Arukimasu ka

Crec ser de l'opinió que si Pitàgores no hagués enunciat el seu famós teorema, aquell que relaciona el quadrat de la hipotenusa de tot triangle rectangle amb la suma dels quadrats dels seus catets, algú altre ja l'hagués enunciat cinc minuts després. I el mateix crec que s'esdevé amb tot coneixement, si A no hagués descobert el que fos, ja ho hagués fet Be, o Ce, o De. Ho veig com una cursa, i si el primer ensopega doncs ja guanyarà el segon, o el tercer, doncs innúmers són els corredors i sempre acaba guanyant algú, Newton, Einstein o qui sigui.

Però, i la literatura? és també una cursa? Potser sí (o potser no, vés a saber), només que, en aquest cas, tal vegada no és qüestió d'arribar enlloc sinó de còrrer (o marxar, nedar, caminar, passejar, volar o reptar) amb un cert estil. Potser una mica com el John Cleese en la facècia aquella.

Ikunangaku no manyuaru

És cosa indiscutible que François Truffaut fou un geòmetra excepcional. Primer amb La sirene du Mississippi, manual de conceptes bàsics on s'exploren abastament les relacions de la geometria lineal a partir de dos punts, en ser amb dos punts que es pot definir una recta. Després, encara que cronològicament anterior, amb La peau douce, on a partir de tres punts s'entra ja de ple en el món de la geometria plana a partir de l'estudi trigonomètric dels vèrtexs dels triangles i de les relacions que entre ells s'estableixen, en ser amb tres punts que es pot definir un pla. I, finalment, amb La femme d'à côté, on a partir de quatre punts hom es pot endinsar en la dita geometria tridimensional i la seva inabastable complexitat, en ser amb quatre punts que es pot definir l'espai.

I si bé és cert que potser hi ha geòmetres de més renom, com ara uns tals Pitàgores o Euclides, ningú com Truffaut ha sabut endinsar-se en les tràgiques implicacions emocionals que tota forma geomètrica comporta, encara que no pocs crítics curts de vista i mancats d'enteniment expliquen que Truffaut no fou geòmetra sinó cineasta, amb el pretext que els seus manuals no tracten pas de geometria, sinó d'allò que a no pas pocs els plau anomenar amor, amor fou, segons aquella màxima que ve a dir que ni amb tu ni sense tu, talment allò que a no pas pocs els complau anomenar amor no fos objecte d'estudi, precisament, de la geometria.

Tetsugaku no monogatari

... després de Pitàgores, el Fedó de Plató els ensenya la immortalitat de l'ànima, l'odi del cos, l'excel·lència de la mort, l'odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida. La Ciutat de Déu no es cansa de repetir ad nauseam el mateix odi del món real, evidentment en nom d'un Déu d'amor i de misericòrdia...

Són les de més amunt paraules de Michael Onfray que es poden llegir al pròleg del primer volum de la seva Contrahistòria de la filosofia. Onfray, en un no del tot innocent exercici de clarificadora simplificació, denuncia la suposada existència d'una història oficial de la filosofia que, talment el joc de l'oca, ens portaria des de Plató fins a Kant a través d'un seguit d'idealismes que ens allunyen del món i de la vida. I encara que jo puc coincidir amb Onfray en la denúncia d'aquesta mena d'idealisme que menysprea el goig de viure, discrepo sobre la seva universal vigència al llarg del temps, i encara més amb la seva identificació amb el pensament dominant de cada moment, doncs d'entre tota la llarga corrua d'enutjosos apologetes de l'ànima hi trobem, per exemple, als darrerament tan reivindicats càtars o albigesos, uns il·luminats que no es pot dir precisament que gaudissin de l'estima dels poders oficials.

Però, sigui com sigui, cal reconèixer una certa equitat en aquesta mena d'odi al propi cos, sobretot si considerem que tota aquesta colla d'idealistes no va mai disposar d'un analgèsic com cal, i que, en segons quines circumstàncies, la coneixença del propi cos esdevé, també, la coneixença del dolor.