Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rudyard Kipling. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rudyard Kipling. Mostrar tots els missatges

divendres, 11 de novembre del 2016

Yashin o motte imasu ka

Tenia vint anys i patia d'aspiracions, escriu Kipling al començament de La millor història del món, on la veu narradora es complau en presentar al lector a un treballador de banca que aspira a fer-se un nom immortal, a escriure alguna cosa realment gran. I si bé en un primer moment la frase de Kipling m'ha resultat d'allò més llaminera, doncs que lluït que resulta dir que algú pateix d'aspiracions, al cap de no poca estona m'he dit que no, que només faltaria que algú de vint anys no tingués (no patís) aspiracions. Que algú que disposa d'un cos jove i sa, que algú que encara no ha fet una coneixença íntima amb el dolor, que encara no deu haver llegit pràcticament res, algú que, en definitiva, és un ignorant com una casa de pagès, un imbècil barbamec i mal·leable, un menyspreable bufanúvols de pa sucat amb oli... només faltaria que semblant xitxarel·lo no tingués aspiracions, ni que sigui la de fer-se un nom immortal, la d'escriure alguna cosa realment gran, doncs bé cal molta saviesa per no aspirar a res, molta fortalesa per guarir-se de tota aspiració.

O és que, tal vegada, vostès ja no aspiren a res?

diumenge, 24 de maig del 2009

Mauritania ni imasu (VI)

Com sóc una persona llegida i conec la història de Daniel Dravot, decideixo romandre solter i fer-me sodomita, doncs ben mirat tant és menjar peix o carn, si el cuiner és bo. I com essent rei puc triar als millors cuiners, faig venir Fermí Puig a Bixkek tot seguit, alhora que em faig portar les millors tòfones blanques del Piamont. Sabent, també, que tota glòria és efímera, que tot és efímer, carpe diem quam minimum credula postero, no miro de perpetuar-me en la poltrona i poso al servei del meu plaer immediat tot l'aparell de l'estat. Llegeixo Sade i recupero Pasolini, i sense pensar en el demà, que per força ha de ser pitjor que l'avui, em recreo en l'instant i el meu caprici esdevé llei, de manera que al Kirguizistan totes les dones han de dur el cap rapat, restableixo el culte als Olímpics, i em reservo els adolescents més llaminers pel meu ús personal. Tanta arbitrarietat, és clar, acaba en revolta, i el meu palau alt de sostre és assaltat per la xusma. Jo, però, ja he estat evacuat per militars russos cap el Kazakhstan i salvo la pell, doncs no per res he fet concessió de tots els recursos miners del país a companyies de capital rus a canvi de pràcticament res, favors personals a banda.

dimarts, 24 de maig del 2005

Kirguizistan, Kirgistan, Kirguizia

Hi ha llocs que només haurien d'existir dins l'imaginari, ja fos aquest individual o col·lectiu, públic o privat. I un d'aquests llocs era, sens dubte, el Kirguizistan. El passat mes de març, però, el Kirguizistan va esdevenir insuportablement real, quan una revolta va foragitar del poder als que havien dirigit el país des dels temps del malson soviètic. A les imatges de televisió hom va poder veure carrers asfaltats, blocs d'habitatges, semàfors, senyals de trànsit . . . si fins i tot es van veure kirguisos vestits amb camisa, pantalons i sabates. El Kirguizistan, doncs, ha deixat de ser el territori fabulós que el senyor Kipling, de nom Rudyard, ens va obsequiar en narrar-nos la història de Daniel Dravot, el desheretat que va esdevenir rei, rei del Kirguizistan.