diumenge, 30 de novembre del 2008

Kochira wa Ródtxenko-san desu

Quan m'adono de la quantitat de quadres que he pintat, a vegades em poso a pensar, què en faig? Cremar-los seria una llàstima, aquí hi ha deu anys de feina. Però són tan inútils com una església. No serveixen per a res. Escrigué Aleksandr Ródtxenko, al sisè número de la revista Novyi LEF (Nou front d'esquerres de les arts).

No em negaran que aquestes paraules podrien redimir a qualsevol, fins i tot al propi Ródtxenko, entusiasta autor de moltes insensateses. Podrien, si no fos que Ródtxenko, més que reconèixer la certesa del fracàs com a punt final de qualsevol trajectòria, només renega del passat per a construir, ara sí, la revolucionària obra que tant ha d'ajudar en el trànsit cap el paradís. Avui dia, però, amb els paradisos de tot tipus feliçment perduts, em resta la satisfacció de donar-li la raó, passar de puntetes per la seva pintura, i gaudir dels seus excel·lents treballs posteriors. Si més no, fins al cinc de gener, a la planta noble de la Pedrera.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Omoiyari

Un cop més algú ben proper em retreu que els altres tant se me'n donen. Que no miro mai d'alleugerir les seves penes ni de compartir les seves alegries, que poc m'importa si van o venen, i que no mostro cap interès per les seves vides. No preguntes mai res, em diu, sovint ni tant sols saludes, respons amb monosíl·labs o amb sons guturals, i fas que tothom resti incòmode en la teva presència i s'apressi a prendre comiat.

Jo he restat sorprès per la lucidesa del seu discurs, he trobat ben triades les seves paraules i encertades les descripcions, i he reconegut en el meu interlocutor a un bon observador. Per això encara m'ha sorprès més la seva perseverança en l'error, doncs no entenc com la meva respectuosa distància vers els altres pot ser presa per una mancança. A no ser, és clar, que qui estigui mal fixat sigui jo, que tot pot ser, i la tan respectuosa distància no sigui més que indiferència, absència d'interès vers els altres.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Iliada o yomimasen ka

A l'Ateneu Barcelonès assisteixo a la presentació del llibre del professor Jaume Pórtulas, Introducció a la Ilíada, del que aquí poden llegir el primer capítol. Intervenen a l'acte els senyors Ramon Alcoberro, llicenciat en filosofia (en representació de l'Ateneu), Francesc Guardans, vicepresident de l'Institut Cambó (l'editor, com si diguéssim), Joan Sanmartí, professor de la Universitat de Barcelona (el col·lega que lloa a l'autor), i l'autor, només faltaria. Comença el senyor Alcoberro, prossegueix el senyor Guardans amb un parlament protocol·lari, tot seguit un panegíric per part del senyor Sanmartí, i deliciós punt final del senyor Pórtulas. De menys a més, doncs per vertigen de qui això escriu, el senyor Alcoberro, en un altíssim exercici d'onanisme, no es pot estar de recordar-nos, una, dues, i fins a tres vegades, que tots plegats estem participant en un acte d'alta cultura, de molt alta cultura, d'altíssima cultura. Un acte com n'hi ha pocs, vaja, per a major honra de la dita cultura catalana.

Jo, és clar, torno a casa marejat. Pel mal d'altura, suposo.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Ima nan-ji desu ka (II)

Per què l'any és a voltes tan curt i a voltes tan llarg? Per què se't fa tan curt, i tan llarg en el record?... fa preguntar-se Goethe a la malaurada Ottilie, a Les afinitas electives. Pregunta que potser provà de respondre Mann cent quinze anys després, al prou conegut Excurs sobre el sentit del temps, al quart capítol de La muntanya màgica:

En conjunt es creu que l'interès i la novetat del contingut "fan passar" el temps, o sigui, que l'escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n'afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer "avorrits" els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d'escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no pas els mísers, buits, lleus, els quals el vent s'enduu d'una bufada i passen volant.

dijous, 20 de novembre del 2008

Watashi-tachi wa wagamamana desu

Egoistas, crida una veu al meu davant. Egoistas, torna a cridar, i en alçar la vista veig com un noi ve cap a nosaltres cridant, amb una llauna de beguda carbònica a la mà dreta. Egoistas, repeteix, alhora que es confon amb la multitud que formem, doncs gran és el nostre nombre. Egoistas, repeteix un cop més, sense que ningú li faci cap cas, acostumats com estem a excèntrics de tot tipus. Egoistas, sois todos unos egoistas, afegeix, potser per a demostrar que sap construir frases. Egoistas, hi torna, alhora que el perdo de vista, un cop ja ens hem creuat. Egoistas, suposo que continua cridant, ara que la seva veu resta ofegada pel volum excessiu d'un amplificador connectat a una guitarra.

És aleshores que em ve al cap una coneguda pintura d'Edward Munch, Aften på Karl-Johan, i m'imagino figurant de la seva versió fílmica, no més que un pla fix pres per alguna càmara de seguretat del Metro, on es veu el clatell del cridaner que s'allunya de l'objectiu, en contraposició als rostres de la multitud que ens hi apropem, en el nostre caminar per passadissos subterranis cap a la sortida de l'estació.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Omoide

Sovint em confonc i arribo a creure que els verbs recordar i oblidar són antònims. Encara més quan consulto el diccionari i llegeixo que oblidar és perdre la memòria d'una cosa, no recordar-la. Però recordar, representar-se en la ment una cosa passada, és precisament això, representar, i encara que jo no tingui simpatia per Plató i els seus epígons, no puc ni vull obviar que entre una representació i allò representat sempre hi ha una certa distància, de vegades molta, moltíssima. És per això, per a representar a la meva conveniència tot allò relacionat amb el meu passat, que res millor que l'oblit per a alliberar-me de la tirania dels fets, i poder refer a plaer els meus dies segons la meva volàtil voluntat. D'aquesta manera l'oblit esdevé el pas previ i necessari de qualsevol record, i mai el seu absurd oposat, tal com els integristes de la veritat ens volen fer creure a tothora.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Nani o tabetai desu ka (II)

Calamar, ventresca de tonyina tallada a bocins ben petits, eriçó de mar, freses de salmó i rovell d'ou, tot en cru, disposat en un petit plat amb un fons de salsa de soja. Per sobre un no res de katsuobushi, finíssimes làmines de bonítol sec ratllat, d'un gust suaument fumat, i algues diverses. Wasabi tot just ratllat, al gust, i quatre llavors de sèsam que potser no farien falta. Amb una petita cullera de fusta es fa el tast, intentant combinar tots els sabors a cada mos: la untuositat del rovell, l'esclat de mar de la fresa del salmó, la gustosa ventresca que es fon a la boca, la suavitat del calamar i la peculiar textura de la carn de l'eriçó. Sens dubte el plat de sashimi més espectacular que recordo haver menjat mai, i n'he menjat molts, aquí, allà i al Japó, i tinc bona memòria. Al Koy Shunka, al carrer Copons número set, a Barcelona, ben a prop de la Catedral i del carrer Sagristans, on hi ha el Shunka original. I si ho escric és només per mirar de no oblidar-ho.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Kochira wa Goethe-san desu

Tornar a Goethe després de llegir Flaubert és com tornar a somniar en el món on em plauria viure, un cop conegut el món on visc. És potser per això que Goethe, les afinitats electives en aquest cas, és una lectura ideal per a abans d'anar a dormir, doncs si d'alguna cosa ha de servir el somni de la utopia és, precisament, per a això, per somniar durant el son, amb la consciència i la voluntat suspeses, i amb la tranquil·litat de saber que en despertar tornaré a ser allà on era, on sóc, no pas al millor dels mons, això és cert, però... qui vol viure al millor dels mons?

diumenge, 9 de novembre del 2008

Kochira wa Herzog-san desu (II)

Tot i no ser una pel·lícula sobre pingüins, cap al final del metratge Herzog ens mostra una munió de pingüins que es desplacen en línia recta des de la seva colònia fins al mar, i des del mar fins a la seva colònia, segons vagin o tornin, doncs sembla ser que és al mar on troben l'aliment que tot ésser viu necessita, pingüins inclosos. De sobte, però, un dels pingüins s'atura, fa un gir de noranta graus, surt de la fila i marxa, com Jeremiah Johnson, cap a les llunyanes muntanyes, sud enllà, a on, segons comenta el taciturn científic especialista en pingüins que acompanya a Herzog, l'espera una mort segura. Potser com a homenatge Herzog el segueix amb el seu objectiu encara una estona, com si pensés que potser sí que hagués pagat la pena fer una pel·lícula, no pas sobre pingüins, però sí sobre un pingüí, aquest.

divendres, 7 de novembre del 2008

Doko ni ikimasu ka

Potser troben que de vegades faig afirmacions excessives, com quan em prenc la llibertat de definir conceptes o pontificar sobre tot plegat. Si ho faig, és només perquè tinc la certesa que no hi ha cap correspondència entre les meves paraules i allò que aquestes volen descriure, doncs només faltaria que les coses siguin d'una certa manera, la meva, pel sol fet que jo ho digui. Però vostès entendran que a l'hora de moure'ns pel món necessitem aclarir alguns conceptes bàsics, com ara davant i enrere, esquerra i dreta, a dalt i a baix, que no són ni vertaders ni erronis, només més o menys útils, doncs ens permeten anar d'aquí cap allà sense entrebancar-nos gaire ni fer més marrades de les necessàries.

Que jo pugui dir que haig d'anar al carrer de sota i trencar a la dreta a la primera cruïlla, no vol dir que vostès hagin de fer el mateix, ni tan sols en l'improbable cas que fossin on jo hi sóc, i volguessin anar allà on també vull anar-hi jo, a Queviures Serra, a comprar mitja lliura d'aquella pasta farcida de carbassa que tant m'agrada.


dijous, 6 de novembre del 2008

Kochira wa Herzog-san desu

Un heroi és algú que, perplex per l'absurditat de la vida, opta per la violència i no dubta a enfrontar-se al món fins a ser esclafat, doncs el món, és clar, sempre triomfa. Però allò que distingeix a l'heroi dels altres, doncs tard o d'hora tots som esclafats, és que l'heroi, de bell antuvi, és perfectament conscient de llur derrota, i no obstant això treu pit i, rialler, es precipita al combat, essent la consciència del fracàs allò que li dóna la força i el converteix en el que és, un heroi.

I és tan bell l'espectacle de contemplar aquest desigual combat, que des de sempre hem lloat la gosadia i el valor de l'heroi de torn, ja fos en bells hexàmetres o amb modern material fotogràfic, com fa el senyor Herzog, Werner Herzog, que, com ningú, ha fet la narració de molts d'aquests combats, tant en pel·lícules de ficció com amb els dits documentals, que aquests dies, si així ho desitgen, poden revisar a l'antic cinema Maldà.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Ima (II)

Creure en l'excepcionalitat del present no és res de nou, doncs sempre hi ha qui defensa que les circumstàncies que li toquen viure, siguin les que siguin, són excepcionals. Però qui així parla ens enganya, sempre, com quan Duran i Lleida apel·la a circumstàncies extraordinàries per justificar la seva perpetuació com a mandarí d'Unió, o com quan el senador Obama s'omple la boca amb l'extraordinari moment històric que estem vivint per a justificar la seva set de poder.

El present, certament, és excepcional, sempre, però no pas per les anecdòtiques circumstàncies que l'acompanyen, que poc importen, sinó perquè només vivim en el present, i viure, no m'ho negaran, és un miracle inexplicable.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Salambó o yomimashita

...els clavaven als ulls les agulles que portaven als cabells. Llavors va arribar el torn dels homes, que els van sotmetre a tota mena de tortures: des dels peus, que els tallaven pels turmells, fins al front, dels quals arrencaven corones de pell per posar-se-les al cap. (...) Potinejaven les ferides i hi tiraven terra, vinagre i miques de ceràmica; els altres, neguitosos, esperaven el torn; la sang vessava i ells feien gresca...

La principal diferència entre Madame Bovary i Salambó no és d'escenari, tot i la distància existent entre la França de províncies del segle dinou i la Cartago del segle tercer abans de Crist; tampoc d'estil, per més que el plaer en la descripció es desbordi fora mida a Salambó, i el to general de l'obra pugui recordar al romanticisme de gènere històric tant de moda al segle dinou; ni tampoc d'objectius, doncs gosaria dir que Flaubert sempre ambicionava el mateix, menysprear als seus contemporanis. La diferència rau en què a Madame Bovary la crueltat de Flaubert es concentra en unes poques pàgines, just al final, i anihila al lector per la seva contundència. A Salambó, en canvi, la crueltat és present a cada pàgina, a cada paràgraf, a cada ratlla, i acaba per fer-se simpàtica al lector, que prou voldria, un cop li arribés la tanda, poder, ell també, torturar a plaer a la víctima de torn.