i a un absurd èxit literari.