Si (malauradament) el plaer ens és impossible i hem perdut tota esperança, Epicur, l’epicureisme, contempla la possibilitat del suïcidi?, pregunto al conferenciant.
La meva pregunta queda sorda per la remor del públic i el conferenciant em demana que li repeteixi. Ho faig a poc a poc, vocalitzant. La pregunta el sobta i, amb arguments poc convincents (la suposada mort d’Epicur enmig d’esgarrifosos dolors), respon negativament. Resto perplex, tant per la remor de la gent com per la sorpresa del conferenciant, car altres escoles hedonistes, com la Cirenaica en la persona de Hegesies, exhortaven al suïcidi, fins i tot per inanició.
Suïcidi, format amb el ll. Sui ‘de si mateix’ i la terminació homicidium; en anglès ja s’usava suicide el 1651, i sembla que els altres països europeus ho imitaren d’Anglaterra (on aquesta plaga és més corrent que a Terra Ferma) ...
.......................Escriu Coromines, mestre de l’etimologia moralista.
Suïcidi, o com l’ús d’uns simples adverbis resulta (incomprensiblement?) inacceptable, car, suïcidar-se, llevar-se la vida, no és més que decidir lliurament el quan, l’on i el com de quelcom inevitable, la nostra mort.
.......................Proposo jo, per un diccionari.
4 comentaris:
Cullons Dersu_...
a vegades els teus post fan venir pell de gallina i em fan pensar massa...
I perdona el llenguatge, bé bàsicament el "cullons" que m'ha sortit de l'ànima.
Explico Epicur a batxillerat, i també m'ha sobtat la teva pregunta.
Crec que, malgrat el seu declarat materialisme radical, intenta, sobretot, negligir el cos i negligir la mort. Si la mort no és present mentre hi ha consciència, sembla implícit que la consciència no pot fer-se càrrec de la mort. Cito, el que diuen que són les seves últimes paraules, dites a un amic: "Voici le plus beau jour de ma vie, c'est le dernier. Mes douleurs de vessie et mes coliques vont leur train, toujours extrêmes, sans rien perdre de leur violence. Mais à tout cela j'oppose la joie de l'âme, quand je me remémore nos entretiens passés."
D'aquí el poder de l'amistat: testimoni dels dies feliços, els quals, fins i tot només com a record, s'imposen a la consciència moribunda i guanyen la partida al dolor. Fins al darrer minut, la consciència és feliç ja que pot fer present el passat, cosa que no pot fer mai el cos.
No sóc fan d'Epicur, però cal reconèixer que aquests grecs (en general) són immensos, fins i tot quan són d'una simplicitat pasmosa, com és el cas.
Ah, una altra qüestió (això sembla una pedanteria de conferència, però és que realment m'ho estic rumiant, i com volia Epicur em diverteix de fer-ho).
El plaer, per definició, sempre és possible perquè es tracta del plaer de l'ànima que s'assoleix a través de la reflexió filòsofica, la qual sempre és oportuna i recomanable; és a dir, sempre tenim a mà el remei per a guarir la nostra infelicitat, i és un remei a l'abast de tothom.
La infelicitat és merament accidental, irrellevant (el suïcidi també). És haver-se equivocat de camí quan es tenia davant dels nassos la via correcta.
Lola (paraules)
Molt bona, dErsu_! És que l’hedonisme d’Epicur és molt ascètic. He buscat en els apunts de les conferències de Michel Onfray de la Universitat popular de Caen i he recordat la solució filosòfica que Epicur ofereix al problema del dolor. Tu dius que hi ha patiments impossibles de suportar, però ell no ho veia així. Per Epicur hi ha dues possibilitats que lliuren del mal:
-O el dolor és insuportable i et mata i no t’has de preocupar.
-O el sofriment no et mata i, aleshores, és suportable i tampoc no t’has de preocupar.
Ell pensava per (sobre)viure i aquesta alternativa em sembla un truc mental per aguantar el dolor més que no pas per posar-hi fi.
És justament l’aspecte d’Epicur que més em costa d’entendre: el seu tarannà ascètic i tràgic (tràgic en el sentit d’“acceptar la realitat tal com és”). Per ell la llibertat consistia a consentir al que és, mentre que el suïcidi és un exercici de la llibertat en què es força el que (ara) no és.
Per cert, aquesta “solució” al problema del dolor s’inscriu en el tetrafarmakon epicuri, quadruple teràpia que es compon de les màximes següents:
1. No hi ha res a témer dels déus.
2. No hi ha res a témer de la mort.
3. El patiment és suportable.
4. Es pot atènyer la felicitat.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada