Tannhauser mō desu (III)

De nou amb el Tannhauser recordo una pel·lícula de King Vidor, the crowd, on es relata amb un ritme portentós la història d'un home comú, en John, un no ningú. John té tot el que un home qualsevol pot desitjar: feina, un habitatge, una muller que l'estima i dos fills. Però en John no té prou amb això, doncs ell és especial, més que ningú, i tot és poc per a ell. Tan desagraït és en John amb la seva sort, que Vidor decideix esclafar-lo sense misericòrdia, i al llarg del metratge perd la feina, veu com una malaltia se li emporta un fill, i resta convertit en una ombra que va d'aquí cap allà sense fer res de bo, ell, en Johnny, que s'havia de menjar el món. Fins que, en un dels finals més cruels que recordo, John accepta ser el que és, un no ningú, algú que, còmodament arrepapat en el pati de butaques d'un teatre qualsevol, riu les bufonades que es representen a l'escenari, alhora que la càmera s'allunya en una seqüència memorable (minut 9) que el dilueix en una multitud de la que res no el diferencia.

I qui és aquest Tannhauser creat per Carsen, sinó un John qualsevol que renuncia a ell mateix a canvi de l'èxit? doncs què és l'èxit, sinó el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer el que de nosaltres s'espera.

Tannhauser mō desu (II)

Fa vint-i-cinc anys que assisteixo amb una certa regularitat a representacions d’òpera al Gran Teatre del Liceu. Vint-i-cinc anys de tornar cap a casa pensant que mai més, que per suportar les incomoditats de quatre o cinc hores de funció amb una posada en escena vergonyant, millor quedar-se a casa i escoltar alguna versió enllaunada.

És per això que dimarts passat la sorpresa fou majúscula, doncs Robert Carsen fa un treball esplèndid amb el Tannhauser. I no només amb l’escenografia, també amb la direcció d’actors i els moviments del cor, fins i tot amb el canvi de rol del protagonista, de minnesänger a pintor. Carsen és valent i agosarat, alhora que respectuós amb el text, però, per sobre de tot, és brillant, això és, excel·lent, admirable en el seu gènere. I és que al llarg dels anys he vist muntatges on era tanta la valentia i la gosadia, o tant el respecte reverencial vers l’original, que tot es reduïa a fer-se el fatxenda o a amagar el cap sota l’ala, com si la modernitat o la tradició, per elles soles, fossin alguna cosa més que paraules, de deu lletres la primera, vuit la segona.

Tannhauser mō desu

I al final del tercer acte, enmig dels aplaudiments, recordo dues pel·lícules de Lars von Trier, breaking the waves i dancer in the dark, que tot i tenir noms diferents, actors diferents i trames diferents, són la mateixa cosa. En totes dues hi ha la figura d'una dona, Bess McNeill a la primera, Selma Jezková a la segona, que han de sacrificar les seves vides per tal de salvar a l'ésser estimat. La senyora McNeill mor violada i torturada, i la senyora Jezková executada a la forca per un crim que no ha comès, per tal que el marit d'una i el fill de l'altre puguin recuperar la salut i viure molts anys. Si fa no fa com Elisabeth, la fidel Penèlope de Tannhauser, que ofereix la seva vida a canvi del perdó del seu estimat, que rep la gràcia no pas pel seu penediment ni pel seu pelegrinatge a Roma, sinó pel sacrifici de la dolça Elisabeth.

En el seu moment la crítica va comparar breaking the waves i dancer in the dark amb Ordet, el clàssic de Carl Theodor Dreyer, on els papers, però, estan bescanviats. A Ordet qui rep la gràcia divina i torna d'entre els morts és Inger, l'estimada esposa de Mikkel, a qui no es demana que mori a canvi del miracle, doncs, on s'ha vist que un home sacrifiqui la vida per una dona?

Ulisses desu ka, Tannhauser desu ka

És en el primer acte, enmig del duet entre Venus i Tannhauser, que em retorna la imatge d’Ulisses pres a l’illa de Calipso. A l’òpera de Wagner, Tannhauser és al Venusberg, on Venus li ha ofert la immortalitat a canvi que aquest satisfaci la seva luxúria; i al poema homèric és Calipso qui ofereix la immortalitat a Ulisses a canvi del mateix. I tant Tannhauser com Ulisses, per molt que les cadenes que els lliguen siguin d’or, frisen per fugir del captiveri, doncs enyoren la terra paterna i la companyonia dels seus semblants.

Un cop lliures, però, les seves històries divergeixen, doncs si bé ningú retreu a Ulisses els deu anys passats al llit de Calipso, Tannhauser és veu rebutjat per tothom. I no pas per una qüestió de moral, sinó per un conflicte d’autoritat, doncs si el Venusberg on sojorna Tannhauser és un reducte pagà enmig de la cristiandat, l'illa de Calipso està regida per la mateixa cosmogonia olímpica que el món a on retorna Ulisses. El que no se li perdona a Tannhauser no és pas la còpula fora del sagrat vincle matrimonial, sinó haver gosat viure sota unes altres lleis, una altra autoritat, doncs ja ho deia Joan Fuster, que dels pecats del piu, nostre senyor se'n riu, però de l'autoritat, afegeixo jo, no se’n riu ni déu.