Benjamin-kun no hon o yomimashita (II)

Fustel de Coulanges recomana a l’historiador que, si vol reviure una època, oblidi tot el que sap de la història posterior.

És amb les paraules de més amunt que Benjamin obra la setena de les seves tesis a Sobre el concepte d'història. I són precisament les paraules que Benjamin dedicarà a Coulanges, les que millor exemplifiquen el que jo trobo de més criticable en el pensament de Benjamin. Evidentment, la proposta de Coulanges resulta impossible, utòpica i un pel naïf, però (i com sempre dic, qui o què seríem sense la possibilitat d'un però), mostra una evident sinceritat a l'hora de voler entendre el passat, que potser és la màxima a què tot historiador hauria d'aspirar. Net de contaminacions futures, net d'apriorismes, net de temptacions interessades, l'historiador que provi de seguir el mètode de Coulanges, potser s'aproparà una mica més al moment que pretén estudiar.

En canvi, quan tot seguit Benjamin critica Coulanges i defensa el Materialisme Històric, el que fa és mostrar-nos amb tota claredat com a Benjamin l'únic que l'interessa del passat és trobar arguments que justifiquin els seus apriorismes. En lloc de l'honestedat metodològica que sembla defensar Coulanges, Benjamin proposa un ús instrumental i ideològic de la història més propi del fanàtic que potser era, que de l'humanista que sovint semblava ser.

Benjamin-kun no hon o yomimashita

Molts anys després torno a llegir Benjamin, i com aleshores la incredulitat és absoluta. Ja aleshores Benjamin em va semblar una estranya i potser patològica barreja de romàntic del marxisme i de narcisista desorientat, especialment pel que narra al Diari de Moscou, on demostrava un egoisme desacomplexat quan s'enutjava pel poc cas que li feia la seva amfitriona, l'Asja Lācis. Però també el paràgraf final de L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica em va resultar vergonyós, quan Benjamin, davant del que anomenava estetització de la política per part dels règims feixistes, proposava la politització de l'art. Una mena de joc de paraules per descriure una mateixa acció amb la subjectivitat pròpia de qui creu tenir massa raó. Ara, és clar, ja sabem en què va resultar la politització de l'art propugnada pel règim soviètic.

I aquests dies, amb Sobre el concepte d'història, trobo que potser la perdurabilitat de Benjamin rau en l'ambigüitat amb què escrivia, en les metàfores que proposava, en el misticisme que impregnava tot el que deia. D'aquí que Benjamin pugui servir per defensar massa coses, atès que sempre trobàrem un passatge prou fosc que serveixi per defensar el que sigui que vulguem defensar. A més a més, hi ha el prestigi d'un intel·lectual de factura impol·luta, víctima del nazisme, i magníficament retratat per Charlotte Joel.

I si bé des d'una prou important distància ideològica, puc arribar a entendre les propostes d'alguns dels seus contemporanis i amics, com ara Brecht, Adorno o Arent, Benjamin em resulta un bufanúvols massa pendent de la construcció d'un personatge que li sobrevisqui. I carai, si li va sobreviure.

Kono hon o yomitai desu

Crec recordar que va haver-hi un temps en què les grans editorials d'aquest dissortat país nostre publicaven literatura. Jo aleshores era jove, pràcticament una criatura i, és clar, pot ser que anés jo mal fixat i les grans editorials només publiquessin, com ara fan, quelcom difícil d'anomenar sense ser groller. Però, insisteixo, crec recordar que sí, que va haver-hi un temps, quan jo era jove, pràcticament una criatura, en què les grans editorials publicaven literatura. I recordo encara més: una certa col·lecció de nom Venècies, d'edicions seixanta-dos, on vaig descobrir Bulgakov, Benjamin, Jünger, i també a un tal Bufalino, Gesualdo Bufalino, amb una magnífica novel·la que vaig comprar de segona mà en un mercat d'andròmines al Pla de la Seu, a Tarragona, on aleshores jo residia, i de la que ja m'ha plagut parlar en més d'una ocasió. Una d'aquelles novel·les on no passa mai res, i on aquest no passar-hi mai res es desenvolupava dins els límits d'un sanatori antituberculós.

Però saben, en realitat les grans editorials sempre han publicat literatura, doncs només les editorials que publiquen literatura són grans. Les altres... sí, les altres poden fer molt d'embalum, però grans, allò que se'n diu grans, només ho són aquelles que publiquen literatura. I hores d'ara suposo que no cal dir qui són els més grans, encara que això no tingui cap mena d'importància.