Ikura, ikura sensō...

És al pròleg que l'autora esmenta el llargmetratge de Wojciech Has, Manuscrit trobat a Saragossa, com a possible punt de partida de Quanta, quanta guerra...

I encara que el record de la pel·lícula de Has em resulta difús, ates que la vaig veure fa prop de vint-i-un anys (diumenge vint-i-dos d'abril de dos mil u), els paral·lelismes se'm fan evidents, encara que, potser, l'obra de Has s'esplaia en tot un seguit d'històries dins d'històries dins d'històries dins d'històries, i la de Rodoreda en la presentació d'un seguit de personatges que malden per explicar-se, per dir la seva, per fer-se escoltar, avinentesa que em fa recordar als exigents personatges de Pirandello. I no només a aquells sis que reclamen autor a la sala del teatre de torn, sinó també als que recordo haver ensopegat en alguns dels seus relats breus. 

Però més enllà de Has i Pirandello, també el vagabundeig de l'Adrià em recorda a un altre personatge que camina i mira, que camina i escolta, el Tu (o Jo) que ofereix Gao Xingjian a La muntanya de l'ànima, novel·la que, per estrictes qüestions cronològiques, Rodoreda no podia conèixer, avinentesa que em porta a incloure la narració de Rodoreda dins d'un nou gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals escolten.

Txékhov-san no hon o yonde imasu

Suposo que no acostumen a ser fàcils, les relacions entre un autor i els seus personatges. Per una banda, els personatges deuen ser un corcoll, sempre exigint protagonisme, sempre demanant això o allò, sempre volent ser més. Però per l'altre, l'autor pot esdevenir un dèspota que utilitzi els personatges en el seu propi profit, que els menystingui o els manipuli segons més li convingui (o convingui a la narració, s'excusarà l'autor), o els faci ballar al so dels propis prejudicis. Sigui com sigui, i més enllà de tota aquella exhibició pirotècnica de Pirandello amb els actors presentant-se davant de l'autor en demanda de vida, un autor hauria de vigilar molt com tracta als seus personatges, doncs, si té sort i aquests li sobreviuen, seran ells qui acabaran parlant per boca de l'autor.

Potser per això sembla impossible no pensar en Txékhov com una persona aclaparada pel pas del temps, una persona que davant l'absolut desgavell que devia ser la Rússia tsarista, s'enfonsa en un nihilisme existencial que el porta a viure immers en una desesperança de pedra picada, que més enllà de l'efectisme propi dels tràgics, l'aclapara en tots i cadascun dels petits moments del dia a dia, com si viure no pogués ser més que un lent i inexorable esfondrament. Sens dubte que Txékhov és un autor excepcional, però d'una feixuguesa insuportable, si se'l llegeix massa seguit.

Jarndyce-san no uchi (II)

Perquè ningú no és conegut per un altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú no es coneix tan bé a si mateix que pugui estar segur de la seva conducta de demà

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Agustí d'Hipona. Paraules que de ben segur poden ser aplicades al comú dels mortals, però no pas als immortals personatges de El casalot, doncs pàgina rere pàgina, i en són més de mil, els personatges de Dickens es comporten amb una fidelitat absoluta al patró amb que estan confeccionats.

No obstant això, o precisament gràcies a això, els diversos personatges se'm fan entranyables. Potser per la indubtable simpatia amb que semblen haver estat composats, doncs segons explica el seu biògraf, John Foster, Dickens dialogava extensament amb els seus personatges. Però no pas a l'estil de Pirandello, els personatges del qual l'anaven a trobar carregats d'exigències, sinó, més aviat, d'una manera afable i cordial, essent aquesta amabilitat no exempta de tendresa la que fa propers als personatges i els acaba convertint en una mena de companys de viatge ben agradables, doncs lluny de l'enutjosa complexitat de les persones amb que ens acostumem a relacionar, la planor dels personatges de Dickens resulta, si més no, d'una envejable placidesa.

Doko ni Pirandello-san ga imasu ka

Disculpeu-me! sento que em criden, i em tombar-me veig com un desconegut m'adreça un somriure excessiu i em demana si jo no sóc pas el famós dErsu_, l'escriptor. I ara, li responc, potser sí que de vegades em faig dir així, però ni sóc famós ni sóc escriptor, m'excuso. No sigueu modest, em retreu el desconegut, que tot seguit m'explica que ell és una persona excepcional, un veritable fora de sèrie, algú amb una vida i unes experiències dignes de passar a la història, i no pas per vanitat, afegeix el desconegut, sinó per servir d'exemple i encoratjament a les generacions futures. I tot seguit el desconegut em demana si no podria jo escriure la seva biografia a canvi d'uns generosos honoraris. Jo, però, m'excuso i li comento que això més aviat sembla feina per algú que tingui el costum de tractar directament amb els seus personatges, com ara en Pirandello. Piandello? no em sona pas, em respon el desconegut. Un escriptor sensacional, italià, li comento. Oh, italià... és que a mi els italians... si encara fos anglès o alemany, sembla retreure'm el desconegut. I ara, si és tot un premi Nobel, i un professional de primera, la seriositat personificada, sens dubte el vostre home, afegeixo i provo de prendre comiat del desconegut. Però voleu dir que un premi Nobel no serà algú massa tibat? sembla dubtar el desconegut. No pas, un cas com el vostre serà del seu màxim interès, no ho dubteu, li asseguro, provant d'accelerar el pas. I on el puc trobar, al Pirandello aquest? em demana el desconegut. Potser que pregunteu al consolat italià, li suggereixo. El consolat, és clar, molt bona pensada, amic dErsu_, excel·lent, excel·lent, sembla entusiasmar-se el desconegut, que s'apressa carrer enllà, frisos per arribar a l'esmentat consolat, on sens dubte l'informaran de la gran vàlua de Pirandello com a escriptor i potser l'adreçaran a la que fou casa seva, a Sicília. I qui sap, potser d'aquí poc tenim novetats editorials.

Futatabi

I no val la pena recordar aquí que Víctor Hugo, quan volgué assenyalar com a principi de l'art modern la famosa teoria del grotesc, passà moltes dificultats enfront de Vulcà, de Polifem, de Silè, dels tritons, dels sàtirs, dels ciclops, de les sirenes, de les Fúries, de les Parques, de les harpies, del Tersites homèric, ... escriu també Pirandello, encara a L'humorisme.

I més enllà de tornar a ensopegar amb el tal Tersites, cosa sempre agradosa, les paraules de Pirandello tenen el gros defecte de fer-me refermar en allò que crec: que de tota teoria, fora de la bellesa amb que aquesta sigui expressada, poc o res se'n pot esperar, excepció feta, és clar, de fer-nos avinents els neguits i anhels d'aquells que gosaren formular-la, d'aquells folls insensats que cregueren poder abastar el món amb les seves mans. I si bé fora neci prendre's seriosament res del que cregueren assolir, bé cal honorar a aquells que ho intentaren, aquells que ferms davant del desconegut, lluny de girar cua i fugir espaordits, gosaren abocar-se al buit i cregueren entendre alguna cosa.

Goraku desu

Al revés del món antic: aquest encabí en les formes plàstiques les energies sobrenaturals; l'edat mitjana les estengué en l'infinit: i, engolit per l'espai i el temps, l'esperit humà s'anul·là amb bramànica resignació. En les creences s'imposa el dogma; en la ciència, l'erudició; en l'art, la còpia; en els costums, la disciplina. La humanitat, en el període de decadència romana, havia suportat els dolors de la vida amb la indiferència de l'estoic, n'havia cercat els plaers amb la sensualitat de l'epicuri; a la edat mitjana volgué sostreure's a la vida amb l'èxtasi, d'on nasqué una nova mitologia cristiana, poblada de remordiments, de pors, de pregàries. El pensament seguí a la fe, el manual de lògica era un apèndix del catecisme. En unes tals condicions dominava el terror, s'esperava la fi del món... són aquestes paraules de Giorgio Arcoleo citades a L'humorisme per Luigi Piandello, que tot seguit fa l'encertada i necessària crítica, en afirmar que caldria tenir present, per damunt de tot, que (...) aquestes reconstruccions històriques basades en síntesis fetes a corre-cuita, són inadmissibles.

Però jo, que no cerco cap tipus de veritat en les paraules, no puc deixar d'admirar la llaminera síntesi del tal Arcoleo, que si més no m'apropa amb una certa gràcia a la idea estereotipada i plena de tòpics que hom té de l'edat mitjana, i res de més satisfactori que l'estereotip i el tòpic a l'hora de cercar una mica de banal entreteniment, com aquells pèplums en Technicolor de les tardes de dissabte, on ningú, amb dos dits de front, hagués cercat cap tipus de veritat.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (V)

És, doncs, per estalviar-me enutjosos maldecaps com el que acabo de narrar, que en tornar a sortir al carrer en cerca de nous personatges porto un contracte de cessió de drets sota el braç. Però cada cop que topo amb algú que em sembla adient per a protagonitzar alguna de les meves ficcions, l'aturo amb polidesa i li ofereixo l'efímera immortalitat de la glòria literària, el desconegut refusa el meu oferiment talment jo només fos que sóc, un extravagant que li fa perdre el temps. És inevitable, doncs, que recordi a l'afortunat Pirandello amb enveja, doncs a ell bé l'anaven a cercar els seus personatges a casa, i jo, en canvi, haig de sortir a empaitar-los sense cap èxit. Per consolar-me em dic que tant és, que Pirandello és mort i menjat pels cucs, i jo encara tinc la sort de viure, i sense poder-ho evitar davallo per les escales de l'estació dels ferrocarrils del carrer Bergara, a on m'ha portat l'atzar, i a on em sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes...

Kinō gekijō ni ikimashita (II)

Venga... le faccio vedere una cosa... Guardi, qua, sotto questo baffo... qua, vede che bel tubero violaceo? Sa come si chiama questo? Ah, un nome dolcissimo... più dolce d'una caramella: Epitelioma, si chiama. Pronunzii, sentirà che dolcezza: epitelioma... La morte, capisce? è passata. M'ha ficcato questo fiore in bocca, e m'ha detto: Tientelo, caro: ripasserò fra otto o dieci mesi!

Ma ci sono albicocche così buone. Però hi ha uns albercocs tan bons, en traducció catalana. La frase, no m’ho negaran, és esplèndida, doncs que en són de bons, els albercocs. I no s’hi val a dir que no els agraden els albercocs, doncs qui diu albercocs diu maduixes, taronges o pomes, peres o figues, castanyes o magranes, ametlles o prunes, cireres o préssecs, nous o serves, llimones o codony, síndries o raïm. Què no els agrada la saborosa fruita? I qui parla de fruita? No pas jo, tampoc Pirandello, l’autor.

Però hi ha uns albercocs tan bons, s’excusa el protagonista després d’afirmar que ell mateix es llevaria la vida un cop que la mort li ha estat anunciada en forma de melodiós epitelioma, tumor maligne de la pell, als llavis en el seu cas, d’aquí el títol L'Uomo dal Fiore in Bocca.

Fins el vint-i-set d’abril sota les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .