Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Kochira wa Ariadna-chan desu (II)

És a la Teogonia Hesiòdica on llegeixo que Zeus concedí a Ariadna la immortalitat, aquella filla de Minos que a Cnossos havia tingut les estades. És de creure que un cop esdevinguda immortal, Ariadna s'hostatjà a l'Olimp en companyia de Dionís, a qui Hesíode es complau en mostrar com el seu espòs, essent l'obsequi de Zeus, potser, no més que el corresponent regal de noses.

I si bé algunes fonts afirmen que Ariadna infantà quatre, sis o set fills de Dionís, Hesíode no n'esmenta cap. I és una llàstima, doncs una llista de fins a set noms, potser Enopió, Cèramos, Estàfil, Peparet, Toant, Eurimedont i Fliant, hagués resultat d'alló més lluïda.

Kochira wa Ariadna-chan desu

De tornada a Atenes Teseu abandonà Ariadna a l'illa de Naxos. Diuen uns que Teseu obeí el mandat de Dionís, que desitjava Ariadna pel seu ús personal, i altres que Teseu ja s'havia cansat d'Ariadna i preferia a Ege, filla de Panopleu, doncs ja se sap que als herois els acostuma a plaure una certa varietat a l'hora de la folga. Els primers encara afegeixen que Ariadna dóna quatre fills a Dionís, Toant, Estàfil, Enopió i Peparet, tot i que n'hi ha que n'afegeix fins a tres més, Eurimedont, Cèramos i Fliant. També n'hi ha qui afirma que no fou Dionís qui ordenà a Teseu que abandonés Ariadna, sinó Atena, Hermes o Àrtemis. D'aquests n'hi ha qui diu que Dionís, en passar casualment per Naxos amb el seu seguici, prengué Ariadna en enamorar-se d'ella, i qui creu que, en canvi, fou Ariadna qui per despit vers Teseu es lliurà al Déu. I encara altres expliquen que quan Atena, Hermes o Àrtemis ordenaren Teseu d'abandonar Ariadna, ho feren per indicació de Dionís, que ja la desitjava. També hi ha qui diu que Àrtemis assassinà Ariadna, segons uns per ordre de Dionís per tal que no hi pogués tornar amb Teseu, i segons altres per desig de la pròpia Àrtemis, que li envejava els mèrits. I no són pas els primers els que afegeixen que Dionís davallà a les pregoneses de l'Hades, d'on eixí amb Ariadna, que romangué per sempre més al seu costat. Els descreguts, en canvi, expliquen que les dones de Naxos, compadides pel dolor d'Ariadna, miraren de consolar-la tot portant-li falses lletres de Teseu on aquest li expressava el seu amor i li assegurava un retrobament proper. I afegeixen, encara, que Teseu sí que tornà a Naxos, on trobà Ariadna ja sense vida, en morir, aquesta, en infantar-li un fill, de nom desconegut per a qui això escriu, jo mateix, que ni tan sols sé si el nounat sobrevisqué un cert temps abans de l'inevitable traspàs. I ja per acabar, no pas per falta d'enraonies, sinó pel meu gust per una certa brevetat, només afegir que no són pocs els que afirmen que desesperada per l'abandonament, sola en terra estranya, Ariadna es llevà la vida.

Asterió-san wa donata desu ka

Por lo demás, algún atardecer he pisado la calle; si antes de la noche volví, lo hice por el temor que me infundieron las caras de la plebe, caras descoloridas y aplanadas, como la mano abierta.

Així fa parlar Borges a Asterió, el Minotaure, el fill de Pasífae, l'esposa de Minos prenyada per un brau, el Toro de Creta, l'obsequi de Posidó. Minos, espaordit pel fruit de la luxúria de la seva esposa, feu construir una gran casa, un palau, el Laberint, per tancar (per amagar) al monstre. Asterió, sol al laberint, irremissiblement sol en la seva monstruositat (la seva singularitat), embogit per les estòlides cares de l'exterior, les cares dels altres, només espera al seu alliberador, a Teseu, l'heroi promès que li portarà la llibertat, la mort.

-¿Lo creerás, Ariadna? -dijo Teseo-. El minotauro apenas se defendió.

Però, verament ... es referia Borges al Minotaure?