Shita ni ikimasu

Si més no un cop a la vida, talment el musulmà que peregrina a La Meca, un heroi com Déu mana ha de descendir als inferns. El precedent l'establí Guilgameix, i es feu tan popular en l'imaginari del moment (entenent per moment els tres o quatre mil anys que precediren l'anomenat any zero), que fins i tot hi ha una paraula que posa nom al fet, catàbasi, del grec antic κατάβασις, que vindria a voler dir anar a sota. I s'entendrà que un viatge d'aquest tipus no es fa per no res. El propi Guilgameix l'emprengué mogut pel desig d'esdevenir immortal, Hèracles davallà per capturar al ca Cèrber, Orfeu hi anà per recuperar l'estimada Eurídice, i etcètera.

El fet, però, és que hi ha un cas que escapa als motius habituals, el d'Ulisses, que davallà a l'Hades per informar-se sobre la millor manera de tornar a casa, com qui consulta el Google Maps del moment. Entenguem-nos-en, Ulisses ja havia rebutjat la immortalitat quan aquesta li fou oferta per Calipso. Viure per sempre en una illa paradisíaca, ser sempre jove, sodomitzar eternament a una bella nimfa… esgarrifós, sens dubte, i d'aquí que el murri Ningú en tingués prou amb un, set o deu anys d'aquesta vida regalada. I clar, un cop rebutjada la immortalitat, quin motiu podia oferir Homer per justificar l'obligat viatge del seu protagonista? Doncs la cosa aquesta del Google Maps, que de tan poca-solta, suposo que degué ser una esmena de l'editor de torn, un tal Ptolemeu.

Daruma-sama no monogatari

Fudan Daruma, Daruma-sama, fou un senyor de la guerra en temps del període Muromachi. Fidel a l'emperador, Daruma-sama va haver de deixar el país després de la victòria dels partidaris del Shogun Ashikaga en les guerres Nanboku-chō. Perdut el castell familiar, aïllat al nord, morts els seus fills, Daruma-sama s'embarcà rumb a la península de Korea, però una tempesta desvia les seves naus fins al mar d'Okhotsk, on moltes hi naufragaren. No obstant això, es dóna per cert que Daruma-sama arribà sa i estalvi a terres fins aleshores desconegudes, on només senyorejaven les bèsties, i que fou allà on es forjà la seva llegenda, segons recull el poema del Darumonogatari, obra fundacional de l'èpica nipona.

I si bé ara fora llarg, enutjós i absurd enumerar les moltes gestes de Daruma-sama, en ser els seus fets coneguts per tothom i perfectament equiparables als que s'atribueixen a d'altres herois de l'antigor, com ara Guilgameix, Hèracles, Odisseu o Simbad, sempre em plau recordar l'enfrontament de Daruma-sama amb els cinquanta bandits bornis de Kiu-Long, on Daurama-sama fonamentà la seva victòria en el fet d'escometre sempre als seus rivals per la banda dreta, en trobar-se tots cinquanta bandits privats de l'ull dret, avinentesa que sens dubte mostrà la murrieria de Daruma-sama, i que ofereix la bonica moralina d'aquesta història: no dubtin a treure partit de les debilitats dels seus rivals.

Kochira wa Hèracles-san desu

No recordo haver tingut mai gaire interès per la figura del fort Hèracles, semi-deu fill de Zeus i la moridora Alcmena, filla del rei Electrió de Micenes i esposa d'Amfitrió. Per una embrollada història que ara no ve al cas, Amfitrió sojornava a Tebes i Alcmena romania a Tirint. Zeus, cobejós del cos d'Alcmena, metamorfosà la seva aparença i prengué les formes d'Amfitrió. Així, talment fos el seu espòs, Zeus es presentà a palau i s'allità amb Alcmena, a qui prenyà. A l'endemà, però, Amfitrió tornà de Tebes i també s'allità amb la seva esposa, que restà novament prenyada. Al cap de nou mesos Alcmena infantà dos nadons, Hèracles, fill de Zeus, i Íficles, fill d'Amfitrio.

L'ardit de Zeus per allitar-se amb Alcmena és el mateix que molts anys després diuen que utilitzà el rei Uther, mític cap dels britons o dels gal·lesos. Sembla ser que Uther cobejava el cos d'Igraine, esposa del duc de Cornualla, i, gràcies a les fetilleries d'un bruixot, metamorfosà la seva aparença prenent les formes del duc. Així, talment fos el seu espòs, Uther es presentà davant Igraine aprofitant l'absència del duc i la prenyà. A l'endemà, però, els soldats portaren el cos de l'autèntic duc, mort en combat durant la nit. Al cap de nou mesos Igraine infantà al nadó de rigor, a qui anomenaren Artús, i que fou entregat per Uther al bruixot en pagament de la seva fetilleria.

Bungaku

És escrit en nombrosos papers que Hèracles, fill il·legítim de Zeus i d'Alcmene, donà mort al lleó de Nèmea, a l'hidra de Lerna i al senglar d'Erimant, capturà a la cérvola de Cerinea, al brau de Creta, a les eugues de Diomedes i al ca Cèrber, netejà els estables del rei Augies, feu fugir als ocells del llac Estimfal, aconseguí el cinyell d'Hipòlita i les pomes d'or del jardí de les Hespèrides, i robà els ramats de bous del gegant Geríon. I també són escrits molts més fets del forçut Hèracles, tants, que enumerar-los tots fora tediós. Només afegir que per la majoria dels mortals que poblaren el Peloponès, l'Àtica i multitud d'illes al llarg del Mediterrani ara fa més de dos mil anys, era tan cert que Hèracles donà mort a dues serps amb les seves pròpies mans quan no era més que un nadó de pocs dies de vida, com per nosaltres qualsevol de les més o menys rigoroses dades que podem llegir en els dits llibres d'història, que amb el pas del temps esdevindran, en el millor dels casos, literatura.

Kochira wa Filoctetes-san desu

El perquè ara no ve al cas, però Filoctetes fou castigat pels Déus a patir un terrible mal al peu (dret?) que mai no guaria. El dolor feia gemegar Filoctetes dia i nit, privant de descans als seus companys, quan tots plegats, inundant la mar, es dirigien bel·licosos cap a Troia. És per això que Filoctetes, a proposta d’Ulisses, fou abandonat a l’illa de Lemnos, doncs la seva presència s’havia fet odiosa a tots els aqueus.

Deu anys desprès, però, l’oracle revelà que només qui tingués l’arc del diví Hèracles aconseguiria la victòria en aquella guerra sense fi. No cal dir que era Filoctetes, antic company d’Hèracles, qui posseïa l’arc. És per això que Ulisses, qui si no, tornà a Lemnos per entabanar Filoctetes i fer-lo tornar amb aquells que l’havien abandonat, que ara el necessitaven.

I Filoctetes tornà, les seves fletxes donaren mort a molts troians, i els aqueus, com tothom sap, guanyaren la guerra.

Kochira wa Prometeu-san desu

Prometeu, fill de Jàpet i Clímenes, robà el foc als Déus per fer-ne present als humans, que n’estaven privats per decisió de Zeus, el més gran dels olímpics. Agraïts, els homes veneraren Prometeu com a protector de la civilització, li construírem temples i el glorificaren en la seva literatura. Però Zeus, venjatiu, feu encadenar Prometeu en un gran roca als confins del món, a la serralada del Caucas, a on cada nit una àliga li devorava el fetge, que tot seguit es regenerava per péixer novament al rapinyaire, nit rere nit, any rere any, fins que Hèracles, camí del jardí de les Hespèrides, desobeí el mandat diví i alliberà Prometeu.

Però, fer entrega del foc als homes, fou verament un present?