Oji pakkēji

De cop, resto aturat davant d'un petit retrat titulat El tío paquete, de Goya, que per tema, cruesa, tècnica i cromatisme em recorda a les anomenades Pintures Negres que fan estada a l'altra banda del Passeig. El cas és que davant del retrat de Goya, em ve el record dels retrets que Joan Maragall adreçà a Víctor Català amb motiu de la publicació de Drames rurals. Retreia aleshores Maragall a Català que aquesta semblés seduïda tan sols per l'hòrrid de la vida, per allò de repugnant i esgarrifós que té el viure. Però el fet és que, si més no cap al final dels seus anys, Goya fa exactament el mateix que anys després farà Català, talment la seva mirada només sabés veure l'inevitable horror de la condició humana. Només que a Goya ningú no li'n fa retret. Qui gosaria? En canvi, amb Català tots s'hi posen, i ja des de la presentació de La Infanticida als Jocs Florals d'Olot, és lloc comú titllar Català de macabra i exagerada. I ho és? Sens dubte, com també ho és Goya, com potser ho acabarem sent tots, arribat el moment.

Potser és, només, que Català s'hi posà massa aviat. Però, com diu la dita, feina feta no té destorb.

Sala-san no hon o oboemasu

Al llarg d'una setmana del mes d'agost de l'any dos mil divuit, i en contra del meu costum de només llegir autors difunts, vaig fer la lectura de Persecució, de Toni Sala. A continuació vaig llegir un parell de novel·les breus de Junichirô Tanizaki, un recull de contes de Boris Vian, un altre de Víctor Català, un assaig de Montserrat Roig i alguna cosa de Puixkin. El cas és que, any i mig després, és la de Sala la lectura que se'm fa més present, especialment els tombants de l'aeroport de Girona, amb les excursions a peu i en avioneta del protagonista de la narració. En canvi, no acostumo a pensar gaire en la resta de lectures d'aquell mes (i la de Puixkin l'he oblidada del tot), encara que en el moment de fer-les em resultaren més plaents, més interessants, més satisfactòries que no pas la de Sala. Però és aquesta la que em retorna, un i un altre cop, qui sap si per la simpatia que em desperten les persones que caminen, com era el cas del seu protagonista, per molt que es tractés d'un uxoricida confés.

I més enllà de trobar cap sentit a allò que tal vegada s'esdevé, com aquest recordar amb plaer una lectura que en el seu moment no ho fou tant, de plaent, tot plegat m'ha servit per descobrir un nou mot, uxoricida, persona que comet uxoricidi, això és, mort infligida a una dona pel marit, pres del baix llatí uxoricidium, compost de uxori- (consort)  i el radical -cidi (de cidio, assassinat).

Monogatari no shuyaku

És potser L'amoreta d'en Piu el primer relat de na Víctor Català que m'ha fet somriure. Fou ahir, assegut en un banc sota l'ombra d'uns pins, arran de mar, sentint l'incansable batre de les onades, a mig camí entre l'Escala i Sant Martí d'Empúries, vora les restes de la vella ciutat Fòcia d'Ἐμπόριον. I és que la seva desventurada protagonista, la Pauleta, de tan bleda que la dibuixà l'autora em va fer moure els llavis en senyal d'una certa i agre alegria, ni que fos per celebrar que per una vegada na Català permeté sobreviure a una de les seves sempre dissortades protagonistes.

Jisho o yomimasu

3. NYOC m. usat per Víctor Català com a sinònim de noc. El bressol es retirava a un nyoc i feia una flaire temptadora, Víct. Cat. Vida 184.

Són les de més amunt paraules que es poden llegir al diccionari català-valencià-balear, també conegut com a diccionari Alcover-Moll. Paraules que trobo en haver de cercar el significat del mot nyoc, que m'és desconegut, i és que com cada cop que llegeixo a na Victor Català, em trobo en la necessitat de consultar diversos diccionaris (i dic diversos en no trobar sempre allò que cerco al diccionari de l'Institut), com ara l'Alcover-Moll o el Joan Coromines.

I trobo que això de reconèixer en un diccionari l'ús particular que un cert escriptor fa dels mots segons el seu lliure albir és, potser, el més gros honor que se li pot fer al dit cert escriptor.

Nani o yomimasu ka

A na Víctor Català me la presentà la professora de literatura catalana de tercer de batxillerat mitjançant la lectura de Solitud. Una lectura que no recordo pas fàcil, encara que sí satisfactòria, potser per què pàgina rere pàgina no entenia jo res del que llegia i podia, en conseqüència, inventar-me la història narrada segons més em plagués a partir dels pocs indicis que em semblava escatir, com ara que l'acció es desenvolupava en una ermita de costerut accès, o que la protagonista era una dona que responia a l'estrany nom de Mila.

I encara que amb el pas dels anys crec que he millorat la meva comprensió lectora, no per això he perdut el saludable costum d'inventar-me bona part del que llegeixo, sovint per discrepàncies amb el criteri de l'autor de torn, però encara no poques vegades per incapacitat lectora, doncs tinc la virtut de llegir no pas allò que és escrit, sinó allò que crec que és escrit o allò que voldria que fos escrit, talment més que llibres, acostumés a llegir jo resultats electorals.

Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.

Oji-san desu ka, oigo-san desu ka

És fluix, és fluix (em deia); no té fibra. Li repugna tot esforç. Serà, si no muda radicalment de geni, un mort en vida... res més que un mort en vida. Un paràsit de la societat... un inútil per ell i pels altres. Un dels éssers més roïns que tenen la desgràcia de néixer... un míser dragafortunes

....................................................................diu l’oncle.

L'oncle és un coet. A ell, el remenament, el ficar-se en tot, el deixar en tot la seva empremta, li és mitja vida... A mi, en canvi, la seva manera d’ésser em fa rodar el cap... ¿Què se’n treu de sofrir i maldar per aplegar milions i més milions, si al capdavall d’haver-los fets s’ha de seguir bregant com un bastaix, fins a deixar-hi els ossos, i no t’han de servir per descansar i donar-te una mica de comoditats?...
....................................................................diu el nebot.

Escriu na Víctor Català a Cocktail, un dels relats de Jubileu, el seu darrer llibre. I jo no afegiré res més.