A l'autobús, camí del despatx, un desconegut em comenta amb paraules vehements que ha redactat un manifest per una nova estètica. I és tanta la vehemència amb que parla del seu manifest, que tot seguit li ofereixo la meva adhesió incondicional, alhora que començo a sentir un cert pessigolleig interior. No voldríeu, potser, llegir-lo primer? em pregunta, prudent, el desconegut, abans d'acceptar la meva signatura. De cap de les maneres, responc, amb una vehemència inusual en mi. Però... i sí com el dels futuristes, el meu manifest lloés la violència i la confrontació bèl·lica com a força creativa? m'adverteix el desconegut. Doncs ajustaria la baioneta al canó del meu fusell i correria vers les trinxeres enemigues, li responc, entusiasmat pel xiulet dels obusos que ja imagino. Però... i si el meu manifest no fos més que un sepeli per la mort de l'art i defensés el suïcidi ritual de tot artista, talment Mishima i els seus acòlits? hi torna, el desconegut. Doncs us pregaré de ser el meu kaishaku i m'esventraré tot seguit, responc, encara més entusiasmat. Però... i si com el Natzaré, defensés la pobresa i us pregués d'abandonar-ho tot i seguir-me com a deixeble vers l'absolut? em torna a advertir. Doncs malvendria les meves propietats, abandonaria filla i companya, i us seguiria allà on més us plagués de portar-me, torno a respondre, encara, si cap, més exaltat. Però... i si defensés el realisme i el compromís social de tot artista, talment els de Palacagüina? hi torna, el desconegut, per quarta vegada.
Quarta i darrera, és clar, doncs davant de semblant disbarat només puc demanar al desconegut que m'excusi i continuar amb la llaminera lectura, Robertson Davies, aquests dies.
