Truffaut-sama no kotoba

Mi juventud no fue una vida de mártir, pero tampoco fue feliz. Y encontré un inmenso refugio en la literatura y en el cine. Naturalmente, he cambiado a lo largo de mi vida, pero no en lo esencial. Cuando era joven no me gustaban los adultos, ni la vida social, ni la política. Y ahora sigo sin tener relaciones con ese tipo de gente que quiere regir la vida de los demás. Continuo interesándome únicamente por el cine y la literatura. Son cosas que no puedo cambiar. No puedo hacer otro tipo de películas que las que hago. Yo creo que mi interés por la cultura es instintivo, ya que cuando leía un libro quería saber el nombre del autor, miraba si había escrito otros libros y procuraba leerlos. Son reflejos de autodidacta.

Són les de més amunt paraules dites per François Truffaut a la revista Film Ideal el 1970. Paraules que trobo al potser massa superficial llibre que Luis García Gil dedica a l'obra de Truffaut. I paraules, també, que em fan entendre per què Truffaut és el cineasta l'obra del qual se'm fa més propera i estimada. I encara que no em costa reconèixer que la seva obra no és tan rodona i enlluernadora com la de, per posar uns pocs exemples, Vigo, Dreyer o Vidor, sens dubte que les seves pel·lícules són les que m'és m'agrada veure i tornar a veure sempre què en tinc ocasió, un i mil cops, sempre.

Tamiya

A Domicile conjugal, de 1970, Antoine Doinel treballa manipulant maquetes de vaixells en una empresa que sembla dedicar-se a projectar instal·lacions portuàries. A L’Homme qui aimait les femmes, de 1977, és el seu protagonista, Bertrand Morane, qui treballa manipulant maquetes d'avions en un taller on sembla que es facin estudis aerodinàmics. I a La Femme d'à côté, de 1981, Bernard Coudray també treballa manipulant maquetes de vaixells. Casualitat, la d'aquests tres manipuladors de maquetes?

Tot plegat em porta a recordar un cop més a La chienne, de Renoir, narració que s'obre i es tanca amb les imatges d'un petit teatre de guinyol. Teatre de guinyol que és la manera que té de Renoir de fer-nos saber que el que veurem, el que hem vist, no és més (ni menys) que una representació, un món miniaturitzat on el director manipula als personatges segons trobi més convenient, tal com els personatges de Truffaut també proven de manipular la ficció que semblen viure. I recordem que Renoir era potser el director més admirat i estimat per Truffaut.

Truffaut, sens dubte el creador del gènere format per les narracions els personatges de les quals manipulen maquetes.