Hi ha carrers que no són carrers, com ara l'avinguda del Príncep d'Astúries, que no és carrer, ni avinguda ni res. I no és pel vergonyós nom, és, només, que la dita avinguda ja no és ni tan sols el que va ser, una riera, la riera de Cassoles. El carrer Gran, més o menys paral·lel a l'avinguda, era, és, un carener, com tots els carrers Grans i Majors, que no per res abans la gent era molt assenyada a l'hora de construir i no eren amics d'inundacions. Per això el carrer on sojorno, tot i ser paral·lel a mar, és una rambla, per desguassar l'aigua del carrer Gran a la riera, l'antiga riera de Cassoles. Però amb el temps, amb les aparences de prosperitat i el creixement de la ciutat, la riera s'urbanitzà, es canalitzaren les escorrenties, es pavimentà el seu traçat sinuós, es definiren unes partions, es consolidaren els darreres del carrer Gran i s'edificaren uns hòrrids edificis nous allà on no hi havia res. De resultes un espai desgraciat, que deixà de ser riera per passar a no ser res.
Ara l'espai és en obres, esventrat, doncs l'Ajuntament el reforma. S'ampliaran voreres, que bona falta fa, es plantaran arbres, que més bona falta fa, i potser d'aquí cinquanta anys, quan els arbres siguin crescuts i tapin el nyap edificatori, l'antiga riera potser tornarà a ser alguna cosa, doncs ja ho va escriure de la Sota, que si bé els metges enterren els errors, els arquitectes només podem plantar arbres i esperar.
