Després de no pocs prodigis, com ara La strada, Le notti di Cabiria i La dolce vita, Federico Fellini diu sentir-se com un ferroviari que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, què dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?
Sembla ser que aquestes foren les preguntes amb les que Fellini es torturava, fins que, de tot plegat, sorgí un nou prodigi, Otto e mezzo. De la mateixa manera, després de no pocs èxits sota les voltes gòtiques de la Biblioteca tot portant Molière, Sófocles, Shakespeare, Txèkhov, Mann, Rostand i De Filippo a escena, és possible que Oriol Broggi també s'hagi trobat com el ferroviari aquell que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, que dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?
Així, talment Fellini amb Otto e mezzo, Broggi fa una passa endavant i posa en escena Ventotto e mezzo amb una colla d'actors que, no per pocs moments, semblen els immortals membres del ditiràmbic seguici de Dionís, aquella colla de silens, sàtirs i bacants que, tal vegada, no ens explicaran pas cap veritat, només faltaria, però allò que ens diran bé paga la pena de ser escoltat.
