Ribati baransu o utta otoko

Aprofitant que enguany diuen que és any electoral, no estaria de més recordar l'escena aquella de The Man Who Shot Liberty Valance, on John Ford té la gentilesa d'explicar-nos que és un procés electoral.

Ens trobem en el poble de Shinbone, Colorado, a l'època d'allò que anomenem el salvatge oest, on un jove advocat malda per portar els fonaments de la civilització a un territori que fins aleshores tan sols respon a la llei del més fort. En concret, el jove advocat prova d'introduir el respecte per la llei, la llibertat de premsa i l'alfabetització de la població. Com a antagonista, es troba amb un tal Liberty Valance, lladre, assassí i sicari a sou dels grans ramaders, que pretenen que res no canviï per tal de poder continuar actuant segons els sigui més profitós sense atendre a raons.

Bé, el cas és que en un cert moment se celebra un congrés per escollir la persona que ha de representar al futur estat de Colorado a Washington. Evidentment, el lobby dels ramaders té al seu candidat, un senyor grassonet de grans bigotis que ja porta alguna legislatura escalfant cadira per tal que res no canviï. I en aquest congrés arriba el moment que aquest senyor grassonet de grans bigotis ha d'exposar els seus arguments. És aleshores que Ford fa entrar un cow-boy a cavall dins la sala on es desenvolupa l'acte, fa pujar cow-boy i cavall dalt del petit escenari on es fan els parlaments, fa aixecar el cavall sobre les potes posteriors fent cabrioles, fa que el cow-boy faci giravoltar una llaçada al voltant del candidat, fa que el cavall es torni a aixecar sobre les potes posteriors fent més cabrioles, fa sonar la música alegre i fa, finalment, que cow-boy i cavall marxin per allà on han vingut. Evidentment, el senyor grassonet de grans bigotis no obre la boca en cap moment i es limita a somriure tal com ho faria un pedòfil a la porta d'una escola bressol.

Finalment (al cap i a la fi Ford fa una pel·lícula, i les pel·lícules, si més no els westerns clàssics, acostumen a acabar bé (això és, de manera tranquil·litzadora per l'espectador)), el jove advocat guanya la representació, la civilització arriba a Colorado i avall que fa baixada.

Kore wa Conrad-san no hon dewa arimasen

Fins al dia d'ahir era jo de l'opinió que el coronel Owen Thursday era imbècil. Imbécil, a més d'orgullós, classista i vanitós. I encara que orgullós, classista i vanitós sens dubte ho és, com ho és tothom com cal, després de l'enèsim visionat de Fort Apache he arribat a la conclusió que el coronel Owen Thursday és, sens dubte, el més intel·ligent de tota la colla, doncs ni tan sols l'espavilat capità York ensuma les veritables intencions del seu coronel. I és que el que pot sembrar malaptesa, aquell enviar tots els seus homes a una mort segura, no és pas cap error, ni cap decisió pressa a la babalà, ni cap rebequeria. És la decisió serena i conscient, perfectament meditada, d'aquell a qui no li fa res sacrificar la vida de qui sigui necessari per tal de satisfer la pròpia vanitat. Que la batalla és perd? no importa. Què tots els homes moren? tant és. Què ell mateix mor? què hi farem. Però que potser encara recordaríem a George Amstrong Custer de no haver mort aquest a Llitle Big Horn?

Si enlloc de militar, l'inexistent coronel Owen Thursday hagués estat capità de la marina mercant, quin tros de novel·la, que n'hagués fet en Conrad, quin tros de novel·la.