Tomodachi no issho ni hayaku arukimasu

Sovint explico la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, de tal manera que cada cop que començo a recordar com el brau Aquil·les de peus lleugers diu que tot ho donaria per tornar a la vida, aquells que em coneixen arrufen el nas i cerquen qualsevol excusa per tocar el dos. Però ahir, en caminar apressat pels carrers de la ciutat en companyia d'una coneguda, aquesta, en demanar-li jo si no li havia mai parlat del brau Aquil·les de peus lleugers, em va respondre que no, que no pas, avinentesa que vaig aprofitar per desgranar tot seguit com, un cop Ulisses davallà a l'Hades en cerca del clarivident Tirèsies, primer de tot ensopegà amb el brau Aquil·les de peus lleugers, que li pregà amb forta vehemència que se l'endugués d'allà, i que a canvi renunciaria a tot, a la immortalitat del nom, als honors rebuts, a la bravesa, fins a la lleugeresa de peus, a tot... a canvi de viure ni que fos com el més miserable dels porquerols.

Ep! i ara no m'arrufin el nas, que no estic pas narrant la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, tan sols, la conversa que ahir vaig tenir amb una coneguda quan ambdós caminàvem apressats pels carrers de la ciutat. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Keiyōshi

És lloc comú de les coses de l'escriure que cal malfiar-se d'adjectius i adverbis. Que en trobar el mot exacte les crosses són més indesitjables que innecessàries, i que res espatlla més l'escriptura que l'ús i abús de tan innobles categories lèxiques. Però que volen, ja des de l'epítet homèric (Aquil·les, el de peus lleuger; Laertíada, en ginys tan fèrtils; Atenea, la d'ulls d'òliba; ...) qui això escriu, jo mateix, té una certa tirada a gaudir d'un cert excés lèxic. És potser per això que sempre m'és un goig ensopegar en les meves lectures amb personatges com aquell Albert Bloch de A la recerca del temps perdut, a qui Proust fa parlar amb un excés homèric d'allò més simpàtic, o amb panegírics que exaltin les indubtables virtuts d'adjectius i adverbis, com ara el que ahir vaig ensopegar a la lectura d'aquests dies, Argos el cec, de Gesualdo Bufalino.

... tant de bo més adjectius que substantius. Per poder contrastar l'ossificació del món, els objectes sense qualitat, els gestos sense passió...

Anata ni aete hontou ni shiawase kanjiteru

Que hom malbarata la seva vida sense remei és quelcom d'una obvietat que esgarrifa, o que esgarrifaria si hom hi penses sovint. Afortunadament, o no, prou atabalats anem al llarg del dia com per pensar-hi gaire, i qui dia passa any empeny. Però, verament malbarata tothom la seva vida? Va malbaratar Einstein els seus dies? o Aquil·les, a qui encara recordem malgrat no haver existit?. Fa de mal dir, però si fem cas al que han deixat escrit els que en saben, això és Flaubert o Wallace, no hi ha excepcions possibles.

Tot això ara ve a compte de Zimna wojna, superlativa pel·lícula de Pawel Pawlikowski, on se'ns mostra com es podria arribar a viure, si hom gosés.

Doko ni Amàlia-chan ni ikimashita ka

És després de baixar innúmers trams d'escala que arribo a un soterrani fosc i pudent, on trobo una petita trapa que em mostra una costeruda escala de gat per la que continuar davallant. I després encara m'haig d'endinsar per un túnel que em porta molt més avall, fins a una planúria erma i boirosa, on em toca travessar un cabalós riu dalt el llagut d'un barquer sòrdid i poc enraonar. I un cop crec ser arribat allà on volia arribar, i després d'apaivagar l'hostilitat d'un ca tricèfal amb unes preses d'amargant xocolata, ensopego amb un pocapena que em prega que l'ajudi a fugir, en estimar-se més viure com a llogat de qualsevol que no pas romandre allà baix, enmig d'aquella tòrrida fredor. Jo, és clar, que poc m'importen els detrets dels altres, me'l trec de sobre amb una empenta i m'endinso boira endins, davallant per un inestable tarter de pedra menuda, fins que topo amb una silent multitud que sembla sortir-me al pas. És aleshores que començo a cridar el nom d'aquell que vinc a cercar, per si de cas hi és. Però ningú no em respon, així que engrapo a un que em mira amb altivesa i li demano on és en Franz. Ell em respon que no ho sap, però que em pot dur amb unes donzelles excepcionals, si primer li garanteixo que l'ajudaré a marxar d'aquell lleig indret. Fuig arlot!, li responc empipat, i continuo avall cridant, Franz! Franz!, encara que em temo que amb tanta boira i foscor poc hi podré reconèixer a ningú, i encara menys a Kafka, a qui només he vist en fotografia. Però en un racó, sota el tronc socarrimat del que sembla un freixe, veig a un nyicris que escriu amb avidesa, assegut al costat d'un geperut que li va recollint els fulls escrits per llençar-los al petit foc amb el que proven d'escalfar-se. M'hi atanso decidit, i prenent amb la destra la mandíbula de l'escrivent li alço la cara i li demano si el seu nom no és Franz. Però el nyicris calla, i és el geperut qui em respon que el noi no sap qui és, però que no l'atabali, que té feina, doncs no pot deixar d'escriure tot el que diu sentir. Que sent? a on?, li demano joiós, dons el silenci ens envolta. 

Així que, finalment trobat, puc adreçar-li la pregunta que fa tants anys que em capfica: va o no va, Amàlia, al castell?

Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Watashi wa yodan ga suki desu

Em plau el significat comunament acceptat del substantiu excurs. I em plau, també, la sonoritat del seu significant, excurs, dit sempre en veu alta, amb la contundent subtilesa de la barreja de sons consonàntics que li és pròpia. Però el que més em plau és la digressió que comporta tot excurs, aquell sovint parlar per no dir res, aquell anar amunt i avall sense arribar mai enlloc, aquell comentar la manera de filmar els vehicles en moviment que tenia Truffaut, els problemes digestius del personatge que interpretà Edgard G. Robinson a Double Indemnity o, com no, la curiosa consciència del temps segons el canònic excurs de Mann a La muntanya màgica. Així, els pocs insensats que han tingut la dissort de conversar amb mi han hagut d'entomar la meva dèria d'explicar, vingui a to no, la trobada d'Ulisses amb Aquil·les a l'Hades o la llista complerta d'ingredients del botànic batut que em preparo cada matí. Què, si no, són aquests papers, sinó una interminable successió d'excurs que potser no porten a enlloc però que ajuden a anar passant, no més que un conjunt d'excuses que m'alliberen de l'enuig d'haver d'escriure amb una certa seriositat, amb una certa ambició. No, excusi, jo només escric excurs, que em plauen més, i qui dia passa any empeny.

Yopparai no risuto

Tal com en el seu moment em va plaure llistar la prolífica tirallonga d'hipotètics fills d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca semblava tenir les estades, avui em plauria llistar alguna altra tirallonga de noms, tal vegada la innúmer corrua de desgraciats que perderen la vida sota l'empenta d'Aquil·les de peus lleugers. I encara que aquesta és una tasca fora de l'abast de qualsevol mortal, per la innúmer llista de desgraciats a qui el brau Pèlida dugué la lletja parca, de ben segur que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, podria abastar-la sense gaire esforç, tal vegada començant pel sensat Hèctor o la formosa Pentesilea, i acabant amb el sempre menyspreable Tersites.

Però avui potser em plau encara més llistar els noms de Sanada, Withnail, Joe (Clay), Birdie (Steptoe) i William (Munny), i els convido, si així els hi plau, a completar la llista amb tots els noms que tinguin a bé proposar, amb el benentès que primer hauran d'esbrinar l'anecdòtica i potser poc aparent relació que serven els noms fins ara llistats entre si.

Konban eiga o mimashita (VII)

Devenir Immortel, et puis, mourir, diu en un cert moment del metratge Jean-Pierre Melville, actor que interpreta el personatge de Jean Parvulesco, escriptor romanès amic de Godard, director de tot plegat, a resposta de la pregunta que li adreça na Jean Seberg, actriu prou coneguda de tothom que interpreta el paper de Patricia Franchini, que sembla voler saber quina és la més gran ambició del tal Parvulesco. I més enllà de l'ocurrència suposadament enginyosa de la resposta, com suposadament enginyoses són la resta de respostes amb les que Jean-Pierre Melville respon les no menys suposadament enginyoses preguntes dels actors que interpreten el paper de periodistes que pregunten, tot plegat em fa pensar, un cop més, en el diví Aquil·les, que no per res va esdevenir immortal, per tot seguit, morir.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (IV)

I és segur que sí, que és l'esbojarrat Aquil·leu de peus lleugers el més lloable dels herois de tots els temps. Però no pas pel gran nombre de troians domadors de poltres als que dugué la lletja parca, com es podria suposar, ni tampoc per la lúcida acceptació de la pròpia mort, ni per la dolça pietat mostrada davant el sofriment del vell Príam, de divina figura. No, no pas, no són pas aquests els mèrits, sens dubte lloables i diversos, que alcen Aquil·leu per sobre de tothom, ni tampoc el seu humà penediment, quan ja hostatjat a l'Hades de fosques planúries es lamenta davant d'Ulisses, en ginys molt fèrtil, de no ser viu, ni que sigui sota la forma del més humil dels porquerols remenamerdes, i rebutja tota la glòria guanyada.

No, no pas, doncs si el pelida Aquil·leu, l'irreprotxable mataguerrers, l'eàcida perfecte, és el més lloable dels herois, és, només, per què el narrador dels seus fets, de la seva còlera i de la seva caiguda, és, sens dubte, el més lloable dels narradors de tots els temps.

Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Kochira wa Hèctor-san desu (II)

Era Hèctor conscient que de l'enfrontament amb el diví Aquil·les només podia resultar-li la lletja parca? O potser, il·lús ell, es creia possible vencedor?

Per respondre només cal considerar l'actitud d'Hèctor, certament sensata, al llarg dels anys de la guerra. Doncs no pas per res el nostre sensat heroi prefereix sojornar dins la seguretat de les muralles a sortir a camp obert armat amb la llarga pica. I és només quan Aquil·les, ofès pel tracte rebut per part d'Agàmemnon, es retira del combat, que el sensat Hèctor gosa eixir al capdavant dels troians per fer un gros carnatge entre els que sap inferiors a ell en força i mèrits. Tant és així, que quan finalment Aquil·les torna al combat i troba Hèctor al peu de les muralles, aquest fuig, primer amb l'ajut d'Apol·lo, tot seguit cames ajudeu-me, corrent al voltant de les altes muralles, talment una infantívola baldufa. I no és fins que resta entabanat pels Déus, que tal vegada devien trobar aital sensatesa impròpia d'un heroi com cal, que a desgrat seu no té més remei que enfrontar-se al diví fill de Peleu i morir.

Arekusandā-sama wa shinde irimasu

I al cap de poc Alexandre va morir, perquè això ja era, per a ell, la cosa millor, va escriure Arrià de Nicomèdia, historiador grecollatí, a Anabasi d'Alexandre el Gran, el relat més complert sobre les campanyes militars d'Alexandre que es conserva.

Actualment descartada la teoria de l'enverinament, sembla ser que Alexandre, després de banquetejar a balquena, fou pres per la febre, probablement malària, i dotze dies després dels primers símptomes moria al palau de Nabucodonosor II a Babilònia. Amb anterioritat, Alexandre ja havia patit febres, però actualment també es creu que Alexandre podia estar desenvolupant una leucèmia, essent aquesta, en combinació amb la malària, la causa de la seva defunció.

Però un cop més allò que es desprèn de les paraules d'Arrià em subleva, i aquest cop més, doncs bé Arrià devia ser un excel·lent coneixedor del cant onzè de l'Odissea, on Ulisses davalla a les pregoneses de l'Hades en cerca de Tirèsies, que havia de revelar-li el camí de tornada a Ítaca. Abans, però, Ulisses es trobà amb Aquil·les, que en planyívol lament enyora la vida defugint tot possible consol.

...la cosa millor, doncs, però sempre, per si de cas, pels altres.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Tomete kudasai (III)

Una desconeguda m'atura pel carrer i em demana si no la reconec. No, li responc sobtat, però en sentir el nom que m'adreça veig que es confon i em pren per qui no sóc. Em confoneu, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, em presento per desfer el malentès, i ara és ella la que resta sobtada, què voleu dir amb això que sou el desconegut dels Déus? em pregunta. No, desconegut no, favorit, li aclareixo. Com en el seu moment ho fou el diví Aquil·leu?, em demana. Si fa no fa, li confirmo. I quins són els vostre mèrits? em demana tafanera. Mèrits, què voleu dir? em sorprenc. Bé haureu hagut de fer alguna cosa per merèixer aquest favoritisme, com el diví Aquil·leu, que va esbudellar innúmers moridors, mira d'explicar-me. I ara, és ridícul això dels mèrits, si fos així qualsevol que s'hi esforcés prou podria assolir la categoria de favorit, i de favorit només en pot haver un, miro d'explicar-me. I per què vós? em demana. Oh, salta a la vista, no? pregunto ara jo. No precisament, que teniu algun certificat? em demana ella. Algun certificat? demano ara jo. Sí, algun document que doni fe d'aìxò que dieu, m'insisteix. Signat pels Déus? m'exclamo. És clar, continua insistint. Torneu a ser ridícula, els Déus no signen pas certificats, miro de fer-li entendre. Ni vós sou el seu favorit, afirma ella. I tant que sí, replico jo. I tant que no, perquè ho hauríeu de ser? em demana burleta. Doncs perquè jo sóc qui escriu el que aquí es pot llegir, i qui decideix qui és, i qui no és, el favorit dels Déus, miro d'aclarir-li. I heu decidit que vós sou aquest favorit, em replica burleta. Això mateix, sentencio. Doncs au, dErsu_, el favorit dels Déus, bon vent i barca nova.

Kochira wa Hèctor-san desu

S'explica que quan els troians travessaren l'alta estacada i amenaçaren amb el foc els aqueus navilis, Patrocle prengué les armes d'Aquil·les i al davant dels valerosos mirmídons escometé als troians amb gran braó. I a continuació s'explica que els troians s'arronsaren i recularen en creure que era Aquil·les qui els escometia, i que Patrocle, embriagat pel carnatge i desobeint les assenyades paraules dels Déus, travessà l'alta estacada per encalçar als que fugien. I s'explica que en la seva escomesa Patrocle topà amb Apol·lo, que li llevà armes i proteccions, doncs en tot mirava sempre el Déu d'afavorir als troians. I s'explica que en restar Patrocle indefens, fou Euforb qui el ferí amb traïdoria per l'esquena, i que tot seguit, en veure'l trontollar, fou Hèctor que li llevà l'alè, esventrant-lo amb la pica i fent mofa de qui ja no podia defensar-se. I ja per acabar s'explica la molta anomenada que amb aquests fets guanyà Hèctor, que no per res fou el més fort dels Troians.

Kochira wa Aquil·les-san desu

Molt abans que no pas jo, Aquil·les fou el favorit dels Déus. Potser no de tots, doncs si bé és cert que Zeus, Tetis i Atena li havien reservat la glòria per sempre més, Apol·lo, Posidó i Afrodita li servaven una certa rancúnia. Però essent Zeus el més fort de la colla olímpica i Tetis l'amorosa mare que l'infantà, no és estrany que Aquil·les acabés sent considerat el favorit dels Déus per tot el món grec. I com a tal calia que es comportés en tot moment, i si corria en una cursa havia d'acabar el primer, si lluitava havia d'occir a l'adversari de torn tot seguit, i si participava en una competició de llançaments havia de fer arribar el disc més lluny que ningú. I així sempre, en tot moment i en tota circumstància, Aquil·les havia de ser el millor, encara que, potser, aquell dia patís de migranya.

De la mateixa manera, sempre que estic envoltat d'altres persones és necessari que la meva superioritat sigui evident i manifesta, doncs bé cal honorar als Déus que m'escolliren. I en relacionar-me amb tots aquells que no són, ni poden ser, els favorits dels Déus, cal que el meu capteniment sigui sempre exemplar, triades les meves paraules i justes les meves accions. És potser per això que em plau tan poc relacionar-me amb els altres, no fos cas que, algun cop, pogués semblar que el meu capteniment no sempre és exemplar, triades les meves paraules, o justes les meves accions.

Ohayō gozaimasu (III)

Bon dia dErsu_, em saluda Agàmemnon. Bon dia Agàmemnon, responc educat. Bon dia dErsu_, em saluda Àiax tot seguit. Bon dia Àiax, responc complimentós. Bon dia dErsu_, em saluda Andròmaca al seu torn. Bon dia Andròmaca, responc obsequiós. Bon dia dErsu_, em saluda Aquil·les. Bon dia Aquil·les, li torno la salutació. Bon dia dErsu_, em saluda finalment Astiànax. Bon dia Astiànax, responc per acabar. I un cop m'he excusat per haver estat el darrer a arribar, seiem tots plegats fent rotllana i comencem a picar de mans seguint diferents ritmes. Primer ràpid, a poc a poc després, ràpid de nou, altre cop lent, i així anar fent fins que les mans se m'enrogeixen de tant picar i demano permís per descansar. dErsu_ és una neneta! se'm burla aleshores Agàmemnon. dErsu_ és un nyicris! s'hi afegeix Àiax. dErsu_ és un inútil! continua Andròmaca. dErsu_ no pot ni picar de mans! es mofa Aquil·les, dErsu és un pocapena! m'escarneix Astiànax, i tots plegats se'm llencen a sobre i em colpegen amb ràbia.

Un cop es cansen seiem tots en petites taules i agafem les carmanyoles per dinar. Rotllets d'espinacs i sardines escabetxades, porto jo. Però Àiax, que seu al meu costat i que com tots els altres porta macarrons i pollastre arrebossat, crida ben fort que dErsu_ menja porqueries! i tots plegats se'm tornen a abraonar i miren de fer-me empassar els seus filets de pit de pollastre i els seus macarrons freds. Fins que Aquil·les, que potser té gana, crida prou!, ja n'hi ha prou!, no us fa vergonya... cinc contra un? I cadascú torna decebut a la seva carmanyola, alhora que jo miro de recuperar el meu menjar de les escombraries.

Un cop dinats descansem una llarga estona i després anem de visita a una botiga propera on venen moltes coses menudes. Botons rodons, rodets de fil de molts colors, agulles grans i petites, betes, cremalleres, didals, estisores, imperdibles i moltes coses més que guarden amb cura en una infinitat de petits calaixos. Al sortir tots em venen al darrera i miren de fer-me enrabiar cantant tonades humiliants al voltant de la raresa del meu nom. Jo els ignoro, i aprofito que passo pel mercat per comprar una mica de bacallà esqueixat pel dinar de demà.

I ja al llit, somnio que esbudello Agàmemnon, esbotzo la testa d'Àiax, travesso Andròmaca amb la llarga pica, esllomo Aquil·les a puntades de peu, i, a bastonades, li trenco l'espinada a Astiànax.

Ulisses no kodomo

Són innúmers les versions sobre els fogosos amors d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca té les estades. Dos cops sembla que prenyà a Calipso, la nimfa que el complimentà a l'illa Ogígia. Tres més a Penèlope, la seva fidel muller. Fins a nou cops a Circe, la fetillera, que per una estada d'un mes al seu palau (un any segons alguns autors) no sembla poca cosa. I fins i tot a la vellesa, ja tornat de Troia i retrobada la seva esposa, prenyà a Cal·lídice, reina dels tesprots, també a Evipe, filla del rei Tirimmas d'Epir, i encara a l'anònima filla de Toant, segons les versions que expliquen que, després de la matança dels pretendents, Ulisses hagué d'exiliar-se a Etòlia en compliment del veredicte de Neoptòlem, fill d'Aquil·les.

Fins a disset fills, doncs, se li podrien arribar a atribuir a l'enginyós Ulisses, tots amb el seu nom corresponent, Nausítous i Nausínous, Telèmac, Arcesilau i Poliportes, Telègon, Agri, Llatí, Àuson, Romus, Ànties, Àrdeas, Cassífones i Cassífone, Polipete, Leontòfron (o Euríal) i, finalment, Leontòfon, que bé podrien ser la lletra de la tornada d'alguna bonica cançó que promocionés la natalitat (en l'hipotètic i extravagant supòsit que la promoció de la natalitat fos d'alguna manera desitjable) i que els convido a cantar fent servir la melodia que més els hi plagui per commemorar la diada d'avui, dotze de març, efemèride del dia en que, finalment, Ulisses fou vasectomitzat per qualque banyut.

Kochira wa Essa-chan desu

Avui, a la parada de l'autobús, m'he trobat a una antiga companya d'escola, l'Essa, a qui feia anys que no veia, tants, que m'ha costat reconèixer-la i ha hagut de ser ella qui, amb veu prudent, preguntés... dErsu_? Jo m'he congratulat de la feliç trobada, i quan anava a comentar el seu bon aspecte he callat, en veure que feia un posat horrorós. L'Essa, que ja de ben petita era molt perspicaç, ha capit el meu silenci i s'ha afanyat a dir que sí, que feia mala cara, com cada quinze d'octubre. Un mal record? li he preguntat. I sense poder contenir les llàgrimes l'Essa ha assentit i m'ha confessat que ja feia molts anys, vint-i-quatre, que va morir un quinze d'octubre. Qui va morir? li he preguntat, confús. Jo, m'ha respost, vaig morir jo. Davant l'absurd de la seva resposta he restat en silenci, sense saber que dir, certament incòmode, i l'Essa, sense aturar el plor, ha continuat amb la seva delirant història. Sembla ser que la seva mare era molt estricta, i que per molt malalta que estigués sempre la feia anar a escola. És per això que el matí del quinze d'octubre de mil nou-cents vuitanta-cinc, quan trobà a la seva filla morta al llit, la mare insistí i insistí, pensant que la nena feia comèdia, fins que aquesta acabà per llevar-se i anà a escola. I a partir d'aquí he estat una zombi, sense cap alegria, només complint amb les meves obligacions per inèrcia, amb cós però sense ànima, ha conclòs. Aleshores jo m'he recordat del brau Aquil·les i de la seva trobada amb Ulisses a l'Hades, i no m'he pogut estar de preguntar-li, preferiries viure? I talment fos l'heroïna d'alguna tragèdia oblidada de Shakespeare, l'Essa s'ha esplaiat sobre la desesperació de la seva no-vida amb paraules colpidores, i de com enveja fins l'existència més miserable. Escriu, li he aconsellat jo, i inventa't una nova vida, o dues, o tres, o mil, i he pujat a l'autobús, el catorze, que en aquell moment arribava a la parada. I un cop assegut he reprès la lectura de la meva vida d'avui.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (III)

Encara amb Aquil·les, ja em disculparan, m'ha vingut al cap la història del tinent Drogo, protagonista de El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. El tinent Drogo malbarata els seus dies reclós en una fortalesa a la frontera, esperant un atac que mai es produeix. I quan sembla que sí, que potser sí que hi haurà una batussa que justifiqui tota una vida dedicaca a les armes, el tinent, vell i malalt, mor. Hi ha qui titlla la història de faula pacifista, donada la professió del tinent, i la presenta com un alegat antimilitarista publicat quan Mussolini jugava a fer-se el milhomes. I és cert, el tinent Drogo era militar, però el propi Buzzati explicà més d'un cop que havia pres com a models per al tinent alguns dels periodistes amb qui compartia redacció al Corriere della Sera, en contemplar com deixaven fugir la vida a l'espera de la gran notícia que els dones la fama, la glòria, i altres llaminadures. La faula del tinent Drogo no és pas pacifista, és vital, doncs... qui no malbarata la seva vida esperant allò que mai no succeeix? Només Aquil·les, és clar, que encalça la glòria amb entusiasme... tant, que l'acaba aconseguint, i ja ho veuen, fins i tot aquesta, la del tinent, és també la vida que a la fi voldria el gran Aquil·les.