Watashi wa okimasu ga suki desu

És sabut que tota situació, per dolenta que sigui, és susceptible d'empitjorar. Però també és sabut que res millor que les dificultats, per viure, altrament, contemplar tothora la bellesa dels boscos, resultaria cansí, monòton, previsible... horrorós, al cap i a la fi. I això que a mi els boscos em plauen amb delit, ja siguin de muntanya o de ribera, farcits de faigs o de verns, d'alzines o roures, freixes o til·lers. I trepitjar aquell fullam humit, pútrid, olorós, i alçar la vista i entrellucar el cel entre el brancatge, parar l'oïda i escoltar tot allò que d'habitud ni tan sols oïm. I sí, tot això és delitós, però sempre combinat amb les bufes que les circumstàncies ofereixen amb admirable regularitat, amb la indiferència de qui se sap segur guanyador. No és res personal, m'imagino que xiuxiueja Tanit, o la d'ulls d'òliba, abans de ventar-te una nova clatellada i deixar-te estès, a veure si, un cop més, vius el goig d'alçar-te.

Keiyōshi

És lloc comú de les coses de l'escriure que cal malfiar-se d'adjectius i adverbis. Que en trobar el mot exacte les crosses són més indesitjables que innecessàries, i que res espatlla més l'escriptura que l'ús i abús de tan innobles categories lèxiques. Però que volen, ja des de l'epítet homèric (Aquil·les, el de peus lleuger; Laertíada, en ginys tan fèrtils; Atenea, la d'ulls d'òliba; ...) qui això escriu, jo mateix, té una certa tirada a gaudir d'un cert excés lèxic. És potser per això que sempre m'és un goig ensopegar en les meves lectures amb personatges com aquell Albert Bloch de A la recerca del temps perdut, a qui Proust fa parlar amb un excés homèric d'allò més simpàtic, o amb panegírics que exaltin les indubtables virtuts d'adjectius i adverbis, com ara el que ahir vaig ensopegar a la lectura d'aquests dies, Argos el cec, de Gesualdo Bufalino.

... tant de bo més adjectius que substantius. Per poder contrastar l'ossificació del món, els objectes sense qualitat, els gestos sense passió...

Kurage o tabemasu ka

Hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps. Alguns diuen que era una reina, d'altres que vivia salvatge al desert. Però en el que tots coincidien és en la seva bellesa, que si jo provés d'imitar Pla adjectivaria amb gros excés. Però la donzella és morta de fa temps, Perseu la decapità, i a partir d'aleshores el cap de la donzella guarneix innúmers foteses, com ara l'escut de la d'ulls clars, a qui ja pocs recorden, i també la tapa del llibre que tinc al meu davant, on s'explica que hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps.

Menelau-san to Helena-chan wa Esparta ni kaerimashita

I encara poc després de poder escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara, vaig ser espectador, i mai millor dit, del tens retrobament entre Menelau i Helena. En un espai que crec recordar buit de qualsevol escenografia, vaig poder veure com un molt excitat Menelau prenia un dels normatius extintors de la sala amb l'evident intenció de fer-lo servir pel colpejar amb força el cap d'Helena, sens dubte per així causar-li un fort dany, potser la mort, i esbravar la seva fúria. El que ja no recordo és com va escapolir-se Helena de l'escomesa del seu marit, si potser aquest va ser retingut pel seu germà Agamèmnon o per l'enginyós Ulisses, o si potser foren la resta de captives troianes les que demanaren clemència a Menelau, o si potser fou la bellesa d'Helena la que força la sorprenent reconciliació. Descarto, per inversemblant, la possibilitat que fos el propi Menelau qui trobés, d'alguna manera, que les seves intencions no eren enraonades i sensates.

Sigui com sigui, és de tothom conegut com després d'una forta marrada, Meneleau i Helena retornaren a Esparta com si res no hagués passat, talment Helena no hagués fugit amb el pocapena de Paris, Troia no hagués estat destruïda, i homes i dones no haguessin mort, un cop més, per no res.

Kochira wa Cassandra-chan desu (III)

En certa ocasió, ja fa més de deu anys, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara. La conversa dels Déus versava sobre com castigar la impietat dels humans, que aquell cop havien ofès Atenea. Sembla ser que un cop Troia havia caigut, Àiax el locri (a qui cal no confondre amb l'Àiax fill de Telamó, que ja era mort a causa de llurs pròpies follies) va provar de segrestar Cassandra amb l'evident intenció de violar-la. La princesa troiana s'havia refugiat dins el temple d'Atenea on restava abraçada a l'estàtua de la deessa quan Àiax, el molt bèstia, la prengué amb tanta força que fins i tot l'estàtua trontollà. Que Cassandra fos segrestada i violada resultava del tot irrellevant, doncs és cosa sabuda que aquest és el destí de les dones dels vençuts, però violentar la protecció d'una deessa resultava escandalós. Àiax bé hagués pogut segrestar i violar a qualsevol altra troiana, o a tantes com li hagués plagut, però triar justament la que es trobava sota la protecció d'Atenea era d'una impietat que calia castigar amb severitat. El mateix que pensaren els seus propis companys de saqueig, que en adonar-se del sacrilegi d'Àiax provaren de lapidar-lo, però el molt pocavergonya els burlà cercant refugi dins el mateix temple que havia profanat.

I d'això parlaven, Atenea i Posidó, mentre menjaven els seus espaguetis.

Kochira wa Aquil·les-san desu

Molt abans que no pas jo, Aquil·les fou el favorit dels Déus. Potser no de tots, doncs si bé és cert que Zeus, Tetis i Atena li havien reservat la glòria per sempre més, Apol·lo, Posidó i Afrodita li servaven una certa rancúnia. Però essent Zeus el més fort de la colla olímpica i Tetis l'amorosa mare que l'infantà, no és estrany que Aquil·les acabés sent considerat el favorit dels Déus per tot el món grec. I com a tal calia que es comportés en tot moment, i si corria en una cursa havia d'acabar el primer, si lluitava havia d'occir a l'adversari de torn tot seguit, i si participava en una competició de llançaments havia de fer arribar el disc més lluny que ningú. I així sempre, en tot moment i en tota circumstància, Aquil·les havia de ser el millor, encara que, potser, aquell dia patís de migranya.

De la mateixa manera, sempre que estic envoltat d'altres persones és necessari que la meva superioritat sigui evident i manifesta, doncs bé cal honorar als Déus que m'escolliren. I en relacionar-me amb tots aquells que no són, ni poden ser, els favorits dels Déus, cal que el meu capteniment sigui sempre exemplar, triades les meves paraules i justes les meves accions. És potser per això que em plau tan poc relacionar-me amb els altres, no fos cas que, algun cop, pogués semblar que el meu capteniment no sempre és exemplar, triades les meves paraules, o justes les meves accions.

Kochira wa Ariadna-chan desu

De tornada a Atenes Teseu abandonà Ariadna a l'illa de Naxos. Diuen uns que Teseu obeí el mandat de Dionís, que desitjava Ariadna pel seu ús personal, i altres que Teseu ja s'havia cansat d'Ariadna i preferia a Ege, filla de Panopleu, doncs ja se sap que als herois els acostuma a plaure una certa varietat a l'hora de la folga. Els primers encara afegeixen que Ariadna dóna quatre fills a Dionís, Toant, Estàfil, Enopió i Peparet, tot i que n'hi ha que n'afegeix fins a tres més, Eurimedont, Cèramos i Fliant. També n'hi ha qui afirma que no fou Dionís qui ordenà a Teseu que abandonés Ariadna, sinó Atena, Hermes o Àrtemis. D'aquests n'hi ha qui diu que Dionís, en passar casualment per Naxos amb el seu seguici, prengué Ariadna en enamorar-se d'ella, i qui creu que, en canvi, fou Ariadna qui per despit vers Teseu es lliurà al Déu. I encara altres expliquen que quan Atena, Hermes o Àrtemis ordenaren Teseu d'abandonar Ariadna, ho feren per indicació de Dionís, que ja la desitjava. També hi ha qui diu que Àrtemis assassinà Ariadna, segons uns per ordre de Dionís per tal que no hi pogués tornar amb Teseu, i segons altres per desig de la pròpia Àrtemis, que li envejava els mèrits. I no són pas els primers els que afegeixen que Dionís davallà a les pregoneses de l'Hades, d'on eixí amb Ariadna, que romangué per sempre més al seu costat. Els descreguts, en canvi, expliquen que les dones de Naxos, compadides pel dolor d'Ariadna, miraren de consolar-la tot portant-li falses lletres de Teseu on aquest li expressava el seu amor i li assegurava un retrobament proper. I afegeixen, encara, que Teseu sí que tornà a Naxos, on trobà Ariadna ja sense vida, en morir, aquesta, en infantar-li un fill, de nom desconegut per a qui això escriu, jo mateix, que ni tan sols sé si el nounat sobrevisqué un cert temps abans de l'inevitable traspàs. I ja per acabar, no pas per falta d'enraonies, sinó pel meu gust per una certa brevetat, només afegir que no són pocs els que afirmen que desesperada per l'abandonament, sola en terra estranya, Ariadna es llevà la vida.

Kochira wa Cassandra-chan desu

Amb quina complaença rius dels propis mals
i fas un càntic... que desmentiràs potser!

Cassandra era molt bella, tant, que fins i tot Apol·lo li oferí el do de la profecia a canvi del goig de gaudir del seu cos. Però un cop cobrat el preu Cassandra refusà al déu, que despitat la maleí, i encara que no li llevà el do de la profecia la condemnà a que mai ningú no cregués les seves paraules. Fou doncs, endebades, que arribat el moment Cassandra advertí als seus conciutadans de la desgràcia que portaria Paris a la ciutat, o de la guerra que vindria amb Helena, o dels guerrers que farcien el cavall de fusta abandonat enfront les muralles. Amb l'ensulsiada final Cassandra fou violada per Àiax Lòcrida, per molt que cercà refugi al temple d'Atenea, i donada a Agàmemnon en concubinatge, de qui parí dos fills. Finalment trobà la mort a mans d'Egist, amant de Clitemnestra, esposa d'Agàmemnon, quan aquest assassinà al rei de Micenes per velles rancúnies que ara no venen al cas.

És que Cassandra no pogué veure el seu propi futur, o és que ni tan sols ella cregué en les seves pròpies paraules? o potser, tal com diu el vers d'Eurípides a les Troianes, res de més complaent que la pròpia desgràcia.

Jūni-gatsu sanjūichi-nichi

Un cop Troia fou ocupada (morts tots els homes, violades totes les dones) els caps aqueus es reuniren en consell per decidir el més important, això és, com repartir-se les despulles de la ciutat, el botí. Ulisses, però, l’enginyós Ulisses, el diví Ulisses, el favorit d’Atena, l’heroic Odisseu, preferit de poetes, de tots i de tothom, proposà, enmig de l’assemblea, una tasca més urgent: calia donar mort al fill d'Hèctor, el millor dels troians. Cert que només era un infant que no aixecava un pam de terra, però potser, temps a venir, heretaria la força de son pare, i un just desig de venjança el podria enfrontar als prínceps aqueus, i això, de totes totes, calia evitar-ho. És per això que el nen fou pres dels braços de la seva mare, Andròmaca, i fou llençat, des de d’alt d’una torre, al buit, doncs ningú, Ulisses tampoc, gosà donar mort a l’infant amb les seves pròpies mans, per por als Déus, a l’horror de l’infanticidi. I el nen, dit Astiànax, en estimbar-se contra el terra, morí.

I avui, un any més, a trenta-un de desembre, tot, tot, tot continua igual, com, ai las, no pot ser altrament.