Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blaise Pascal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blaise Pascal. Mostrar tots els missatges

diumenge, 16 d’agost del 2026

Pasukaru no kake

És a la cuina, passant la baieta per netejar les restes de les formigues que acabo d'aixafar amb el dit sobre el marbre, que de cop em demano si potser Déu no serà una formiga. Si potser el dia del judici final no m'hauré de presentar davant d'un ésser de sis potes i ulls compostos, de cintura esvelta i antenes articulades, d'un himenòpter potser gegantí que dictarà sentència segons hagi jo tractat als seus semblants en vida, és a dir, de com m'hagi comportat amb les formigues, sense que cap altra consideració o circumstància tingui gens ni mica d'importància.

Mala peça al teler, em dic tot seguit, i de cop recordo la prou coneguda Aposta de Pascal, aquella que ve a dir que davant la impossibilitat de demostrar l'existència de Déu, potser paga la pena viure com si Déu existís, perquè si existeix ens guanyarem la seva benvolença i, si no existeix, tampoc no ens farà cap mal. D'aquesta manera, hauria jo d'actuar a partir d'ara considerant que Déu és una formiga? Hauria jo de permetre que les innúmeres fileres d'aquests diminuts formícids em saquegin el rebost i se'm fiquin pels forats del nas? Hauria de provar de guanyar-me la benvolença d'un improbable, però sempre possible, Déu-formiga?

Sort que tot seguit penso que també podria ser que Déu fos un mosquit o un aràcnid, un àcar o un funcionari públic, de manera que universalitzar l'aposta del senyor Pascal podria resultar excessiu, i decideixo anar a buscar la fregona per així exterminar qualsevol altre d'aquests odiosos i menyspreables paràsits.

dilluns, 29 de juny del 2015

Watashi wa sutoikkuna desu ka (II)

De la immensitat que espanta Pascal o que, agafada com a imatge, serveix a Nietzsche per accentuar la nostra insignificança. Minúsculs granets de sorra perduts en l'oceà de l'infinit, a punt de la seva imminent desaparició-dissolució; aquesta imatge recurrent té el contrast de la casa. La poderosa immensitat, amb aparença d'abisme, cedeix -si més no provisionalment- davant de la protecció que la casa ofereix al mortal, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima.

I qui gosaria negar la paüra que l'infinit pot provocar a aquells que gosin mirar a l'immensitat de tot plegat de fit a fit, lluny del recer de la llar, que com bé explica el senyor Esquirol ens permet viure l'engany de creure que som algú. Però és aleshores, quan creiem ser a recer de la immensitat que ens embolcalla, que un altre paorós infinit, dit infinitesimal, treu el cap de sota l'alà i ens obliga a tombar el cap i mirar cap a una altra banda si no volem perdre el poc seny que potser tenim, doncs com acceptar, com capir, com viure amb el pensament que dins nostre s'amaguen innúmers mons plens d'una vida que ens és aliena, on milers de milions de petits éssers fan la viu viu, i que aquella immensitat que crèiem haver deixat més enllà del barri de casa és amb nosaltres, en cada petit racó del nostre cos, multiplicada per deu, per cent, per mil, per mil milions, i que ni tan sols podem trobar amagatall sota l'amorosa roba del llit, sens dubte infestada per alguns dels més paorosos habitants de l'infinitesimal, els anomenats àcars, éssers monstruosos que mercès a un dels més cruels invents sortits de ment humana, el microscopi, ens recorden que per no ser, ni tan sols no som res.