Perucho-san o oboete imasu

Haver llegit Joan Perucho sembla ser la característica comuna a tots els autors editats per Males Herbes a la seva col·lecció Distorsions. Si més no, això és així en els tres autors catalans de l'esmentada col·lecció que porto llegits, Miquel Àngel Riera, Josep M. Argemí i David Gálvez, que no són tots, però si més no em serveixen d'excusa per recordar el temps en que jo també llegia Perucho, Les històries naturals, Llibre de cavalleries, Les aventures del cavaller Kosmes, i tants altres títols que resten apilats en un dels prestatges de la llibreria del menjador de casa a l'espera de l'enllaminidora relectura. I encara que sens dubte fora exagerat i injust parlar d'epígons, sobretot Argemí i Gálvez m'han fet pensar molt en el Perucho que recordo, com també recordo no pocs autors que m'acompanyaren en el passat i que feren que ara jo sigui qui crec ser, talment Riera, Argemí i Gálvez potser em faran ser qui encara ara no sóc.

Fukushū

Em faig vell i la meva memòria no és tan activa com solia ser-ho. Quan era més jove podia recordar-ho tot, tant si havia passat com si no; ara les meves facultats estan en declivi i aviat estaré en tal estat que només podré recordar les coses que mai han passat. És trist fer-se malbé d'aquesta manera, però a tots ens ha de passar.

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Mark Twain mitjançant la intermediació d'un tal Roberto Fludd, que es poden llegir al començament de Cartes mortes, de David Gálvez. I encara que no gosaré jo negar l'evident tristesa de posar anys, d'anar collint alls i cebes amb encomiable regularitat, i de veure escolar-se en nicieses el poc temps que ens ha estat donat, trobo que recordar només allò que no ha passat mai és, tal vegada, l'única i petita gran satisfacció que hom es pot permetre sense haver de prendre més mal del necessari.