Hitorigoto

És a Un viatge frustrat que Pla explica la seva trobada amb Víctor Rahola, germà del potser més conegut Frederic Rahola.

Pla, que navega en el gussi dels nois Prim en companyia del molt popular i conegut Hermós (home de mar i de brasa), arriba a Cadaqués on és rebut pel senyor Rahola, que li fa d'amfitrió i cicerone. El cas és que Pla, com no pot ser altrament, enraona no pas poc amb el senyor Rahola, metge de professió, sobre temes tan dispars com ara l'altar barroc de l'església de Cadaqués, el joc del tresillo o el ball de la polca com a remei pels dolors del reuma. Però més enllà del concret de cada conversa, el to i les maneres del que diu el senyor Rahola recorda el to i les maneres del que diuen la resta de persones amb qui Pla conversa al llarg de tota la seva Obra completa, més de trenta mil pàgines, que aviat és dit. Perquè quan Pla conversa —o, més aviat, quan Pla escriu que conversa— és com si Pla conversés amb ell mateix, de manera que tot allò que li diu l'interlocutor de torn, no són més que les rèpliques necessàries perquè Pla pugui anar repetint els seus habituals punts de vista. Punts de vista que es mantenen ferms i inamovibles al llarg de les ja esmentades trenta mil pàgines, que prou sabem que Pla no era amic de sorpreses ni novetats.

Sigui com sigui, arribarà un dia, potser no gaire llunyà, en què el record de tota la vida del senyor Rahola es reduirà al seu paper de conversador amb Josep Pla, de la mateixa manera que només aquells que són esmentats als papers de Pla, seran recordats.

Hikaeme na shitsubō

Les relacions entre els sexes poden crear una passió només excepcionalment. Les relacions entre els sexes són, en general, decepcionants i és per aquesta raó que totes les passions acaben —o gairebé— en decepcions terribles. Ara bé: així com les passions no treuen cap a res, les decepcions poden raonar-se —poden esdevenir decepcions raonables, matrimonis de raó, etc. El que s’anomena la felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria.

De vegades —com per exemple ara— penso que Pla, cansat de ser qui era, potser escrivia per ficcionar la persona que hauria volgut ser, una mena d’estoic escèptic i indolent aliè a la vanitat mundana. Un exemple claríssim d'això que dic el trobo en el fragment de més amunt, extret de Fer-se totes les il·lusions possibles, una mena de calaix de sastre on s'apleguen textos no publicats a l'Obra Completa. Efectivament, Pla —faldiller impenitent, mascle obsedit pel desig de la carn— voldria conformar-se amb una decepció raonable, enraonada. Però ves, les coses anaven com anaven.

Jinsei de ichiban sutekina koto

Comença el tercer capítol del llibre de l'Eclesiastès (també dit Cohèlet, segons l'hebreu קֹהֶלֶת, congregador, o Llibre del predicador) dient-nos que tot té el seu moment i que sota el cel hi ha un temps per cada cosa. Un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un de collir, de matar i de guarir, i etcètera. Fins i tot arriba a dir que hi ha un temps de tirar pedres i un altre d'aplegar-ne, que ja són ganes. En canvi, el que no ens diu és que potser també hi ha un temps de recordar, un temps de la memòria, un temps potser contraposat al temps de viure. I tal com va deixar anotat Josep Pla en uns papers que fa pocs anys es van publicar amb el nom de Fer-se totes les il·lusions possibles: la memòria, amb el pas del temps, si s'arriben a tenir alguns anys, és la cosa més agradable de la vida.

Dare ga Pla-sama desu ka

És un cop llegides les més de mil quatre-centes pàgines de la biografia, que trobo que el moll de l'os potser es troba a la pàgina quatre-cents sis, quan l'autor, Xavier Pla, cita un fragment de les memòries del periodista Francisco de Cossío, on es diu que José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él. Quizá cultiva el diletantismo de confundir a la gente.

I és precisament el repte de voler no equivocar-se, el repte de destriar el gra de la palla, el repte de voler posar llum on només hi ha ombres, el repte de voler llevar la màscara a qui acabà sent només màscara, on rau el gran encert de la proposta de Pla (Xavier). Una proposta que, amb una meticulositat a voltes aclaparadora, prova de trobar a qui potser no va existir mai, un Pla (Josep) que potser fou la primera víctima d'un altre Pla (també Josep).

Jinsei o sōzō shimasu (I)

De vegades m'imagino duent la vida que crec que m'agradaria viure. Una vida solitària i endreçada per rutines estrictes, on tot es limitaria a llegir i escriure, caminar i dormir, separant-se totes quatre activitats pels petits intervals de les excrecions i els àpats, que serien senzills i estarien pautats segons el que crec desitjar: amanides per esmorzar, llegum o peix als dinars, verdura per sopar. També les lectures estarien endreçades, Shakespeare, Carroll i epígons els dilluns, Pla els dimarts, antiguitat grecollatina els dimecres, autors alemanys els dijous, italians i francesos els divendres, eslaus els dissabtes, textos bíblics els diumenges. Igualment, endreçaria l'escriptura, que es limitaria a la metòdica i repetitiva reescriptura de tot el que hagués arribat a escriure abans. Finalment, aprofitant els moments d'allitar-me per dormir, em sacsejaria el penis amb un cert vigor no exempt de subtilesa, per així regalar-me gustoses i sanitoses pol·lucions, que provaria de repetir en el moment posterior al despertar.

I així dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, fins que arribés el moment, ja fos llegint escarxofat a l'única butaca que tindria, o adormit al llit, o caminant apressat anant o tornant d'enlloc, que el cor se m'aturés.

Si no fos, és clar, que en no haver-me bategat mai, no arribi a aturar-se tampoc mai, perllongant-se aquesta vida, aquesta no-vida que imagino que crec que m'agradaria viure, per sempre més.

Kochira wa Gòrgies-san desu (II)

Llegeixo que enguany, a la Biennal de Venècia, es detecta un cert retorn a allò que hom acostuma a anomenar figuració, en detriment d'allò que hom acostuma a anomenar abstracció.

Evidentment, per qui això escriu, jo mateix, tot és abstracció, doncs en atendre allò que va establir Gòrgies de Leontins, això és, que no existeix res, que si existís alguna cosa no es podria conèixer, i que si existís alguna cosa i es pogués conèixer no es podria comunicar, ¿com representar allò que no és, allò que en cas de ser seria incognoscible i que, en cas de ser i ser cognoscible fora incomunicable?

En conseqüència, qui això escriu, jo mateix, és (sóc) de l'opinió que l'anomenada figuració no és més que una abstracció poruga, una abstracció postmoderna, incomplerta i equivocada, una abstracció que no gosa mirar de fit a fit al no res que tot és, que tots som, doncs, tal com va escriure Pla, no som res, però fa de mal dir, essent precisament aquest mal dir allò que s'acostuma a anomenar figuració.

Mame to endō mame

De vegades pot semblar que fabulo, que algun dels conceptes o alguna de les dades que ben sovint escric aquí no són més que sopars de duro, fantasies inversemblants o divertiments delirants producte de la imaginació d'un autor, jo mateix, massa mandrós per fer l'esforç de bastir un pensament ben fonamentat en la tradició que em precedeix. Però res més allunyat de les meves intencions, i com a mostra, un botó.

Potser recordaran que fa un cert temps, exactament el passat vuit de juny, vaig escriure al voltant de la curiosa similitud de recursos utilitzats per Pla i Follet. Fins i tot, podria ser que algun hipotètic lector d'aquesta pàgina hagi pogut arribar a trobar graciosa l'anècdota, i li hagués servit per salpebrar algun paper o una sobretaula. El cas, però, és que el fet és exacte, certíssim, i és el propi Pla qui ho explica, a la pàgina dos mil tres-cents vuitanta-tres del tercer volum de les Notes de cap a mig matí, quan narra la seva trobada amb un diletant anglosaxó que tenia el costum d'estiuejar a Calella. I sí, el diletant descrit per Pla amb paraules poc afalagadores no és un altre que Follet.

Com altres il·lustres compatriotes (Tom Sharpe a Llança o Robert Graves a Deià) Follet tenia el costum d'estiuejar a terres catalanes, d'on va aprendre llengua i costums, fins a donar-se al cas que és el propi Follet qui tradueix les coses que escriu (per un moment anava a dir novel·les) al català. El cas, segons escriu Pla, és que Follet era un corcó que es presentava sovint al mas Pla demanant consell sobre la millor manera d'escriure, de tan admirat com va quedar de la lectura que va fer de Les hores i de la tercera sèrie dels Homenots. I Pla, fart d'aquell gal·lès que només pensava en fantasies absurdes al voltant de catedrals gòtiques o d'espies soviètics, li va recomanar que toqués de peus a terra i escrivís sobre faves i pèsols, tal com feia ell, per així trempar l'estil. Però a causa d'algun malentès lingüístic amb allò de trempar l'estil, Follet va entendre que Pla li suggeria escriure sobre naps i cols, en tant que metàfora per referir-se figues i cigales. I avall que fa baixada.

Mame kashokubutsu

Torno a llegir Pla, Notes del capvesprol. I en un cert moment, enmig de les habituals martingales de Pla, que un cop més intenta enredar al lector fent-li creure que la seva és una escriptura realista, exacta i precisa, un cert recurs se'm fa evident i em retorna a una lamentable lectura d'adolescència, la de Ken Follet. El cas és que aleshores em vaig adonar d'un recurs de Follet que ara veig que Pla també va utilitzar. Cada cent pàgines Follet inseria en la seva narració una escena de sexe descrita amb tots els ets i uts. Una escena que donava ritme, salpebrava la trivialitat narrada i animava al lector a continuar a l'espera de la propera rebolcada.

Pla fa exactament el mateix. Fent memòria de les prop de deu mil pàgines que potser li porto llegides, i encara que amb un interval més gran, atesa la seva hiperbòlica grafomania, el fet és claríssim. El cas és que Pla, diguem-ne que cada dues-centes pàgines, dedica uns paràgrafs no a descriure un coit, sinó la correcta (al seu equivocat entendre) cocció de pèsols i faves. Efectivament, cada cert nombre de pàgines Pla ens recordo que pèsols i faves s'han de collir quan toca, que s'han de fer créixer en horts protegits del vent, que s'han d'ofegar amb una mica de botifarra negre, un pensament de cansalada i un farcellet d'herbes. 

Suposo que Follet degué llegir Pla i decidí servir-se de tan efectiu recurs. Només que, sabent-se molt inferior, no es veié amb cor de reproduir l'excel·lència de Pla amb les lleguminoses i prova sort amb fel·lacions i penetracions, quelcom molt més fàcil de fer encaixar dins de qualsevol narració.

Ni-banme no shūhen

Qui som? sembla ser pregunta habitual en aquest món om sembla que vivim, aquest món de pàgines web i xarxes dites socials, on per tot s'ensopeguen enllaços que en aparença porten a provar de respondre a tan impertinent pregunta, encara que d'habitud només ofereixen reculls d'obvietats i vanitats, com ara som l'A i el B, i estem encantats d'haver-nos conegut.

I encara que Pla ja va tenir l'encert de respondre de manera exacta i precisa a aquest paorós qui som?, amb aquell no som res, però fa de mal dir que dona nom a un dels relats de La vida amarga, aquí trobaran una resposta que si bé s'allunya força de la proverbial sensatesa planiana, no deixa de tenir el seu què (i un què ben llaminer, tot sigui dit).

La resta, de mica en mica, aquí.

Idai-sa to kizoku

Ningú al món no us podrà dir per què existiu; però, atès que vius, que existeixes, mira de donar un sentit a la teva existència, proposa’t una finalitat tan gran i tan noble com sigui possible. Són aquestes paraules de Kierkegaard, segons cita Pla al dotzè volum de la seva obra completa, Notes disperses.

I d'acord. Està molt bé. És, a més a més, curt i ben girat, afegeix Pla, a qui semblen plaure les paraules de Kierkegaard, que certament són breus i semblen ben girades. Però (qui seria jo sense la possibilitat d'un però) aquest tan gran i tan noble m'esborrona. I és que trobo que un excés de grandesa i de noblesa poden arribar a fer oblidar la primera frase de Kierkegaard, aquest no saber per què existeixes, de tal quissa que hom acostuma a acabar creient que existeix per satisfer aquesta gran i noble finalitat. El problema, crec, rau en l'avarícia, en aquest voler-ho tot. Jo gosaria proposar que hom tingui finalitats nobles o grans, segons més li plagui, però no pas nobles i grans. Si hom vol aspirar a la noblesa, que aspiri a una noblesa modesta, discreta, casolana. I, si pel contrari, li plau la grandesa, que aquesta resti mancada de qualsevol mena de transcendència.

Pantsu no hae

No té, em penso, el mínim dubte que la immensa majoria dels homes van pel món amb la bragueta botonada. És probablement una de les conquestes de la civilització més admirables. Però també és cert - i no ho dic pas per molestar als pusil·lànimes - que hi ha una quantitat de persones que no es corden mai la bragueta.

En llegir les paraules de més amunt de primer pensava que Pla, que no per res n'és l'autor, feia una mena de metàfora i es referia a com la civilització, de mica en mica, ha anat amansin al mamífer que tot home és, de tal guisa que, a principis o mitjans del segle vint, la majoria de mascles humans es conformaven, si més no d'obra, a copular amb tan sols una femella i sempre dins d'unes formes discretes, essent tan sols una minoria els que, aleshores i encara avui, proven, de grat o per força, de fer seves a tota quanta dona se li posa pel davant.

Però no, en proseguir la lectura me n'he adonat que Pla es referia, literalment, a la pulcritud de dur la bragueta ben botonada, avinentesa que em porta a reconèixer que sí, molt millor botons que no pas cremalleres, que són més traidores.

Pla-san no hon o yonde imasu

No gaire sovint, però sí de tant en tant, trenco la meva norma de no llegir autors vius i faig la lectura d'algun contemporani meu. I, independentment dels motius que em portin a fer la lectura, la decisió acostuma a ser un error. Un cas paradigmàtic fou el de Tavares, de qui vaig començar a fer la lectura per la unanimitat que trobava arreu al voltant dels seus llibres, quan precisament aquesta unanimitat és la que m'hagués hagut de provocar una certa prevenció. I, cosa curiosa, és el propi Tavares qui em dóna l'argument que me'l fa prescindible, quan diu que l’única geografia de la literatura és la frase, la paraula. També crec recordar que per alguna banda escrivia que l'existència de  cadascuna de frases d'un llibre és breu i incerta, que són pocs els segons de que disposa per guanyar-se un lloc en el record del lector, i això en dura competència amb totes les altres frases que la precedeixen i la continuen, i d'aquí el seu esforç de dotar de contingut i forma a totes i cadascuna d'elles.

I aquí, crec jo, rau el tema. Sovint els meus clients, quan intenten expressar allò que creuen desitjar, acaben sempre parlant de materials. De la rajola del bany, del revestiment de les façanes, dels paviments i d'altres foteses. Jo, és clar, sempre els hi dic el mateix, que ja ens ho mirarem quan toqui, tot això, però que primer cal treballar la part més important de totes, l'espai, i que si l'arquitectura alguna cosa és, és precisament això, espai, allò que potser no es veu però que hi és, i que sí, això s'acaba formalitzant amb uns materials, però que l'important és l'espai, no pas els materials. Doncs igual amb Tavares, i que sí, que les frases i les paraules són importants, però tot aquest esforç de fer-les brillar constantment, tot aquest foc d'encenalls constant, em va acabar esgotant de tal manera que en acabar la seva lectura restava jo del tot incapaç de dir res del llibre que acabava de llegir, més enllà de l'enlluernament d'unes frases que, paradoxalment, tampoc vaig trigar gaire a oblidar.

I tot això m'ha vingut al record per la relectura que estic fent de les Notes disperses de Pla, el dotzè volum de les seves obra completa. I és que Pla, sovint, també se les estima molt, les seves frases, com suposo que deu fer tothom que escriu, però Pla n'era perfectament conscient que les frases no són l'objectiu.

Kurage o tabemasu ka

Hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps. Alguns diuen que era una reina, d'altres que vivia salvatge al desert. Però en el que tots coincidien és en la seva bellesa, que si jo provés d'imitar Pla adjectivaria amb gros excés. Però la donzella és morta de fa temps, Perseu la decapità, i a partir d'aleshores el cap de la donzella guarneix innúmers foteses, com ara l'escut de la d'ulls clars, a qui ja pocs recorden, i també la tapa del llibre que tinc al meu davant, on s'explica que hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps.

Futatsu

A nosaltres personalment, l'alta cultura ens interessa fins a l'extrem que l'alta cultura demana, no tant, naturalment, com les persones que en viuen, pensen viure'n o els agradaria poder-ne viure.

Són les de més amunt paraules extretes d'una carta al director publicada a La Veu de Catalunya el cinc de febrer de mil nou-cents vint-i-quatre i signada per uns tal Josep Pla i Eugeni Xammar, que en aquells anys semblaven el cul d'un tal Jaumet. Jo només puc afegir que potser això de la cultura funciona com les comarques, que tal com hi ha Alt i Baix Camp, Alt i Baix Penedès o Alt i Baix Empordà, també hi ha Alta i Baixa Cultura, amb les seves capitals, els seus Consells Culturals i les seves corresponents partides pressupostàries, doncs suposo que això de compartimentar el món per alçades deu ser una més de les dèries de tota administració pública, que deu trobar que amb un sol Camp, un sol Penedès, un sol Empordà o una sola Cultura no n'hi ha prou.

Shinbun o yomimasu ka

Des de que tinc ús d'una certa raó, creia jo ser de l'opinió que llegir diaris era una bestiesa com una casa de pagès. No negava pas que els fulls dels diaris poguessin tenir una certa utilitat, com ara la d'embolicar entrepans, fer un camí de fulls per sobre d'un terra humit, protegir el sobre d'una taula a l'hora de fer treballs manuals, folrar un llibre o encendre un foc. Però llegir-los? quina bestiesa. I per reafirmar-me en la meva opinió tenia jo diversos i variats arguments, com ara les presses amb que es fan els diaris, la manca d'independència dels seus redactors, la confusió entre informació, opinió i publicitat, la ineptitud dels seus articulistes i mil nicieses més. Però com l'excés d'arguments no és més que la pitjor manera de dissimular la falta d'un argument ferm i definitiu, haig de reconèixer que estava jo equivocat, de mig a mig. Els diaris, si més no alguns, són una lectura excel·lent. És, només qüestió de paciència, no deixar-se endur per la novetat, i repassar la premsa de fa vuitanta anys. I si no em creuen, llegeixin, llegeixin els articles de Xammar o Pla a La Publicitat.

Kutsu

El timbre llunyà dels tramvies del meu temps -un timbre monòton i fatigat que semblava fer vibrar la llum lívida del crepuscle i que portava una vaga olor d'avellanes torades i cacauets, escriu Pla a El meu país, setè volum de la seva inabastable obra completa.

De la superficial aproximació que en els meus temps d'estudiant universitari vaig fer a l'obra d'Immanuel Kant, a qui a l'ETSAB no pocs confonien amb l'arquitecte Louis Kahn, m'ha quedat el record d'un idealisme de pedra picada i la cosa aquella d'una certa compartimentació del coneixement, és a dir, que de la mateixa manera que els enunciats analítics restan fora de l'àmbit dels principis morals, el soroll no s'ensuma. D'aquí que la giragonsa amb que Pla qualifica el timbre dels tramvies em provoqui una evident admiració, encara més quan uns centenars de pàgines després Pla passa comptes amb els sabaters de Palafrugell, una mena d'idealistes del calçat que portaven al cap una sabata ideal, modèlica, canònica, perfecta, una sabata que no estaven disposats a modificar davant de cap peu. (...) Si la sabateria idealista crea situacions com aquesta, tan carregades de dolor inútil i gratuït, es comprendrà perfectament que el respecte que em mereix la filosofia idealista sigui molt petit. El mal que em feren les sabates d'aquells grans sabaters ha influït decisivament sobre tota la meva vida espiritual, moral i física.

I ja per acabar només recordar les paraules de Fontane a Effie Briest:

La felicitat, si no vaig errat, consisteix en dues coses: la primera, ocupar el lloc que et correspon (...); i la segona i més important, no patir incomoditats en la vida quotidiana, és a dir, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal.

Ban-jin desu

Escrivia Pla a La vida amarga que en tota casa de dispesa hi ha sempre un barrut que no paga. Pla, bon coneixedor de les cases de dispesa, i bon coneixedor també d'allò que, ai las, som les persones, ho trobava enutjós però inevitable, i establia que calia evitar les cases amb un excés de barruts, doncs un barrut a compensar per la resta d'hostes encara rai, però si eren molts els barruts aleshores les condicions de la casa es ressentien, el menjar empitjorava i la convivència es feia difícil. Aleshores només restava una opció, mudar de dispesa i cercar recer en una nova casa encara no malmesa per l'excés de barruts i la claca corresponent, doncs provar de fer fora els barruts, gent no només barruda sinó també violenta i fatxendosa, era quelcom impossible.

Dit això, només em resta lamentar que mudar de barri, de ciutat, de país (si de cas de planeta), no sigui tan fàcil com mudar de dispesa.

Nani o tabetai desu ka (III)

Llegir és l'única cosa que m'apassiona, que em fa viure, es pot llegir a l'entrada corresponent al vuit de juny de mil nou-cents cinquanta-sis de La vida lenta, segons han tingut a bé de titular els editors a les notes personals que Josep Pla recollia a la seva agenda, vés a saber amb quin propòsit.

Però si faig cas a les prop de quatre-centes entrades que porto ja llegides és evident que Pla s'enganya, en ser evident que el que més l'apassionava no era pas llegir, sinó menjar, i potser també beure, cosa sempre comprensible. I sí dic que s'enganya, i no pas que ens enganya, és per què en aparença les notes no són pas escrites per ser llegides per ningú més que el propi Pla, de manera que és Pla qui s'enganya o, tal vegada, qui s'hi vol enganyar, qui s'hi voldria enganyar, doncs dubto molt que una intel·ligència tan excepcional com la seva sigui fàcil d'enganyar, ni tan sols, pel propi Pla.

Watashi wa Sévigné dori ni imasu

Arribo a casa. Quintà m'ha portat els dos volums de les cartes de Madame de Sévigné, es pot llegir a l'entrada corresponent al vint de febrer de mil nou-cents cinquanta-sis de La vida lenta, notes per un dietari, de Josep Pla.

Dada potser irrellevant, doncs quin interès podria tenir jo en els llibres que el tal Quintà li porta a Pla un vint de febrer de mil nou-cents cinquanta-sis, si no fos, és clar, que faig la lectura ajagut en el llit d'un minúscul habitatge de la rue de Sévigné, al barri jueu de París, en ser com sóc de l'opinió que en fer estades en ciutats foranes cal sempre hostatjar-se en calls jueus. Irrellevant dada, doncs, però sorprenent coincidència, que em porta a fer-me el no sé si gaire ferm propòsit de fer la lectura de les cartes de Madame de Sévigné, nom que fins a data d'avui m'era ben desconegut.

Kochira wa Cambó-san desu ka

A la seva Apologia de Cambó, volum vint-i-cinquè de la seva obra complerta, Pla ensabona fora mesura la figura de l'insigne besaluenc, que és presentat com paradigma de totes les virtuts, ja siguin aquestes capitals, cardinals o teologals. De la mateixa guisa, les idees polítiques de Cambó són també presentades sota la llum de totes les virtuts, alhora que lerrouxistes, liberals, conservadors, republicans, monàrquics, militars, anarquistes i radicals, són presentats sense excepció possible com uns pèrfids ignorants que mengen carn humana i reten culte al diable. Però si atenem al fet que segons sembla fou el mateix Cambó qui pràcticament dictà el text a Pla, que només feu d'amatent amanuense a canvi d'un sens dubte merescut salari, és innegable que Cambó pecà de manca d'humilitat i d'excés de supèrbia, qui sap si com a manera de concedir-se el benefici d'algun vici, potser el més abellidor de tots, doncs la supèrbia, ben portada, agrada d'allò més a grans i petits.